Creuaríeu un infern que, a simple vista i paradoxalment, sembla un paradís per tal d’obtenir l’elixir de la immortalitat i viure eternament? El shogun, o cap militar, de Jigokuraku (Hell’s Paradise) tampoc, és per això que decideix enviar deu dels criminals més perillosos del país a buscar-lo. Aquests bandits, lladres i assassins, cercaran l’elixir acompanyats de deu Asaemon, una família de botxins amb molta traça tallant caps, que els mantindran a ratlla i els executaran en cas que intentin rebel·lar-se. Només un d’ells podrà tornar de l’illa, però a canvi el criminal rebrà l’absolució i serà lliure.
Aquesta és la premissa inicial de Jigokuraku, el manga de Yuuji Kaku adaptat a l’anime per Studio MAPPA, un dels gegants de l’animació japonesa. L’estudi en qüestió s’ha encarregat d’animar grans sèries com la famosa Jujutsu Kaisen de Gege Akutami, l’absurda Chainsaw Man de Tatsuki Fujimoto, i fins i tot Dororo, una de les grans obres d’Osamu Tezuka, conegut al Japó amb el sobrenom de “el Déu del manga”. La feina realitzada amb Jigokuraku és espectacular i en fan una adaptació gairebé impecable en tots els sentits.
Llocs inesperats i personatges meravellosos
Hem vist premisses molt similars en altres seinen i shonen del gènere. Si bé l’objectiu principal no és ben bé el mateix, el format a la Battle Royale està present en moltes altres sèries com per exemple la saga de Fate, Juuni Taisen o Btooom!. Tot i això, Yuuji Kaku ens aconsegueix portar a llocs inesperats amb un treball de personatges meravellós, una estètica única i alguns girs de guió completament inesperats. Els nostres protagonistes són el ninja Gabimaru “el buit” i la Sagiri Asaemon, dos personatges pertorbats i esclaus del seu passat que es veuran obligats a cooperar per tal d’enfrontar-se a tota mena de perills i monstruositats que habiten al “paradís”. El vincle de confiança que es crea entre ells i com l’un complementa l’altre està molt ben desenvolupat al llarg de tota l’obra i ens porta a llocs força inesperats com a espectadors, ja que a mesura que ells dos ens revelen els seus secrets més foscos anem descobrint els espantosos misteris de l’illa. S’enfronten a un veritable infern físic mentre intenten posar ordre al seu infern interior i personal.
Canviant de tema, l’art i l’animació són les estrelles d’aquesta sèrie. L’adaptació animada de l’art del manga és de deu i l’ús del color és una autèntica meravella. L’exuberància que abans només havíem vist en blanc i negre, o a les portades del manga, per fi la podem veure en tots i cadascun dels fotogrames de la sèrie, i és una autèntica fantasia. Els colors són brillants i amb unes combinacions úniques, ja que, com hem dit abans, l’acció es desenvolupa en el paradís, un espai on els biomes es barregen i creixen plantes de tota mena, donant lloc a una paleta de colors digne de l’arc de Sant Martí. Potser des de Mononoke (la sèrie del 2007, no la pel·lícula) que no vèiem tal explosió de colors dins el món de l’anime.
Una explosió de colors
D’altra banda, l’animació és extremament fluida i detallada. Els combats en què en Gabimaru fa cabrioles i salts mortals, tot repartint cops de peu i tècniques ninja, són espectaculars. Els seus moviments tenen una agilitat única, estan marcats i polits fins al punt que podem veure a la perfecció cada gest que fa amb el cos quan assassina als seus rivals.
L’apartat sonor i musical dins la sèrie està prou bé. Tot i que en general té una música poc destacable, els temes que acompanyen les escenes de combat són bastant intensos. Tot i això, on realment brilla la música és amb l’opening WORK de Millennium Parade amb Sheena Ringo. La cançó principal francament no s’adiu gaire amb l’atmosfera de la sèrie, això no impedeix que sigui la canya, ja que és un tema força rocker, acompanyat d’unes trompetes èpiques i amb uns visuals brutals. Aquests elements posen a to l’espectador a cada episodi, perquè la intensitat de la sèrie baixa en comptades ocasions i l’acció està a l’ordre del dia.
Definitivament, Jigokuraku té tots els ingredients per convertir-se en una de les grans sèries d’aquesta temporada de primavera i probablement de l’any sencer. És una adaptació fantàstica d’un manga que, tot i tenir una bona base de seguidors i bona rebuda tant per part dels lectors com pels crítics, va passar força desapercebut en el seu moment.
Veredicte
Agradarà: a tots aquells que els agradi un shonen (anime juvenil) amb tocs de seinen (anime adult) i als apassionats del format Battle Royale, en què només un participant pot quedar en peu.
No agradarà: als que avorreixen l’anime i les sèries d’acció amb altes dosis de violència.
Nota: 9
Enganxòmetre: 9
