Allan Quatermain, Rick O’Conell o fins i tot l’Owen de Jurassic World I el Peter Quill de Guardians of the Galaxy (curiosament interpretats els dos per Chris Pratt, futurible Indiana Jones) son personatges que comparteixen quelcom més que protagonitzar pel·lícules d’aventures. Sigui des de l’espai o des de la serie Z més casposa tots comparteixen la condició d’hereus espirituals d’una icona del gènere com és l’Indiana Jones. Només un detall com aquest ja podria ser suficientment rellevant per entendre la importància del Doctor Jones a la història del cinema. Però, quines són les raons que han fet de l’Indy un mite de les pantalles capaç de transcendir generacions d’aficionats al cinema?
L’oportunitat
Cal dir-ho, el personatge d’Indiana Jones no era cap novetat. La idea d’un aventurer de doble vida, professor respectable de dia i arqueòleg arriscat en el seu temps lliure ja havia estat explotat de forma fefaent en publicacions de caire pulp en la dècada dels 30 i dels 40. Potser el cinema no n’havia acabat de donar una resposta exacta tot i que la figura d’un Errol Flynn primer i d’un Burt Lancaster després s’aproximessin al model. És per això que cal destacar la capacitat de George Lucas i Steven Spielberg a l’hora de, per fi, donar vida a aquesta mena d’heroi. Per tant una cosa que podria resultar més vella que anar a peu era presentada com una novetat refrescant, atraient.
El caràcter
Tanmateix és evident que una novetat per se no és suficient per perpetuar un mite. Si de cas pot crear un efecte gasosa però poc més. La clau del triomf de l’Indiana estava en el disseny del personatge. És evident que el Barret, la camisa, el fuet i la barba de 4 dies donen un aire romàntic i de risc atractiu i més si ho comparem amb l’outfit diürn del Doctor Jones que sembla pressuposar que estem davant d’aquell intel·lectual guapot però tímid i un pèl despistat. L’uniforme però, no ho és tot. De fet el realment important és la personalitat, ja que sense una aproximació adequada pot convertir un “uniforme” en poc menys que una disfressa. És en aquest sentit que Indiana Jones ho clava. El somriure torçat, l’idealisme, la seva concepció del que és just es combina amb certa murrieria, amb la sensació d’estar davant d’algú capaç de moure’s en una ambivalència moral que el posa a la vora d’esdevenir un antiheroi però que al final sempre sap quin és el cantell correcte de la moneda. En definitiva és la creació de l’home romàntic per excel·lència, seductor per a elles, admirat per ells amb la dosi justa de sexualitat que el faci atraient eròticament però d’una forma quasi subtil.
L’actor
I si parlàvem de la importància de la construcció del personatge no és gens menys important qui seria l’encarregat d’interpretar-lo. Avui dia donem per fet que Indiana Jones ÉS Harrison Ford (i potser per això hi ha tanta recança a l’hora de valorar qualsevol substitut possible) però no sempre aquesta va ser l’opció més evident. De fet, el personatge estava assignat a Tom Selleck que hagué de renunciar-hi pel seu contracte a la sèrie televisiva Magnum P.I. Que hagués estat del personatge? No ho sabrem mai. Només ens queda aquest petit tast de la seva prova pel film.
Finalment el paper recaigué en Harrison Ford, amb el perill que comportava per l’associació immediata de l’actor amb una altra icona com Han Solo. El millor és que Ford va saber extreure tot allò aprofitable del contrabandista galàctic per al nou paper sense caure en un simple copy & paste on només hi havia un canvi de roba.
Indiana Jones ha quedat doncs com un referent. Com el mirall on qualsevol film d’aventures s’ha de reflectir si vol aspirar a reeixir com a èxit. Hem analitzat des de una perspectiva construccionista els motius pels quals el fenomen es converteix en realitat, però hi ha quelcom més, un intangible, que emana possiblement de les explicacions racionals, d’aconseguir la mescla perfecta en la elaboració. Possiblement Indiana Jones és un cas d’arribada en el lloc i el moment just. D’aparèixer en uns feliços 80 que demanaven entreteniment per un cantó i una certa nostàlgia d’èpoques més innocents i al mateix temps més idealistes, més romàntiques. Un esperit de la dècada que d’alguna manera el Doctor Jones aconseguia personificar amb el seu somriure burleta, la seva passió i també vulnerabilitat.
