Jeanne du Barry no és un personatge gaire conegut a casa nostra. Malgrat això, la vida d’aquesta prostituta que va arribar a ser la cortesana preferida del rei Lluís XV és força popular a França. L’actriu i directora Maïwenn ha tingut la valentia d’explicar aquesta història en la seva cinquena pel·lícula i el Festival de Cannes va gosar obrir la seva 76a edició amb ella i, el 22 de setembre, arriba als cinemes. A banda de dirigir, també és coguionista i la persona que encarna l’amant de rei. Tot un repte…
Segurament el film no hauria tingut el ressò i l’atenció que està tenint si no fos per un fet: Johnny Depp és l’actor que interpreta Lluís XV. I ho fa 100% en francès. A més, Jeanne du Barry suposa el retorn a les portades del popular intèrpret després del polèmic judici amb la seva ex Amber Heard. Safareig a banda, Depp compleix i proporciona al personatge i al film l’aura mística especial que buscava. La veritable protagonista, però, és Maïwenn i la seva Jeanne de qui veiem l’ascens de l’estofa més baixa a ser l’equivalent a la reina de França.
Jeanne Du Barry enamora Jonny Deep
Segurament el que més va interessar a Cannes i a la directora/actriu és el vessant intel·lectual i “feminista” del personatge. Una dona feta a ella mateixa que va captivar el rei de França (i va revolucionar la cort de Versalles). El film, tanmateix, no deixa de ser una simple història d’amor. Una pel·lícula romàntica amb vestits i pentinats fastuosos i amb la gràcia de tot el circ reial. Destaquen en positiu els moments còmics del conjunt i en negatiu que, senzillament no té res d’especial. També mereix una menció especial Benjamin Lavernhe, en el paper d’assistent principal de Lluís XV. Una lliçó de com la contenció i el minimalisme funcionen millor que la parafernàlia i les carotes de Depp.
Sorprèn que Cannes la triés per obrir el certamen, però a la vegada va aconseguir l’efecte que buscaven. Un Depp que va sortir a totes les portades i la consagració d’una dona directora amb un discurs feminista. Llàstima que el conjunt sigui força oblidable i que no aporti massa més que un entreteniment a les altes esferes del segle XVIII.
Veredicte
El millor: els moments d’humor.
El pitjor: és una simple història d’amor (amb molta pompa).
Nota: 6
