Dos homes en un cotxe agafen una autoestopista que és, en realitat, un perillós fugitiu sense escrúpols que els agafarà com a ostatges en una fugida pel desert mexicà. Aquest és l’argument d’El autoestopista, un contundent thriller de baix pressupost i en blanc i negre rodat l’any 53 que, amb els anys, s’ha convertit en obra de culte i títol reivindicat per cineastes i cinèfils contemporanis, del qual fins i tot se n’han fet un parell de remakes. El que no s’havia reivindicat tant, almenys fins ara, era el nom de la seva directora. I és que al darrera de la càmera d’El autoestopista s’hi va posar ni més ni menys que tota una estrella de Hollywood, l’actriu Ida Lupino. Ara, un cicle a la Filmoteca de Catalunya ens permet recuperar aquesta i altres pel·lícules dirigides per la que per la majoria d’espectadors no va passar de ser una d’aquelles actrius que sonen gràcies a alguns papers com el de El último refugio, de Raoul Walsh.
La mateixa Lupino es va autodefinir com “la Bette Davis dels pobres”, però aquesta descripció deixa fora les inquietuds d’una actriu que no va acabar de fer les pel·lícules que li hauria agradat veure. I per això, va decidir dirigir-les ella mateixa. Al costat del seu marit, Collier Young, va fundar la productora The Filmmakers Company, amb la qual produiria els sis llargmetratges que va dirigir. Aquests llargmetratges l’han convertida avui en dia en l’única dona directora del Hollywood de finals dels 40 i la dècada dels 50 i la primera, gràcies a El autoestopista, a filmar una pel·lícula d’un gènere tan “masculí” com el cinema negre.
Però a banda d’aquest film de culte, la majoria de pel·lícules dirigides per Ida Lupino van tocar temàtiques socials des de punts de vista femenins, des dels embarassos no desitjats, les relacions entre mares i fills o fins i tot la bigàmia. En la seva mirada a aquestes qüestions, defugia el sensacionalisme i hi buscava la causa social.
El cicle de la Filmoteca, programat amb motiu del centenari del naixement d’Ida Lupino, ens permet recuperar El autoestopista, però també unes altres cinc pel·lícules que va dirigir:
Not wanted, el film amb el qual va debutar en la direcció tot substituint Elmar Clifton, víctima d’un atac de cor. En aquesta pel·lícula ens mostra una noia que es queda embarassada, trenca amb la seva família i acaba donant el nadó en adopció.
Never fear, on relata la història d’una ballarina que acaba de casar-se té davant seu un futur professional brillant. Tanmateix, la seva carrera es veu amenaçada quan li diagnostiquen poliomielitis.
El bígamo, sobre un comerciant casat amb una dona rica de Los Angeles que s’uneix en matrimoni amb una cambrera de San Francisco quan ella li anuncia el seu embaràs. Conduït cap a aquesta situació extrema, el bígam s’esforçarà a intentar ocultar la seva doble vida a les dones que estima.
Hard, fast and beatiful, una pel·lícula protagonitzada per una tennista que es debat entre complir els desitjos de la seva mare, que vol que triomfi en el món de l’esport, i el somni de viure al costat de l’home que estima.
Outrage, on retrata les conseqüències d’una violació, un tema que fins aleshores només s’havia tocat a Johnny Belinda’, de Jean Negulesco.
A banda, el cicle es completa amb la projecció de dues de les pel·lícules on Ida Lupino va aparèixer com a actriu, El último refugio, de Raoul Walsh, i Mientras Nueva York duerme, de Fritz Lang.
