Avui en dia, a la cultura popular, la paraula Jumbo s’associa a quelcom molt gran, només cal recordar l’avió Boeing 747 que va fer el seu primer vol comercial el 1970 i durant dècades va ser el més gran del món fins l’arribada de l’Airbus A380, el 2005. Tothom coneixia i coneix el 747 amb el sobrenom de “Jumbo”.
Aquest és el nom de mare i fill a la nova pel·lícula d’acció real dirigida per Tim Burton, Dumbo (2019), inspirada en el clàssic homònim d’animació de Disney que a la vegada s’inspirava en un relat curt de Helen Aberson il·lustrat per Harold Perl. Mentre a la pel·lícula d’animació la mare es deia Ms. Jumbo i batejava al fill amb el nom de Jumbo Jr., en el conte la mare es deia Ella i el seu fill Jumbo. Si coneixeu la història, recordareu que li canvien el nom a Dumbo després de fer caure els seus companys a l’espectacle del circ, i el rebategen amb aquest nom fent un joc de paraules amb Jumbo (en anglès té un pàtina despectiva: “dumb” vol dir ximple).
Però, i si us digués que en realitat “jumbo” en swahili vol dir “Hola!”? I si us digués que Jumbo va existir en realitat i va ser l’elefant més gran i famós del món? Anem al principi de la història. Mitjans del segle XIX és l’època del gran desenvolupament dels zoos arreu d’Europa i Nord-Amèrica. Un dels animals que causava més admiració, evidentment, eren els elefants, el mamífer terrestre més gran sobre el planeta. Els elefants indis ja envaïen els zoos, més fàcils de domesticar i, sobretot, més petits que els africans.
L’anunci de l’arribada d’un exemplar africà va atraure els mitjans de l’època, de fet seria el tercer exemplar a occident. Però, en realitat, el que es van trobar el 26 de juny del 1865 a l’entrada al zoo de Londres va ser un petit elefant orfe capturat a Abissínia (actual Etiòpia i Eritrea). Hi ha notícies de la brutalitat dels caçadors de l’època, de com aquests mataven la mare amb llances de forma molt violenta, davant de la seva pròpia cria (que ho recordarà per sempre amb la seva gran memòria), per arrancar-li el marfil i poder vendre la mainada.
Cal dir que avui en dia se sap que els elefants són animals molt socials i familiars, amb una necessitat constant d’afecte i carícies en companyia dels seus congèneres. També se sap que són molt intel·ligents i que s’avorreixen amb facilitat. El petit elefant nouvingut a Londres va ser batejat amb el nom de Jumbo com a mostra de salutació al públic anglès que l’acollia amb admiració. Matthew Scott va ser el seu cuidador al llarg de la seva vida (curta, com veurem després), un home malcarat, asocial i borratxo, que, curiosament va establir una relació d’amistat amb l’elefant molt estreta, i del que sabem molts detalls perquè va arribar a escriure un llibre a mode d’autobiografia del temps que va tenir cura de Jumbo.
A més d’aquest llibre, dels diaris del zoo, i de multituds d’articles i llibres sobre la nova atracció, la seva arribada va coincidir amb l’esplendor d’un nou i gran avanç tecnològic: la fotografia. És per això que hi ha moltes fotografies de la seva vida, desplaçant-se o passejant visitants, una de les activitats habituals en créixer i, tal com veurem després, ocasionant-li greus dolors físics. De fet, durant anys, el càndid i tranquil elefant que durant el dia passejava nens i no tan nens pel zoo s’alternava amb un violent i agressiu animal ferotge per les nits, que destrossava les gàbies i que va arribar a trencar-se els dos ullals diversos cops, conforme anaven creixent.
En el documental de la BBC, Jumbo, una historia de película (Attenborough and the Giant Elephant, 2017), el reconegut científic Sir David Attenborough presenta la feina d’un equip d’investigadors que intenten reconstruir la vida i mort d’en Jumbo, a partir de l’anàlisi de documents, de l’autòpsia del seu esquelet i de part de les seves restes dipositades al Museu Americà d’Història Natural de Nueva York (malgrat que es va dissecar, quasi la totalitat de les seves restes es van perdre en un incendi, només queda part de la seva cua). Una de les conclusions a què arriben en el programa és que els atacs nocturns podrien estar provocats per un terrible mal de queixal, provocat per una dieta poc adequada (s’alimentava exclusivament de fenc i pastes de canyella i llaminadures que li donaven els visitants), i, sobretot, per no poder desgastar els queixals que, de forma natural, es van reposant quan se’ls trenquen (a l’Àfrica poden arribar a menjar troncs). Els atacs eren nocturns se suposa que perquè no estava entretingut i el mal era insuportable.
A aquesta dieta poc saludable cal afegir-hi que una de les solucions del seu cuidador Scott per tranquil·litzar-lo, per poder fer els viatges o per passar estona junts, era, literalment… emborratxar-se tots dos, tal qual, amb whisky, que bevia a diari. També el seu esquelet mostrava deformacions òssies i envelliment a les costelles i a les cames degudes, segurament, al pes i a la quantitat de viatges suportat durant anys passejant gent a sobre, algunes fotos mostren fins i tot una dotzena de persones a sobre. Tot plegat provocaria un gran patiment físic i emocional a Jumbo.
La por que tingués un dels seus atacs durant el dia (atacs que es van mantenir sempre en secret), i sabent dels seus aparents problemes de salut (desconeixien el mal de queixal però sabien que no estava bé), el director del zoo va decidir vendre’l i va acceptar una generosa oferta per a l’època (van ser dues mil lliures, més de cent setanta mil euros actuals), malgrat les queixes que va rebre per part de la ciutadania, fins i tot de la reina Victoria, els fills de la qual havien mostrat en moltes ocasiones la seva simpatia per l’elefant (hi ha moltes evidències fotogràfiques de les passejades de la família reial al llom d’en Jumbo).
El 22 de març del 1882 de matinada, multitud de persones van acomiadar-lo en el seu camí cap el port, en un viatge cap a Nueva York que li suposaria una tortura més, i moltes borratxeres per tenir-lo calmat (va arribar el 9 de abril, de nou aclamat per la multitud que l’esperava). El seu nou propietari era ni més ni menys que P. T. Barnum (1810-1891), doncs sí, el mateix que va encarnar Hugh Jackman recentment a l’edulcorada El gran showman (The Greatest Showman, 2017). Barnum va crear el seu circ ambulant el 1870 després del gran incendi que destruiria el museu que durant dècades va captivar la ciutat amb les exposicions i espectacles que oferia, molts cops amb una component de frau, enganyant sobre les qualitats d’allò que oferia, fossin persones, animals o objectes.
En Jumbo no podia ser menys i va ser presentat en societat com “l’elefant més gran del món”, independentment de si ho era o no, convertint-lo probablement en uns dels animals més mítics de la cultura popular. En el documental d’Attenborough, els experts indicaven que realment les mides de Jumbo eren un 20% més gran que la mitjana d’elefants similars, i que, curiosament, quan va morir encara es trobava en període de creixement, així que sí que podria haver estat realment l’elefant més gran de la història.
En Jumbo va morir el 15 de setembre del 1885 a l’estació de tren a St. Thomas, Ontario (Canadà), en el moment en què va ser atropellat per una locomotora quan estava preparat per pujar al vagó (al poble hi ha un museu dedicat a en Jumbo ple de records). Es diu que va ser un error en el canvi d’agulles perquè el responsable justament estava mirant-lo i no es va adonar de l’arribada d’un altre tren.
Tenia 24 anys i la seva mort va ocupar els titulars de la premsa de tot el món. Fins i tot va triomfar després de la seva mort: el cos dissecat va ser exhibit al circ durant anys fins que va arribar a un museu per ser exposat de forma permanent, i on, finalment, es va cremar en un accident el 14 d’abril del 1975.
No hi ha res pitjor que tenir empresonat i sol un elefant. En Jumbo va portar a més d’un milió de persones a qui segur que els va alegrar el dia, mentre ell portava una vida realment tràgica i horrorosa.
El seu record va servir d’inspiració a Helen Aberson, qui va escriure un conte curt amb el nom de Dumbo (1939), el qual contenia vuit il·lustracions d’acompanyament que ja mostraven l’estètica que coneixem del personatge. El format en què es va publicar va ser molt original però un gran fracàs: un roll-a-book, és a dir, un llibre enrotllat entre dos rodets que es podia llegir fent-los girar. Disney va comprar els drets i el va publicar el 1941 en format normal amb poc més de trenta pàgines. La història va servir de base per a la pel·lícula d’animació de Dumbo (1941), però això,… això és una altra història.