De vegades, el cinema et pot salvar la vida. Bueno, o com a mínim estalviar-te un bon ensurt. I és que tot allò que veiem o aprenem a les penícules, després ho podem portar a la pràctica a la vida real. Que sí, que sí! Que no us enganyo. I si a vosaltres no us ho sembla, és que no esteu ben atents al que passa a la pantalla quan esteu mirant un film, que sempre és la pura realitat de les coses. Ai… Que no sereu cinèfils de veritat…
Aprofitant que torna a estar de moda per no sé què d’una cobra a Netflix, avui us comentaré una penícula del 1984 i que va causar una gran commoció en la societat: va canviar els hàbits de molta gent! No, no parlo d’un drama social que ens obrís els ulls, o d’un film històric que revelés veritats ocultes fins al moment. Parlo d’un títol dirigit bàsicament al públic adolescent que narra les aventures d’un xicot que es canvia de ciutat i no acaba d’encaixar en el seu nou lloc. I dic que va canviar els hàbits de molta gent perquè a partir d’aquell moment molts van començar a practicar un nou esport, el que practica el protagonista d’aquesta penícula, Karate Kid.
Com ja he avançat, tot comença quan en Daniel i la seva mare marxen de Nova Jersey —sempre m’ha fet gràcia aquest nom, Nova Jersey. Potser també existeix Nova Pantalons!— i travessen tot el país, que mira que són grans, els Estats Units, per anar a viure a Los Ángeles. Ah, Califòrnia! La terra on els teus somnis poden fer-se realitat. O això diuen. Evidentment, al nano, que està en plena adolescència, a l’edat del pavo, vaja, no li fa gens de gràcia el canvi, i només de baixar del cotxe ja demana a sa mare que tornin cap al seu estat d’origen. Per cert, dada molt important per entendre el personatge: ni menció sobre el pare de la criatura! Ja es veu a venir que a aquest nen li falta una figura paterna a qui seguir —o que la mare va tenir una joventut força distreta—.
Però l’adaptació a la nova ciutat no sembla que sigui tan complicada un cop s’hi posen. De seguida el conviden a una festa a la platja, i allà coneix una bonica noia, de nom Ali. Ai, que és llavors que penses que tant de bo hagin vist Tiburón, i que no es posin de nit a les fosques aigües de l’oceà… Però, Verge Santa! El perill que els espera és molt pitjor que no pas un esquàlid gegantí d’infinites i punxegudes dents! Perquè arriben els brètols del barri, una colla de gamberros amb moto que els fot la festa enlaire i, de passada, al pobre Daniel li deixen l’ull de vellut per voler defensar la joveneta que li fa tilín. És ben bé que a tot arreu hi ha d’haver un ramat de borinots toca nassos!
L’endemà comença l’institut, o l’escola, o com es digui, perquè aquest coi d’americans tenen un sistema educatiu la mar de complicat, que sembla que els alumnes només vulguin treure bones notes per anar al baile de graduación. Sempre fan balls de graduació, amb la reina del ball i aquestes mandangues! I al gimnàs de l’escola, eh? En fi, que el nostre Daniel descobreix perplex que la banda de futurs criminals —perquè ja es veu que pel camí que segueixen acabaran a comissaria acusats d’algun homicidi— que el van estomacar a la platja també estudia en el mateix centre. Ja és mala pata! Per sort, l’Ali també estudia allà i li fa companyia. Ara, la dada que cal saber… El líder dels brètols, el Johnny, una mena de Justin Bieber amb cara de males puces, havia estat xicot de la noia! Això explica la mala relació entre ell i el pobre Daniel.
Les baralles entre el nostre noi i el grup es repeteixen, i sempre és el Daniel el que acaba escaldat, rebregat i empipat. Però ell no es rendeix. Decideix aprendre karate, una art marcial la mar de distreta que segur que ja coneixeu, però de seguida s’ho treu del cap perquè al gimnàs on demana informació també entrenen aquest esport el Johnny i els seus camarades. Noi, quina mala sort que porta al damunt! Però és llavors que coneix el senyor del manteniment dels apartaments on viu, un japonès aficionat als bonsais, que una nit l’ajuda a no rebre l’enèsima panadera. Exacte! El senyor Miyagi, un dels personatges més mítics del cinema dels anys 80, i que va rebre una nominació a l’Oscar per aquesta brillant interpretació.
Per sort, l’entranyable ancià fa espavilar el jove. Ell li diu Daniel San, que és una forma afectuosa, tot i que potser li escauria més Daniel Sang, per la de cops i hemorràgies que el pobre xicot pateix després de les pallisses dels bandidos aquells que li tenen tírria. El primer que fan és anar a parlar amb l’entrenador dels nois, un exmilitar grillat que només inculca odi i ganes de fer mal als seus alumnes. El bo d’en Miyagi li demana que deixin tranquil al jove i de poc que no rep ell i tot! Des de luego, si em passa a mi, truco als mossos de seguida! Quina por de gent… Però aconsegueix una treva! Algo es algo, que diuen. Resulta que els dolents deixaran tranquil al Daniel fins al desembre, quan es veuran les cares al campionat de, no ho diríeu mai, karate!
A partir d’aquí comença una productiva relació entre el Daniel i el senyor Miyagi. No! No us penseu que és un xollo, i que el jove rep de franc el curs accelerat sobre arts marcials. Es passen el dia junts, això sí, entrenant. Bueno, entrenant… Al principi, les activitats que li fa fer a l’alumne són netejar els cotxes, polir el terra, pintar la tanca del jardí… En fi, que el fa servir de criat, vaja! Però tot requereix una tècnica, i després de posar cera i treure cera en una de les escenes més recordades —i imitades— de la història del cinema, el jove aprenent veu que tot allò serveix per a alguna cosa: per aturar els cops que li vindran més tard, que ja es veu a venir que aquell pobre xicot rebrà de valent encara que sigui el protagonista de la penícula.
El temps passa, i arriba el dia del campionat. El Daniel, el senyor Miyagi i l’Ali es presenten a l’estadi on es disputa la competició. Per començar, van tan poc preparats que han de robar un cinturó negre per tal que el jove aspirant pugui prendre part del torneig. Sort! Imagineu-vos que a mig combat li cauen els pantalons, quin riure que faria! I ja us podeu imaginar qui guanya, oi? Que la penícula és molt bona, té grans moments d’emoció i de sentiment que t’arriben al cor com una puntada de peu d’aquestes que es veuen al film, i moments d’humor, però en el fons tot plegat és bastant previsible. Res, que guanya el Daniel, ras i curt!
Com us deia al principi, de les penícules se n’aprenen moltes coses, i jo de Karate Kid n’he après una de vital i que m’ha salvat de més d’un disgust. No, no! No cal que us imagineu una servidora repartint mastegots davant l’atac d’un atracador, no! On vas a parar? Em refereixo al fet que aquest matí voltava per casa un borinot, gros com l’avió del Tibidabo, i jo, amb els bastonets del restaurant xinès… NYAC! L’he caçat! Ippon per la iaia Toneta!
