Johnny Depp: “Els diners són un llenguatge però també ho és l’amor”

- Advertisement -
- Advertisement -

La 5a edició del Barcelona Film Fest té un clar protagonista: Johnny Depp. L’actor que ha estat Jack Sparrow, Willie Wonka i Sweeney Todd a la gran pantalla ha visitat la capital catalana per presentar el seu darrer film Minamata dirigit per Andrew Levitas. A la cinta històrica es posa a la pell de fotògraf Eugene Smith que a principis dels 70 va viatjar al Japó per exposar al món com uns vessaments tòxics d’una gran empresa provocaven terribles efectes en la salut dels vilatans d’un petit poble pesquer. Depp ha explicat la importància d’interpretar un paper com aquest i ha deixat clar que, per molt mal i avarícia que hi hagi al món, l’amor i bé sempre acaben sent més forts. Abans de començar a parlar ha dit que, si pogués, es quedaria per sempre a Barcelona… Fins que algun nou inquilí hagués de venir a l’hotel i fer-lo fora.

A continuació veureu reproduïda en format d’entrevista la roda de premsa de presentació de Minamata en la qual han participat un petit grup de periodistes catalans entre els qual hi havia El Cinèfil.

Com ha preparat el personatge d’Eugene Smith?

He estat un admirador seu i de la seva feina durant anys i vaig parlar amb gent que el coneixia. Això m’ha permès submergir-me en la persona i ha estat com cavar i trobar alguna cosa així com un tresor, quelcom de molt valor. Cavant vaig arribar fins al lloc on trobes el teu objectiu i l’apliques al personatge. És una gran responsabilitat retratar-lo i poder compartir el seu llegat.

El Japó i Minamata són com un personatge més. Com es va relacionar amb aquest ambient? 

La meva experiència al Japó és similar a la que puc tenir en venir a Barcelona. Vaig d’una habitació d’hotel a una altra. Mires per la finestra i veus que hi ha alguna cosa entre tu i la poesia de fora. No surto massa, jo. Ara bé, al Japó vaig sentir, sobretot a Tòquio, com hi ha una ciutat que es mou com una màquina. A Kioto, en canvi, veus la tradició japonesa amb una cultura i amb una gent fascinant. Per últim, a Minamata, que amb prou feines era un punt al mapa llavors, sents la tragèdia. M’hagués agradat passar més temps allà sobretot en zones més rurals i agrair als ciutadans de Minamata tot el que van fer. Van ser molt valents.

Vostè també va fotografiar molt la zona al rodatge. Què li transmet la fotografia?

Els nadius americans pensaven que una foto et robava una part de l’ànima. Penso que és un fet que segur que va passar molts cops pel cap d’Eugene Smith. Quan fas “clic” captures quelcom però és impossible que l’ull que ho ha capturat no deixi també alguna cosa allà. Es donen coses l’un a l’altre. Cada cop que feia una foto part de la seva ànima també es quedava allà. A més, el que va viure i va captar amb la càmera segur que van matar una mica la seva ànima cada dia. Les fotos també el van ajudar a ser una persona més noble.

“Quan fas una foto també dones alguna cosa de tu mateix”

Té una especial predilecció per personatges amb addiccions i excessos? 

Des dels orígens, quan pintàvem a les coves, hem volgut explicar històries. Ens hem compromès per narrar alguna cosa. A vegades portem això a l’extrem i duem l’addicció a la feina i en el que tens dins… Al llarg de la història hem vist com artistes, escriptors i tot tipus de gent que admirem han estat profundament infeliços. Mira Van Gogh. Mira Baudelaire. Havia de consumir opi, vi i haixix per intentar adormir les capes de dolor. També ho hem vist amb comediants que admirem i ens han fet riure mentre eren infeliços i solitaris. La seva habilitat natural de fer-nos riure venia directament del dolor. No seré jo qui em consideri ara un artista… Jo soc actor i entomo la feina de la manera més honesta i orgànica possible per transmetre emocions. Com una pintura invisible. En el cas d’Eugene Smith penso que no hauria estat mai Eugene Smith sense les tragèdies que va fotografiar. Tot i que podria semblar que el que va fer era autodestructiu no ho era. Sabia qui era i què volia fer.

- Advertisement -

Artista i patiment…

No és que cregui que s’ha de patir per fer art. Ara bé, crec que si algú està compromès amb el que fa i tria una forma concreta d’expressar-ho cal estar preparat per patir per defensar aquesta visió o passió.

Al film hi ha molts extres i actors japonesos. Va ser fàcil rodar en aquest entorn?

Mai fins ara havia estat en una pel·lícula en la qual quan diuen la paraula “acció” no hi hagi dos o tres extres que miren a càmera. A Minamata a vegades tenien la càmera als morros i mai, ni un sol cop, es van desviar del que havien de fer. Em va deixar completament sorprès i impressionat.

Això prova el que deia Marlon Brando: “qualsevol persona pot actuar i ser un actor”. Rodant aquest film he vist persones que han interpretat d’una manera que m’ha colpit.

Al film hi ha una gran corporació que fa una mica el que vol per diners. Pensa que el mal governa el món? 

A Minamata una enorme empresa va enverinar l’aigua amb mercuri deliberadament fins a un punt que va esdevenir un malson. Aquest cas es pot extrapolar a molts altres com per exemple el d’un periodista que li imposen una notícia o un titular amb unes determinades intencions tot i que ell no vulgui. Microcosmos com el Minamata o aquest exemple del periodisme o el que passa avui amb la Covid es donen contínuament. Hi ha hagut altres pandèmies abans i en canvi no hem après. El mal és una cosa molt estranya… Hi ha forces molt poderoses com l’odi o l’avarícia però també hi ha forces com l’amor, l’afecte o l’altruisme. Ho hem vist aquest dies en molts metges i infermeres que no han dubtat en fer torns dobles o triples i que no dubtarien en saltar i posar-se davant d’una bala per salvar una vida.

Johnny Depp a la roda de premsa del Barcelona Film Fest. Foto: JR Armadàs

Ara Trump ja no hi és i això segur que és un gir en positiu. Hem vist que el que ha fet al meu país era un camí equivocat però es deixar endur per l’ego i va fer el que li donava la gana. Per sort hem estat testimonis de que les coses fetes així no funcionen.

Donald Trump ha estat com un llast al coll de molts països

Qui paga mana, diuen…

Els diners són un llenguatge però també ho és l’amor. I l’amor requereix afecte. L’avarícia requereix un monstre interior fosc. Malgrat tot penso que la gent que diu que ho odia tot, que odia el món en el fons estan decebuts amb el món. Crec que al final la llum destrueix la foscor.

- Advertisement -
JR Armadàs
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents