L’esperit de l’Èxtasi és el nom d’una petita escultura, utilitzada com a adorn al capó dels automòbils fabricats per Rolls-Royce. És un símbol distintiu de la marca i representa una figura femenina, metàl·lica, estesa cap endavant, amb dues ales a l’esquena, que transmet una harmonia atractiva en conjurar l’energia de l’expressió corporal i el material amb què estava concebut, amb la imatge esplendorosa d’una bellesa femenina. Aquest adorn extra pretenia destacar com una mena de mascota que distingís amb elegància l’alt prestigi del vehicle en comparació amb la competència. I aquesta idea es va desenvolupar, instal·lant-se, per primera vegada i des de llavors fins ara, als cotxes fabricats el 1911, opcional al principi com un extra, i afegit de sèrie una dècada després.
La mítica figura, convertida en una icona de la cultura popular, té diversos sobrenoms, com Silver Lady (Senyoreta de Plata), en referència al material amb què està construïda, o Flying Lady (Senyoreta Voladora), fent èmfasi a les ales de la seva esquena, encara que també se la coneix, entre altres, com Ellie in her Nightie (Ellie en camisa de dormir). Ellie era el diminutiu d’Eleanor, en concret d’Eleanor Velasco Thornton (1880-1915), una actriu i model britànica que va ser l’amor secret de John Walter Edward Scott-Montagu (1866-1929), el segon baró Montagu de Beaulieu, que va ser el primer a voler afegir aquesta figura al seu Rolls-Royce, seguint la moda d’altres nobles, tots proclius a l’ostentació. L’elecció d’escollir la seva musa —que actuava com a secretària— com a model tenia una intenció oculta, de manifestació del seu amor per ella. La seva iniciativa va ser adoptada per la marca i es va convertir en un segell de distinció fins als nostres dies.
La Venus de plata, Millor Pel·lícula Internacional de la 14a edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest
Però l’admirat objecte amaga una història singular en la seva concepció. La diferència d’estatus social i econòmic entre els dos enamorats —que van arribar a tenir una filla junts—, va portar a la clandestinitat aquesta relació, fins a la mort d’ella —ell va aconseguir sobreviure a un naufragi el 1915 quan el vaixell on navegaven va ser interceptat per un torpede d’un submarí alemany, morint ella en aquesta circumstància—. El nom d’aquest adorn en anglès, The Spirit of Ecstasy, és el nom internacional, literalment, de La Venus de plata (La Vénus d’argent, 2023), una pel·lícula francesa dirigida per Héléna Klotz, que acaba de guanyar el Premi a la Millor Pel·lícula Internacional de la 14a edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest.
El festival de cinema és el primer festival de cinema en línia a Espanya, utilitzant la plataforma Filmin com a mitjà de projecció durant el mes en què es desenvolupa l’esdeveniment de forma virtual, incloent-hi una setmana amb activitats presencials a Mallorca. El jurat internacional estava format per les actrius Greta Fernández i Berta Prieto, i per la directora Alauda Ruiz de Azúa, reconeixent el talent d’una pel·lícula que “qüestiona els nostres déus moderns: els diners, el luxe i el sexe”. El premi té la particularitat de dotar amb 10.000 euros la distribuïdora de la pel·lícula.
La Venus de plata és el tercer llargmetratge dirigit per Héléna Klotz, que té una dilatada experiència en la realització de curts, videoclips i produccions televisives, a més de treballar com a ajudant de direcció i directora de càsting de diversos cineastes, inclòs el seu pare, el cèlebre director Nicolas Klotz —la seva mare és la guionista Elisabeth Perceval—. El seu germà, Ulysse Klotz, actor i compositor, és el responsable de la banda sonora de la pel·lícula i de la lletra de les cançons més importants, interpretades per la popular cantant Pomme, nom artístic de Claire Pommet, que debuta a la pel·lícula com a actriu al paper principal.
Pomme interpreta Jeanne, una jove de 24 anys. Totes dues, actriu i personatge de ficció, pertanyen a la generació Z (la cantant va néixer el 1996), que abasta els nascuts entre l’últim lustre del segle XX i els primers del nou segle. L’aspecte de Jeanne és androgin de forma intencionada a la seva nova feina. No és exactament una pel·lícula sobre persones binàries, encara que ho podria ser. Davant d’una pregunta sobre el seu aspecte, el personatge respon el següent: “Soc del gènere neutral, com els números; el set què és, masculí o femení?”. En qualsevol cas, sembla que la vestimenta i els cabells curts —i embolicar-se els pits— s’utilitzen, amb una finalitat, com si fos un uniforme d’un sector que, aparentment, és extremadament masculí. En una de les escenes, quan la protagonista és al bany pensant que està sola, apareix de sobte el seu cap: “Sempre utilitzo el bany de les noies, sempre és buit”, afirma sense escarafalls.
I el sector on té la intenció de treballar per aconseguir l’èxit és, ni més ni menys, que el financer. En concret, busca un treball d’agent quantitatiu per a un fons d’inversió —una experta en el desenvolupament d’algorismes per analitzar situacions determinades d’inversió—, per explotar els seus estudis a una escola de negocis, després de deixar inacabats uns estudis previs de dos anys de matemàtiques a l’École Spéciale Militaire de Saint-Cyr, una escola especial militar d’ensenyament superior a França. El seu pare és tinent de la gendarmeria, i viuen en una caserna, juntament amb els seus dos germans menors —s’intueix que la mare els va abandonar, i és la jove la que està realment a cura dels petits, pràcticament infants, i portant-ne el pes de la casa, en tots els sentits—.
Evitar un destí preestablert
En certa manera, la pel·lícula és un viatge des d’una zona residencial faraònica de classe mitjana baixa —al principi de la pel·lícula es perceben problemes econòmics per poder pagar les factures dels quatre i del pis—, a una altra zona imponent al districte de negocis, com pot ser La Défense a París, o a Londres o a Singapur, on el desplaçament internacional li permetria alliberar-se de la càrrega familiar, malgrat els llaços emocionals que l’uneix amb el pare i els germans petits. La jove intenta evitar un destí preestablert, perquè faci una carrera militar a imatge del seu pare, i el que fa és buscar el seu propi camí, fugint de les cotilles imposades pel gènere, adaptant-se als cànons que sembla que són els acceptats avui dia. I no ens agradarà què veurem.
El que veurem són joves vestits amb un mateix patró —vestit, corbata, camisa, o els botons de puny impecables, per exemple—, que no tenen cap escrúpol a avançar trepitjant un company si cal, i amb l’èxit econòmic com a únic objectiu: “Els negocis són una cosa així com el judo. La clau és utilitzar el poder del teu adversari en contra. El poder és diners. Com més ric ets, més fàcils són les coses”, afirma el cap, a manera de lliçó. Aquest és el model a què aspiren els joves avui dia, una vida de luxe on els diners et faciliten la vida, exactament el contrari del que ella veu habitualment amb la feina del seu pare, molt sacrificada i dura, i mal remunerada i gens reconeguda. La modesta habitació de Jeanne, gairebé espartana, contrasta amb l’artefacte de la tauleta de nit que permet il·luminar a la foscor les parets i el sostre amb estrelles, realitzant una metàfora visual impactant sobre el que aspira realment la jove.
El comportament rar de la protagonista fa que sigui una estranya als dos mons, on viu i on aspira a viure, una finestra d’oportunitat que vol aprofitar per utilitzar-lo com a ascensor social. A l’última entrevista a què assisteix a la pel·lícula —un altre fons d’inversió— decideix, a manera de rebel·lió, fugir del look amb què l’hem vist durant tot el metratge, bàsicament, un vestit masculí, argumentant que qui llueix avui dia vestit i corbata són els conductors d’Uber, els majordoms i els cambrers. En el futur, allò que interessarà a aquest tipus d’empreses és la singularitat, l’enginy i la lucidesa. I la protagonista està ben servida en aquestes tres capacitats. I això ho sabem bé els espectadors després de veure-la en diferents situacions i diferents reptes, com el contundent inici de la història, amb una solució dràstica davant de la falta de diners per comprar-se un vestit masculí: robar-lo d’un aparador trencant el vidre amb el casc de la moto. Amb el casc posat al cap.
També contemplem la seva ambició quan veiem la protagonista adoptant la mateixa postura que la Venus de plata dels vehicles de la marca Rolls-Royce quan va en un cotxe amb una petita obertura al sostre i decideix treure el cap imitant el posat de l’enyorada amant que, entenem, també li hauria agradat pujar de classe social. La pel·lícula va tenir la seva estrena internacional al Toronto International Film Festival, i una bona acollida de crítica i públic a les sales de cinema franceses a la seva estrena l’octubre del 2023. Aquí, de moment, tenim Filmin, i esperem que per molt de temps.
