Entre finals dels anys 80 i principis dels 90, Van Damme va esdevenir una de les grans estrelles del cinema d’acció. En aquella època (quina enyorança) cadascun tenia el seu rol i el seu públic: Stallone era un actor ficat a “musculitos”; Schwarzenneger era un culturista ficat a actor que compensava amb el seu carisma la seva falta de dots interpretatius i el seu accent austríac; Seagal era el místic; Norris l’immutable; Bruce Willis l’home comú que sempre està en el lloc equivocat en el moment equivocat i que per culpa del seu sarcasme sempre fa frases lapidàries; i, per últim, el més flipat de tots, el gran Jean-Claude Van Damme, l’home que sempre s’obria de cames (el seu famós spagat) i feia una puntada circular a totes les pel·lícules, aquest era el seu segell distintiu.
Després d’estar un temps perdut a subproductes de videoclub, va aprofitar l’èxit de crítica que va suposar el film JCVD (2008) per tornar amb força i esdevenir un roba escenes a The Expendables 2 (2012). Ara, gràcies a la plataforma Amazon tornem a gaudir del seu carisma. Dave Callaham, que també va ser guionista de The Expendables, és el creador d’aquest vehicle pel lluïment dels “músculs de Brussel·les”. Com a dada curiosa us diré que darrera de la seva producció hi ha tot un sir com és Ridley Scott. A Jean-Claude Van Johnson ens trobem a un Jean-Claude Van Damme que fa de si mateix però incloent a la seva biografia un tret imaginari: a més d’actor és també un espia, el seu alter ego Van Johnson. La melancolia per un passat gloriós fa que implori, després d’haver-se retirat, una nova missió per desmantellar una xarxa búlgara de tràfic de drogues mentre interpreta a Huckleberry Finn expert en arts marcials en una producció nord-americana. A més, aquesta missió li servirà per intentar reconquistar a la dona dels seus somnis, Vanessa. Preparem-nos per veure una orgia de puntades voladores i de situacions poc versemblants.
Repartiment
Jean Claude Van Damme fa de si mateix, de manera satírica, però al mateix temps reivindicant-se, com quan diu que Timecop és com Looper però molt millor (aquesta comparació no és casual). El carisma que encara conserva fa que es mengi la pantalla i que la seva comicitat sigui natural i no quedi forçada. Potser hagués aconseguit més redit com a actor còmic que com a heroi d’acció, qui sap. En la seva interpretació fa un triple salt mortal perquè s’interpreta a si mateix, al seu alter ego Van Johnson i un doble seu que treballa a una fàbrica. Per tant, crea una autoparodia elevada al cub. I en surt victoriós en molts moments, excepte en la creació del seu doble que arriba a ser massa patètica, però he de reconèixer que a causa del gran patetisme que destil·la el personatge arriba a ser graciosa.
Kat Foster interpreta a la seva companya d’aventures i el seu gran amor, Vanessa. És una dona forta farta de ser la secundària d’en Van Damme i que li diguin que no és capaç de poder aconseguir les seves fites. El seu personatge anirà evolucionant fins a esdevenir una gran heroïna.
Moises Arias és Luis, un altre espia, en aquest cas especialista en maquillatge, que té un passat fosc que anirem descobrint. És el personatge principal menys sucós, la seva serietat ens recorda al “hombre de negro” de l’Hormiguero. La seva falta d’expressivitat fa que sigui un personatge que ofereix la rèplica als diàlegs sense que aconsegueixi que l’espectador empatitzi amb ell. Potser haurem d’esperar a la segona temporada perquè tingui més desenvolupament dramàtic.
Finalment, Phylicia Rashad interpreta la Jane, la representant de Van Damme i al mateix temps la superior d’en Van Johnson. La inoblidable dona de Bill Cosby a The Cosby Show fa aquí un paper que recorda massa al “M” de Judi Dench a la saga James Bond. Ella li assignarà a Van Johnson el seu nou destí i serà qui, a l’ombra, vagi movent els fils per aconseguir l’èxit de la missió.
Influències
Tenint en compte que és un producte autoparòdic d’acció, The Expendables hi és present perquè és gràcies al seu èxit que aquesta sèrie és una realitat. El to desenfadat d’aquell producte i el sentit d’autohomenatge hi continuen presents. Ja a la segona part, en Van Damme va lluir-se juntament amb Chuck Norris i ara té el seu propi producte per demostrar-nos que encara li queden moltes puntades per fer.
Però si analitzo aquest precedent fins a les últimes conseqüències he de retrocedir fins la molt recomanable Space Cowboys on uns “iaios” salven el món i demostren que encara són els millors en les seves matèries independentment de les xacres típiques de la seva edat. I aquí és el mateix: Van Damme demostra que, tot i la seva edat i haver perdut força i elasticitat, continua al màxim nivell.
Al parodiar el cinema d’espies, tant Bond en la seva vessant seriosa (Van Damme condueix un Aston Martin i com abans he comentat, una dona és la seva cap), com True Lies (1994) en la seva vessant còmica hi són presents. A l’episodi 4 hi ha un ball a una festa que ens recorda massa al famós tango de la citada pel·lícula.
I com no, les pel·lícules de Van Damme són una referència continua. Al mateix episodi 4 Van Damme utilitza el mateix cop que en Frank Dux a Bloodsport (1988), així com el joc dels dobles ens recorda al seu desdoblament a Double Impact (1991). I la molt reivindicable Timecop (1994) està present durant tota la duració de la sèrie, tant com a gag verbal com a referent argumental.
Valoració
La durada és la idònia, 6 episodis de mitja hora cadascun que no ofereixen temps a perdre’ns en subtrames insulses. Aquesta sèrie reprèn l’esperit de les pel·lícules d’acció dels 80 i 90 amb la durada necessària per entretenir i donar la informació necessària del personatge. I la veritat és que funciona. Moltes sèries actuals haurien d’aprendre de la seva estructura i desenvolupament, creant d’aquesta manera un producte molt atractiu, entretingut i que no es pren seriosament en cap moment. Les escenes d’acció estan perfectament rodades i planificades a l’estil clàssic (amb plànols generals i mitjans intercalats amb primers plans de l’heroi, sense un moviment excessiu de la càmera) i, d’aquesta manera, s’aconsegueix que l’espectador s’ho passi teta veient a tot un mite com Van Damme repartint llesques. El tractament de la violència és massa sec en relació al to (per exemple, en un episodi a un dels dolents li fan un tall a l’estómac i li surten els budells), però tenint en compte que el referent són els primers Expendables estaríem dins de la seva estela. És un vehicle de i per Van Damme, i això permet que qui no admiri el personatge detestarà la sèrie perquè cap dels secundaris li fan ombra ni tenen el seu carisma i el dolent no té cap tret distintiu que el faci memorable.
Una altra constant en la sèrie és el tema del joc de miralls que és el cine pels actors. En aquesta ficció, Van Damme arriba a tenir tres personalitats: Van Damme, l’actor que va fer pel·lícules taquilleres però que ha caigut en l’oblit; Van Johnson, l’espia que ja no té l’agilitat que tenia a la seva joventut; i Jean-Claude Van Varenberg (el nom real de l’actor), un orfe que va lluitar per aconseguir ser estimat i esdevenir un actor. Llavors, entre tots aquests personatges, qui és realment Van Damme? Ha aconseguit el personatge engolir la persona? Aquesta crisi de personalitat que pateix el protagonista ja hi era present a Tropic Thunder quan Robert Downey Jr. i Ben Stiller es pregunten qui són en realitat, reflectint el problema que tenen molts actors quan la línia de la ficció i la realitat queda difosa en la seva vida personal.
A la seva contra va la bogeria argumental que es crea durant la segona part de la sèrie amb els salts temporals. Tampoc hi ajuda gaire que el producte sigui massa buit, en el sentit que el to paròdic hauria d’ajudar a fer una crítica al cinema d’acció que només queda plasmada als 2 primers episodis, els quals són els millors. La grandesa de la meravellosa Last Action Hero (1993) va estar en el fet de riure’s de tots els clichés del cinema d’acció, però això només ho veiem en la baralla final del primer episodi i en la carrera de cotxes del segon. Malauradament, la resta de gags no funcionen al mateix nivell. Tot i així, gràcies al seu ritme àgil permet una bona visualització i es fa amena i divertida.
Veredicte
Agradarà a: als fans de Van Damme i les hòsties ben donades.
No agradarà a: qui no tingui nostàlgia del cinema d’acció dels anys 80 i 90.
Enganxòmetre: 7
Nota: 7
