I May Destroy You és una sèrie al·lucinant i ho confirmen els 5 premis Bafta que s’ha endut a l’edició 2021 (Millor MiniSèrie, Millor Guió, Millor Direcció, Millor Actriu i Millor Muntatge). És una sèrie sobre tot. Parla de molts temes, i, al contrari de pensar que no s’endinsa en cap, tots i cadascun d’ells acaben enllaçats. De fet, es cus la trama i s’explica la història dels personatges, amb els seus defectes i qualitats, els seus errors i els seus èxits, totes les seves complexitats i no obvietats. La sèrie fa que t’ho qüestionis tot: des del que realment constitueix un abús sexual (va molt més enllà del que creiem que és) fins a descobrir els límits de l’ús de les xarxes socials. Descobrir que una persona que consideraves dolenta quan eres més jove es pot convertir en un aliat en haver de refer la imatge que tens de tota la vida dels teus pares. I també parla de com de perillós és seguir cegament una persona, fins i tot si aquesta persona és l’heroïna de la història, perquè tothom comet errors i està bé cometre errors. A part d’això, hi ha tota la discussió sobre el masclisme a la nostra societat, que acaba generant la cultura de la violació, així com alguns detalls sobre l’assetjament i l’abús sexual que són informació molt vàlida per a qualsevol de nosaltres.
Aquesta sèrie, coproducció britànica entre BBC i HBO, de Michaela Coel (Chewing Gum, 2015-2017), creadora, guionista i protagonista de la sèrie original, es basa lliurement en un fet que li va passar en primera persona. Ho explica mitjançant la història d’Arabella, interpretada per ella mateixa, una escriptora millennial que surt de copes amb els seus amics i és drogada i violada. Es desperta l’endemà amb flaixos del que va passar, i necessita, a partir d’aleshores, fer front a aquest fet i, a més, descobrir qui la va maltractar, a través d’un viatge per l’interior de la protagonista, deixant veure aquesta llavor d’autodestrucció sabotejadora que tots portem dins. La sèrie explora les difícils i complexes experiències de la protagonista en rearmar la seva vida amb el tema central del consentiment sexual. És el retrat d’una dona i els seus vincles, és una fotografia transversal d’una generació en la societat anglesa. Els diàlegs són ràpids, intel·ligents, els personatges estan desenvolupats. La protagonista, en alguns moments és una heroïna i en altres és un ésser menyspreable, però en ambdós casos, és una dona que deixa la seva empremta. Els seus amics són la seva família, de la seva veritable família, gairebé no es parla. Cadascun dels casos i situacions està narrat des d’un lloc intel·ligent i inusual, on un gest noble és acompanyat d’un altre cruel.
Tot i que se centra en Arabella, els altres personatges tenen tanta profunditat com el principal. Poden ser reals i del tot identificables. Les seves històries són tan importants com les de la protagonista, al cap i a la fi, ajuden a entendre diversos temes de la societat i a plantejar debats del tot necessaris. El visionament de la sèrie porta a qui s’hi endinsa a fer front a la mateixa transfòbia, trobant-se amb Annabella que mitjançant la ‘veu’ de Michaela, aborda magistralment aquest immens ventall de qüestions problemàtiques de la societat i, ho fa, d’una manera natural. Com, per exemple, quan una amiga de la protagonista també pateix maltractaments, però, a diferència d’ella, no troba receptivitat a la policia quan denuncia el crim. O quan un altre personatge descobreix que la seva cita és un home trans i no sap què fer amb la informació. O el company de pis d’Arabella, que apareix ben poc durant la sèrie, però podem veure com tracta els seus propis problemes d’inseguretat social i, probablement, de manca d’autoestima. Capítol a capítol, ens mostra la millor manera d’ajudar a una persona que ha patit maltractaments i pateix, ja que ningú no aprèn aquest tipus de coses a l’escola.
Una protagonista que la major part del temps és incapaç d’omplir una sola pàgina amb una bona història. Amb un egoisme tan gran que relega la violació del seu millor amic, Kwame (Paapa Essiedu, Gangs of London, 2020-), a un nivell molt secundari. El poderós relat construït a la comissaria de policia és un d’aquests punts de brillantor dispersos en la totalitat d’una trama, que a priori, sembla que no vol conduir a res. El més difícil és sentir empatia per algú que viu el somni de qualsevol autor, que consisteix en el fet que se li pagui per viure del que més li agrada fer i, en lloc de construir alguna cosa positiva, passa la major part del temps consumint totes les drogues possibles i exigint comprensió als seus representants i amics per, finalment, escriure un llibre que potser mai no seria necessari que existís. Algunes situacions són tan estranyes que fins i tot entenem quan el traficant de drogues Biagio (Marouane Zotti) apunta amb una pistola a Arabella i li demana que deixi de cridar a la porta del seu apartament.
Coel, en la sèrie toca molts temes de rabiosa actualitat. Un d’ells és una crítica a les xarxes socials, tot i que la protagonista viu d’elles, però n’és addicta i això li representa un problema. Si l’autoestima està basada en la quantitat de likes en un apunt a Instagram o Twitter, estem davant d’un problema que explotarà tard o d’hora. Un altre dels temes que tracta, i que a l’era Covid-19 ha plantejat preguntes importants, és el que té a veure amb l’amistat. Qui són els nostres amics? Què podem demanar i esperar d’ells? Són algunes amistats una conveniència més que una necessitat? La narrativa vibrant i no lineal ajuda a manipular la nostra percepció de l’amistat entre el trio de protagonistes central (Arabella, Kwane i Terry). Com en la vida real, res és estàtic i, de vegades, no està del tot clar de quin costat hauríem d’estar. No hi ha antiherois, clixés, n’és un exemple clar, Susy Henny (Franc Ashman, Liar, 2017-2020), l’editora famosa que Arabella no pot creure que sigui de color, és la mateixa dona que la treu de la seva oficina amb les mans buides quan intenta obtenir un augment en la bestreta del seu llibre.
Dotze capítols que com a espectador gairebé no veus passar i que, tot i el tema feixuc i difícil de digerir en determinats moments, són molt fàcils de marató. El text flueix… les representacions són increïbles i realistes… la disfressa és preciosa… a més de diverses altres qualitats. De fet, l’últim capítol és una obra mestra que, si aleshores l’espectador no s’havia adonat d’aquest fet, desmunta totalment la dicotomia bé contra mal, amb el que es pot entendre fàcilment el ‘perquè us puc destruir’. Destrueix els paradigmes. Reflexiona. Al cap i a la fi, una sèrie que se centra principalment en els abusos sexuals i en el concepte de violació en l’era del #metoo, i amb la qual Coel desplega una magistral masterclass al voltant dels límits del consentiment, no només des d’una perspectiva femenina sinó també dins el món homosexual. Aconsegueix que en determinats capítols se’t creï una bola a l’estómac i una angoixa que et porta a enfadar-te contra la víctima i et fa sentir culpable d’ella. Intencionadament, no és una sèrie qualsevol i no passa desapercebuda. El resultat: una sèrie amb un discurs orgànic que visibilitza el procés de trauma d’una violació des del punt de vista de la seva víctima, sense minimitzar-la, enaltir-la o romantitzar-la.
Veredicte
Agradarà: A qui busqui un relat personal i precís, amb el que com a espectador et pots identificar perquè és emocionalment creïble. Una sèrie que compleix amb tots els elements bàsics de l’entreteniment, és graciosa, té personatges agradables, diàlegs intel·ligents, i que ens deixa amb moltes reflexions que passaran dies donant-nos voltes al cap.
No agradarà: Als que defugin les preocupacions socials.
Enganxòmetre: 8
Nota: 8
