És poc habitual veure crítics de cinema marxar de la sala. Doncs la pel·lícula danesa d’animació Albert ho va aconseguir… Motius no en falten. El film dirigit per Karsten Kiilerich és insuls, no té gràcia i ha de recórrer a pets i persecucions absurdes per intentar que riguis una mica. Ni així ho aconsegueix. Potser estem massa ben acostumat… Darrerament hem vist autèntiques joies animades orientals i Pixar, fins i tot quan està en hores baixes, ens regala productes més o menys interessant. Fins i tot productes fets aquí a la vora com Planet 51 o Tadeo Jones han aconseguit fer-nos passar una bona estona a adults i petits. Albert, en canvi, té molt poc a aportar. Una història carrinclona, una animació pobra i un argument que sembla inventat per un nen de 8 anys de 1920. Hi ha algun nen que somiï amb anar amb un globus aerostàtic? Benvinguts al segle XXI!
Com dèiem la història és d’allò més simple. Un vailet trenca per accident l’estàtua del poble i es posa tota la comunitat en contra. Quan és més grandet s’escapa de casa per viure aventures i s’endú el seu amic de l’ànima. Pel camí es trobarà uns lladres que els enganyaran perquè els ajudin a robar un gran diamant en una fira.
Els diàlegs de petits i grans són difícils d’empassar i el doblatge a l’espanyol és pèssim. Expressions com cabeza de chorlito, granujilla, o hurra hurra… No sé jo si els dobladors han sentit algú dir això més enllà de 1950. La pel·lícula també es pot veure en versió doblada al català així no serà molt difícil que hagin fet una feina millor. Cada setmana s’estrenen més de deu pel·lícules així que fareu bé si trieu alguna altra opció abans de castigar-vos amb aquest film.
Veredicte
El millor: La banda sonora. L’única cosa bona que s’enganxa del film.
El pitjor: Gairebé tot.
Nota: 2
