“El so s’ha convertit en l’ànima de la pel·lícula”

En Juanjo Giménez porta més de 25 anys fent cinema. El 2016, però, el seu nom va sortir per tot arreu en aconseguir un èxit sense precedents: el seu curtmetratge Timecode va guanyar la Palma d’or al Festival de Cannes i mesos fins i tot va estar nominat a l’Oscar. Aquest any ha continuat fent curts (Ascenso) però ha tornat al llargmetratge amb Tres, una història peculiar d’una dona que sent el so sense sincronia amb el que passa al món. Si ets tècnica de so de cinema, això és molt més que un problema.

La nominació a l’Oscar i tot el recorregut de Timecode ha influït en la decisió de tornar a fer llargmetratges?

Jo crec que no. Segur que Timecode va ajudar, sobretot a finançar i desenvolupar la pel·lícula. Quan presentes el projecte amb l’aval de tot el que va passar amb aquest curt s’ho miren amb altres ulls. Tot i això, la premissa de Tres és arriscada i va costar molt convèncer que podia funcionar. Aquesta és la segona ficció que faig en format llarg i malgrat que m’agradi molt el curt no he descartat mai fer altres coses.

Com va desenvolupar la història?

La història era molt més radical i conceptual perquè el protagonista era el propi delay (el retard en el so). Això, a més, havia de ser l’episodi tres de la pel·lícula que versava sobre aquest delay. Una vegada considerat que la premissa podia convertir-se en una història més llarga vam decidir associar el delay a un personatge. Això va ser un clic i va suposar un repte. Si aconseguíem que l’espectador entengués millor el delay a través d’un personatge funcionaria molt millor.

El so juga un paper central, però ho fan també els silencis. Això és un risc en cinema!  

Hi ha un moment en el qual la pel·lícula agafa força, una personalitat. Tu has de posar-te a l’altra banda i intentar saber-la escoltar. Per mi posar música en un film com aquest era trair-lo.

“Si vols explicar una desincronia i li poses una música que ve del no res i que a sobre ve sincrònica t’estàs contradient”

Vist així té molt de sentit…

Respecte als silencis seguim la frase de Bresson “el cinema sonor ha inventat el silenci”. Juguem amb la saturació sonora a la qual estem acostumats que poden funcionar en altres pelis però no en aquesta.

Aquests silencis, a més, els suporta durant tot el film l’actiu Marta Nieto. Va patir molt per fer-ho versemblant i realista?

Teníem uns codis per les seqüències amb sincronia i un per a les altres. Ens vam adonar que com més ens apropàvem amb la càmera a ella millor funcionava tot plegat per una raó molt simple: donava espai per l’off, per a tot el que està fora del que mostres amb la càmera. La pel·lícula depèn molt d’on ve el so a l’espai. No vam fer-ho de primeres i això ens va dur a haver de fer retakes justament per estar més a prop d’ella.

Com ho va viure ella tenint en compte que moltes escenes ha de “no fer res” per esperar que passin coses?

Teníem un pacte implícit: jo estava a les seves mans. Ara els actors estan molt acostumats a treballar amb cromes i pantalles verdes. Els dius que allà hi ha un drac i s’ho creuen i s’ho inventen. A ella li demanàvem que anés endavant i enrere en el temps sonor. No és una cosa que es demana sovint. Hi havia molts moments en què havia de tenir molta fe en ella… I va posar molt de la seva part. La pel·lícula és resultat d’aquest compromís amb el projecte, amb el personatge i amb mi.

Per què aquesta aposta minimalista de cinema fantàstic?

M’agrada molt jugar als superherois. Sóc un comiquero absolut i m’agraden els números 1 de totes les sèries. Vull saber com els arriben els poders a tota aquesta gent. Sempre hi ha un raig còsmic, una aranya o un element que és el detonant.

“Aquesta pel·li és el número 1 de Delay Woman. Ara ja podem fer una sèrie de la Dona desincrònica”

Li agradaria continuar la història? 

Hem acabat fins al monyo de la desincronia, sincerament (riu). Ara bé, hi ha coses per explorar. Hi ha més idees i no només meves. No et dic que no…  També t’avanço que el proper llarg que tinc al cap té elements fantàstics molt clars. M’agrada molt aquest toc fantàstic i no em ve impostat. Em surt.

La vida no és sincrònica a ‘Tres’

Com van treballar el so?

Calia demanar a la gent de so una cosa molt poc habitual. A més, no vam rodar-ho tot de cop i hi ha molta feina de so feta a postproducció. I tant els que van fer el so directe com la part posterior han anat més enllà de fer bé la seva feina. Han aportat creativament moltíssimes coses. Hi ha molt que és pura creació sonora. I es converteix en narració i en la mateixa ànima de la pel·lícula.

Estar nominat a l’Oscar li va generar pressió pel que diran en el proper projecte?

No. No sóc un nouvingut. Sóc vell, parlant clar. Això em va arribar en un moment on jo ja he passat per moltes etapes de la creació. Sí és cert que tens la sensació de no ser el que els americans diuen un underdog, una persona que passa desapercebuda. La gent va passar a conèixer-me pel curt Timecode. I el curt és això: un curt. Jugues en una altra lliga. Estàs protegit. Sempre dic que els curts són com l’úter: et permeten fer cine sense tota la llosa i la parafernàlia que comporta fer un llarg. Per altra banda també sé que hi havia la idea de “a veure què ha fet aquest tio del Timecode“. Crec que la pel·lícula té tanta força i va requerir una energia tal que tot això va quedar en segon pla.

I el títol? Un film que va sobre so i es diu Tres?

El títol ve de quan el film havia de tenir tres capítols. El primer era la pel·lícula que el personatge està muntant. La segona és la que tenim ara: Tres. I la tercera no es va rodar mai. Va arribar un moment en què la pel·lícula ja no era Tres, però vam mantenir el títol perquè té un punt de camp obert i el títol també ajuda que cadascú pensi el que vulgui. Altres coses del film també tenen a veure amb el tres així que el vam deixar. Jo, sens dubte, prefereixo Tres que Out of sync que és el títol internacional de la pel·lícula i em sembla massa obvi.

JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents