La meva seqüència preferida (i de molta altra gent, crec) de Ready Player One (2018, Steven Spielberg) és aquella en què els personatges (o els seus avatars dins el videojoc) s’introdueixen dins el film The Shining (1980, Stanley Kubrick). Es tracta d’un moment aclaparador visualment i conceptual, més propi de l’art d’avantguarda que del cinema comercial. La ficció de Spielberg es fusiona amb les imatges icòniques creades per Kubrick en una proposta narrativa d’allò més evocadora. I és que veure totes aquelles figures alienes al film de Kubrick transitar per les estances de l’Overlook Hotel ens permet a nosaltres mateixos entrar-hi d’una manera diferent de com ho fem en veure la pel·lícula original.
https://elcinefil.cat/2018/03/25/lorgia-de-la-cultura-popular/
Dues dècades abans, una altra ficció mainstream ja havia practicat una operació similar. En el capítol 6 de la cinquena temporada de la sèrie Deep Space Nine (1993-1999, creada per Rick Berman i Michael Piller), de l’univers de Star Trek, els protagonistes viatgen al passat i es troben amb l’Enterprise del Capità Kirk. Els viatges en el temps són habituals en aquesta saga; la particularitat d’aquest és que es torna a un moment que ja apareix en un episodi mític de la sèrie original: “The Trouble with Tribbles” (Temporada 2, Episodi 15).
Els personatges de Deep Space Nine (en endavant, DS9) entren dins l’Enterprise i hi realitzen un seguit d’accions paral·leles a —però relacionades amb— les de l’episodi antic, destinades a evitar l’assassinat de Kirk per part d’un crononauta. A fi i efecte que els Sisko, Dax, Odo, Worf, O’Brien i Bashir poguessin dur a terme la seva missió dins la primera Enterprise, els realitzadors del capítol van fer servir dos mètodes. El primer va ser reconstruir físicament alguns dels decorats originals (passadissos, turbo-ascensors i, fins i tot, parts del pont de la nau), il·luminar-los a la manera de la sèrie clàssica (el segle XXIII viurà un revival de la psicodèlia) i omplir-los de figurants vestits i pentinats com els membres de la Flota Estel·lar de cent anys abans (que per a nosaltres, és la moda dels anys 60). Els personatges de DS9 també es van sotmetre a aquest canvi de look, ja que tenen la necessitat de passar desapercebuts. El resultat és un contrast iconogràfic d’allò més divertit per als seguidors de la sèrie.
D’altra banda, es van fer servir imatges de l’episodi antic per inserir-hi digitalment els personatges de DS9. En aquests casos, la interacció amb els tripulants de la sèrie original és complicada, de manera que els intrusos es limiten a aparèixer al fons o en un racó. Però queda justificat per la cautela dels protagonistes a l’hora de relacionar-se amb persones del seu passat, davant el perill de modificar la línia temporal si actuen de manera decisiva.
Hi ha, malgrat tot, dos moments en què els personatges d’una sèrie i l’altra es troben cara a cara i parlen (sense conseqüències per a la història de l’univers, malgrat allò que en podria dir la Teoria del Caos). En un d’ells, el Capità Kirk fa una pregunta a O’Brien durant un interrogatori (en què també hi ha present el Doctor Bashir), i aquest li respon amb un concís “No ho sé, senyor!”. En l’altre, Sisko s’atreveix a dirigir-se breument a Kirk, perquè no podia resistir la temptació d’intercanviar algunes paraules amb un dels seus herois. La resolució tècnica d’aquests moments consisteix a substituir digitalment la presència d’uns personatges de la sèrie original pels de DS9 (tal com s’havia fet a la pel·lícula Forrest Gump dos anys abans); el resultat és admirable, més considerant que parlem de televisió del 1996.
L’episodi, ideat com a part de la commemoració del 30è aniversari de la franquícia, és un goig per a qualsevol trekkie que entengui les referències. S’hi fan comentaris velats —carregats d’ironia— sobre les característiques de la sèrie original: com l’aparença humana dels klingon (que en Worf es treu de sobre dient: “És una llarga història. No en parlem amb els forasters”) o les minifaldilles dels uniformes femenins (“[En els vells temps] les dones vestien amb poca roba”).
Però es tracta d’alguna cosa més que un producte fan service o un artefacte entretingut. És un dels moments més atrevits d’una ficció ja prou audaç; història de la televisió. Que el cartró-pedra no ens distregui del que és essencial: “Trials and Tribble-ations” (així es titula el capítol, per cert) no té la potència visual de Ready Player One, però l’enginy i l’execució de la seva proposta narrativa són equiparables. I anteriors.
