today-is-a-good-day

Kamen Rider: preparats per als superherois japonesos?

- Advertisement -

En els últims anys, els personatges de l’editorial de còmics Marvel s’han convertit en un monstre a nivell cinematogràfic. Sense cap mena de dubte, podem parlar d’una ‘era daurada’ de les pel·lícules de superherois, no només per l’impacte econòmic i popular que han tingut pel·lícules com Avengers o Captain America, sinó també per la qualitat i els bons resultats de moltes d’aquestes propostes (potser no podem dir el mateix de la seva rival). El seu èxit ha estat global, i el Japó no ha estat una excepció, fins i tot alguns dels nous manga d’èxit sembla que s’inspirin en estereotips de superherois nord-americans.

De fet, quan pensem en personatges amb poders i capes al vent, de seguida el cap se’n va als Estats Units, a Gotham, Metropolis, o a la Nova York de Spiderman. I és normal, si tenim en compte que va ser allà on va néixer Superman, el primer superheroi… d’occident. Potser aquest últim detall s’ha omès sovint quan es parla de la història dels superherois, serà potser per aquesta visió etnocèntrica que tenim, o simplement per pura ignorància.

Més enllà dels Estats Units

- Advertisement -

Al Japó, l’any 1931 ja va aparèixer un superheroi, set anys abans que nasqués Superman. Aquest personatge lluïa una capa vermella, tenia una gran força i era capaç de volar, es deia Ogon Batto (el ratpenat daurat). Tot i tenir aspecte de malvat, la seva cara era una calavera, va ser el superheroi de tota una generació de nens japonesos que eren espectadors del kamishibai, un espectacle de contacontes a través d’il·lustracions (per tant, sí que podem dir que Superman va ser el primer superheroi del còmic, però no el primer heroi de ficció amb poders sobrehumans).

- Advertisement -

Com hem dit, les pel·lícules de superherois de la Marvel o la DC solen tenir força èxit al Japó, però no es pot dir el mateix dels còmics, que davant la maquinària de la industria del manga no són més que una gota en un oceà. Certament existeixen edicions en japonès dels superherois que més coneixem, però no són fàcils de trobar, fins i tot en una megalòpolis com Tòquio hi ha poques botigues especialitzades en còmic nord-americà.

I és que els japonesos, com hem vist, estan ben proveïts de superherois nacionals, tant pels manga, com per la televisió, essent aquest mitjà un dels que més ha explotat els personatges emmascarats amb superpoders. Sense haver de rascar gaire, ens trobem amb el popular Ultraman, que s’arribà a emetre a Televisió Espanyola a principis dels anys 90, i que és una de les sèries de ciència-ficció superheròica més longeves de la història de la TV (des de 1966 de forma gairebé ininterrompuda).

01.OgonBatto

Però no em deixa de sorprendre el desconeixement pràcticament absolut que hi ha a casa nostra de la resta de superherois televisius del Japó. En un país on el Manga Barcelona bat rècords cada any, on molta gent sembla haver abraçat la cultura japonesa en moltes de les seves vessants, ja sigui la gastronomia, les arts tradicionals, les arts marcials, i evidentment, tota la cultura pop (manga, cinema, música, etc.), sembla que són quatre gats mal comptats els que coneixen (ja no diem que siguin seguidors) personatges com Kamen Rider o els autèntics Power Rangers, la franquícia Super Sentai de la Toei que porta 40 anys en antena.

I no estaríem parlant d’un nínxol de mercat al Japó, ans al contrari, us adjuntem la foto d’un quadre de beneficis nets de Bandai en bilions de iens (que per nosaltres són mil milions) pel què fa a la venda de joguines relacionades amb grans noms com Gundam, One Piece, Dragon Ball, i on també hi trobem Kamen Rider. Fixeu-vos que aquesta sèrie, al llarg de 2012 i 2013 pràcticament duplica el seu perseguidor immediat (els famosos mecha de Mobile Suit Gundam) i pràcticament triplica els beneficis de grans hits del manga com One Piece. La venda de merchandising de Kamen Rider és un dels millors negocis de Bandai, que té en les seves mans algunes de les llicències més potents a nivell de merchandising del Japó… i aquí és un autèntic desconegut. Hi posem solució?

kamenriderquadre

Shôtarô Ishinomori i els superherois nipons

Tot i que avui en dia el principal valedor de Kamen Rider és Bandai, que sense cap mena de dubte és el motor que fa que la franquícia segueixi viva més de 50 anys després de la seva primera emissió televisiva el 3 d’abril de 1971, aquest personatge fou creat per Shôtarô Ishinomori, també conegut com a ‘Rei del Manga’. Al llarg de la dècada dels 70, Ishinomori va treballar estretament amb productores televisives i va crear desenes de sèries tokusatsu, i com hem vist, dues d’elles segueixen vives a dia d’avui, tant Kamen Rider com els Super Sentai (que els Estats Units van reciclar com a Power Rangers). Però també hi ha altres personatges cèlebres com Kikaider, Robotto Keiji o Inazuman que van ser cosa seva. Es podria dir que Ishinomori va reinventar el superheroi japonès (ja sigui en solitari o en grup), i des d’aleshores la majoria han estat creats a partir de patrons molt similars (o directament calcats).

02.Ultraman

- Advertisement -

Personatges com Astro Boy i Ultraman, amb un gran èxit durant els anys 60, ens venien una imatge idíl·lica i benvolent de la ciència i la tecnologia. I no és d’estranyar, tenint en compte que el Japó es trobava en ple miracle econòmic gràcies als seus productes tecnològics. Entrats a la dècada dels anys 70, Kamen Rider va explorar el tema des d’una altra perspectiva, i advertia dels perills que certs avançaments mèdics i tecnològics podien comportar, especialment quan mancava l’ètica. El protagonista de la sèrie, Takeshi Hongo, era capturat per una organització criminal, Shocker, i acabava convertit en un cyborg. Tot i que la idea era que es convertís en una arma de Shocker, Hongo escapava i es rebel·lava contra ells, convertint-se en Kamen Rider cada vegada que accionava el seu cinturó.

03.robottokeiji

A partir d’aquí, la sèrie va seguir en certa manera la fórmula d’Ultraman, amb la clàssica trama del ‘monstre de la setmana’, i es va allargar fins als 98 episodis. L’èxit va fer que anessin apareixent nous Kamen Riders de forma continuada al llarg de la dècada dels 70, cadascun d’ells amb un disseny i unes característiques pròpies, però mantenint sempre el cinturó com a artefacte que activa la seva transformació en pilot emmascarat. Als 80, el ritme va baixar, i l’última sèrie, Kamen Rider Black, suposava un nou punt de partida per al personatge, oblidant tot el què havia passant anteriorment, i adoptant un to més fosc per a la sèrie. Però un cop es va acabar la segona part d’aquesta sèrie, Kamen Rider va desaparèixer de la televisió durant 12 anys, per explorar la via cinematogràfica sense gaire èxit.

04.KamenRiderIshinomori volia tornar a explicar la història fundacional del seu personatge, i per fer-ho va acabar fent una sèrie de modificacions que no van agradar als fans de tota la vida, eliminant el cinturó, afegint molta més violència, sang i fetge (tirant cap a peli de terror), fins i tot amb escenes pujades de to. La idea era celebrar el 20è aniversari fent una pel·lícula per a aquells fans que havien vist la sèrie original als anys 70, i que ara ja eren adults, però no va resultar. A aquesta primera pel·lícula van seguir-ne dues més, que van rebaixar força la violència i eliminar del tot la part sexual. I tot i que sembla que al seu moment no van tenir massa reconeixement, a dia d’avui són uns productes pràcticament únics, amb una implicació directa del seu creador, i dues d’elles dirigides per Keita Amemiya, director, creador d’efectes especials i dissenyador de personatges, que ha destacat per portar un gènere, associat principalment al públic infantil i juvenil, a cotes més adultes.

05.Kamen_Rider_ZOIshinomori va morir l’any 1998, però fins a l’últim moment havia estat treballant en el retorn televisiu de Kamen Rider, de cara a la celebració del 30è aniversari. La idea era apostar per trames elaborades, un to una mica més adult que l’original però accessible per a tot tipus de públic, i això es va materialitzar l’any 2000 amb el primer Kamen Rider televisiu de l’era Heisei (que va començar al 1989 amb la pujada al tro del nou Emperador). Ishinomori no ho va arribar a veure, però la seva fórmula va obtenir uns molts bons resultats. I des d’aquell 2000, fins a dia d’avui, cada any ha aparegut una nova sèrie de la franquícia. Amb la particularitat que, amb excepció de les dues primeres, la resta són sèries totalment independents les unes de les altres (tot i que ja són tradició els crossovers entre diferents personatges per al cinema). Això ha permès als guionistes una llibertat considerable a l’hora de posar-se creatius amb les històries i els dissenys dels personatges. Tot i això, hi ha una sèrie de normes que cal seguir. Evidentment, la qüestió del cinturó és indispensable (especialment per a Bandai, que en vol vendre molts), també és important que el Kamen Rider tingui diferents transformacions (també important per a Bandai), que apareguin diferents Riders (Bandai), que els dolents de torn siguin una corporació malvada, i generalment que hi hagi uns quants secrets que s’acabin desvetllant a mesura que avança la trama. A partir d’aquí, tot s’hi val. Hi hagut Riders que s’han dedicat a viatjar pel temps, d’altres que han anat a l’espai, alguns han fet un revival dels 80, d’altres han parlat d’invasions alienígenes, i fins i tot s’ha fet un estrany còctel amb fruites i samurais (un guió de l’autor del revolucionari anime de Magical Girls anomenat Puella Magi Madoka Magica).

El cert és que el pes de Bandai s’ha deixat notar a la sèrie cada vegada més, i amb el pas dels anys s’ha anat convertint en un autèntic catàleg de joguines per a nens. El to s’ha tornat més infantil cada vegada, i no paren d’aparèixer nous artefactes o vehicles que aquella mateixa setmana podràs trobar a les botigues. A més, la sèrie també s’ha dirigit a les mares dels nens que veuen la sèrie, i per tant la majoria d’actors que surten són noiets joves i guapos. Podríem dir que després del 10è aniversari d’aquesta nova saga de Kamen Riders, hi ha hagut un declivi important, especialment de cara a l’espectador adult, però també és cert que hi ha notables excepcions, sempre i quan siguem capaços d’obviar la part més publicitària del tema. Però com hem vist abans, no els va gens malament la venda de merchandising, probablement perquè malgrat el to infantil, l’otaku de Kamen Rider segueix comprant figures amb cada nova sèrie (i potser ni tan sols se la mira).

Són 45 anys de trajectòria, amb uns alts i baixos, però que s’ha consolidat i s’ha posicionat com un dels referents televisius indiscutibles del diumenge al matí. I aquí, amb prou feines som capaços d’identificar el personatge, malgrat la quantitat d’homenatges que se li han fet en algunes obres que sí que ens han arribat, com Shin Chan o la més recent One Punch Man. El principal escull és que, en cert sentit, es tracta d’un producte molt japonès, amb uns codis estètics que a occident alguns consideren que ja s’han superat. Però al Japó són de barrejar modernitat i tradició, i sèries com Kamen Rider o Super Sentai són un bon exemple d’aquesta filosofia.

El tokusatsu s’ha convertit en sinònim d’aquelles produccions que utilitzen tècniques com la del suitmation, que va inaugurar Godzilla l’any 1954, fent que un home disfressat interpretés el monstre, enlloc de fer-ho amb la cara i laboriosa tècnica de l’stop-motion. I al Japó porten ja més de 60 anys fent-ho servir, i havent de dissenyar desenes de monstres nous pràcticament cada setmana. Això fa que els dolents tinguin sovint aquest aspecte que aquí associarem als Power Rangers, i que el paladar cada cop més acostumat als efectes digitals sigui incapaç de digerir. Però com hem dit, al Japó forma part de l’ADN d’aquestes produccions, i tenint en compte que la gran part de l’acció d’aquestes sèries es basa en lluites d’arts marcials, fer una coreografia d’una batalla amb un ens digital, seria força més complicat (a part de car) i menys realista. Però malgrat l’aspecte estrambòtic i antic d’algunes d’aquestes disfresses, algunes són autèntiques peces d’art, i de vegades ens transporten a èpoques en què la feina dels especialistes en efectes especials era molt més artesana i manual, no tant digital com ara. Això no vol dir que els japonesos no hagin adoptat la informàtica per afegir certs efectes, com hem dit, al poble nipó sempre li ha agradat fusionar tradició i modernitat, però el cert és que els resultats no són gaire bons, principalment per una qüestió de temps i probablement de pressupost.

06.Decade_and_Heisei_Riders

En certa manera, tot es basa en el nivell de credibilitat de l’espectador, i en aquest sentit, hi ha idees pràcticament oposades entre el què fan al Japó i al què estem acostumats a occident. Nosaltres hem procurat fer creïble allò increïble, mentre que al Japó, la idea sempre ha estat anar més enllà, i oferir coses que el públic ni tan sols s’imaginava. L’anime i el manga són bons exemples d’aquesta filosofia, i quan aquest esperit es trasllada a la pantalla es fa directament, sense filtres, sense embuts de cap mena.

És per això que molts dels personatges televisius tenen un aspecte completament irreal, i quan es fa una adaptació d’un personatge del manga, el disseny probablement sigui calcat al de les pàgines del còmic. Aquest és el primer obstacle a superar per l’espectador occidental, que a dia d’avui descodifica el que veu com a ‘senyors disfressats de monstres’, mentre que als anys 80, quan es feien servir efectes similars a Hollywood, podien arribar a ser creïbles per l’espectador. I cal insistir, no és que no s’hagi evolucionat al Japó, els vestits són molt més sofisticats que fa 30, 20 o fins i tot 10 anys, simplement és una decisió estètica, conceptual, és la marca de la casa, i no s’entén aquest tipus de ficció si no és així.

Segurament per a la gran majoria dels que llegiu aquest article, us seguirà semblant una bogeria que us pugui agradar un producte televisiu com aquest, però si heu llegit fins aquí potser hi ha alguna petita esperança. De fet, la mateixa Marvel i les seves pel·lícules sembla que estan jugant a favor del retorn a un sense of wonder que semblava perdut. Només cal recordar com es va iniciar aquesta nova era de superherois, amb uns X-Men que van haver de renunciar al color propi del gènere i vestir-se de cuir. Eren molts els que asseguraven que era impossible traslladar de forma convicent el que es llegia en un còmic a la pantalla, que no funcionaria mai, s’havia d’adaptar d’alguna manera.

Doncs bé, amb pel·lícules com Avengers, Guardians of the Galaxy o Captain America: Civil War, s’ha demostrat que es poden fer pel·lícules de superherois amb vestits llampants, i que adaptar les històries originals de vegades pot funcionar millor que inventar-ne de noves. El públic occidental torna a acceptar aquest color, i certament els teixits que s’han començat a fer servir han ajudat en aquest procés (ja que la lycra o l’spandex no convencien gaire). Però una vegada més, al Japó van per davant, i fa temps que han demostrat que l’adaptació del manga a la pantalla és possible (tot i que potser ens quedem amb les de la petita pantalla).

Per acabar, si us ha picat la curiositat, us recomanarem algunes de les sèries que creiem que poden fer més fàcil la introducció en el món de Kamen Rider, la millor porta d’entrada al monstre que és el tokusatsu televisiu al Japó.

07.Kamen Rider Black

Kamen Rider Agito

Va ser la segona sèrie de l’anomenada era Heisei, és a dir, l’era moderna del personatge. És per això que manté encara un to més aviat adult, amb una trama més complexa, plena de misteris i secrets per descobrir. A més, un dels millors dissenys de personatges (i fins i tot direm que els dolents són més digeribles per als neòfits).

Kamen Rider Amazons

Una de les més recents, s’ha emès només per Internet, i pretén recuperar l’esperit més fosc de les primeres. Dirigit a un públic adult, fa desaparèixer pràcticament tot allò que tan costa de digerir al públic occidental, ho fa tot més fosc i… creïble? Força sang i fetge. El Nolan dels Kamen Riders.

Kamen Rider Kabuto

Un dels preferits per a molts probablement per tenir el disseny més potent, avançant-se a les pel·lícules d’Iron Man a l’hora de mostrar armadures de superherois realistes. La història no està gens malament, amb un toc còmic molt més suportable que el què arribaria anys després. De vegades una mica bavós, però precisament hi ha un punt d’autoparodia en tot això.

Kamen Rider Gaim

En realitat aquest pot ser un os dur de rossegar perquè el primer arc argumental és bastant simple (amb una sèrie de tribus que ballen i competeixen entre elles). Però és la que va rebre una major puntuació en una de les principals webs de referència (tvnihon.com), a partir dels vots dels usuaris. Barreja fruites i samurais, però és una bogeria del guionista d’una sèrie que va revolucionar el gènere de las Magical Girls, o sigui que val la pena donar-li una oportunitat.

Kamen Rider W

També una de les més votades, i amb una de les propostes més innovadores ja que el Rider protagonista el formaven dos personatges que s’havien de fusionar. Una història de detectius hard-boiled, tot i que aquí en diríem pulp.

- Advertisement -
Oriol Estrada
Oriol Estrada Rangil (aka Capitán Urías) mira enrere i als seus primers records d’infantesa sempre hi apareixen cintes Betamax amb títols de pel·lícules com 'Superman', 'Star Wars' o 'Indiana Jones' escrits amb bolígraf. Gràcies a John Woo va descobrir el cinema asiàtic, però van ser els japonesos qui el van acabar d’abduir del tot. És comissari d’exposicions del Saló del Manga i un dels fundadors de l’Espai Daruma, també parla de cinema i de 'todo lo que mola' en diferents blogs, revistes i emissores de ràdio. Ha coordinat un llibre sobre manga i es va estrenar en la ficció amb un relat inspirat en el cinema d’acció de Hong Kong a 'FantAsia' (Edicions Xandri). Va guanyar un Premi Bitácoras al Millor Videoblog abans que nasquessin molts Youtubers.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents