I Know This Much Is True és la nova aposta d’HBO basada en l’obra literària homònima de Wally Lamb del 1998. Una minisèrie, de 6 episodis d’una hora de durada cadascun d’ells, amb un gran pes emocional i d’extrema qualitat, que tracta temes delicats. Una minisèrie, que des del principi, prepara l’espectador per allò que vindrà: una certa violència visual i implícita, vinculada als temes tractats al llarg de la sèrie. Té un guió molt cohesionat i demostra que Mark Ruffalo és un gran actor que es complau en la feina que fa, mostrant que a Ruffalo no l’hauríem de limitar a Hulk, sinó essent recompensat amb papers com els de Dominick i Thomas Birdsey. Un fabulós Mark Ruffalo, que aquí mostra totes les seves aptituds actorals que sembla havien quedat allunyades, després d’estar estancat tants anys fent d’un monstre verd en la saga de pel·lícules de superherois. Aquesta producció té una càrrega emocional afegida, ja que donar vida al llibre de Wally Lamb va ser un projecte que Mark Ruffallo tenia al cap des de feia temps, i això va ser possible amb l’ajut del guionista i també director, Derek Cianfrance. En fer-ho, l’actor va voler dedicar la sèrie al seu difunt germà, Scott Ruffallo (1969-2008), com també estava dedicada a Megan Cianfrance (1983-2019), la germana de Derek, que va morir mentre filmava la sèrie.
La història tracta del drama d’una família amb fonaments italians, però sempre perseguida per la tragèdia. El principal focus de la història és la relació entre uns germans bessons, Dominic i Thomas Birdsey, que viuen a Connecticut, Estats Units, físicament i amb comportaments molt diferents, amb l’agreujant que el petit dels quals pateix esquizofrènia paranoide. Tot i tractar amb detall l’espiral descendent en què es troben Dominic i Thomas en el present, durant el transcurs de la història ens transportem a moments del passat on s’explica amb coherència i claredat com van arribar les coses al punt de la situació que s’exposa. Tanmateix, tota la trama principal de la narració recau sobre les espatlles de Dominic Birdsey, que també és el narrador de la veu en off de la història. El ritme de la sèrie és lent, de manera que els sis episodis són un número ideal. Hi ha temps perquè tot sigui ben explorat i explicat, fins i tot, en els moments del passat que he esmentat anteriorment.
Els temes que flueixen enmig dels esdeveniments que veiem en pantalla són de misèria, desesperança, angoixa, tristesa i foscor per diferents penúries. No obstant això, la sèrie convida a la reflexió, al fet que acompanyem en els moments durs a aquests germans, per a això la direcció de càmeres ens fa estar immersos en les seves emocions, molt properes als seus rostres i expressions. Com a espectador és impossible escapar-nos de l’afectació emocional que passen els personatges. Una acurada edició entre els flashbacks i la línia de temps actual, amb què anem coneixent les històries no només dels germans Birdsey, sinó de la gent que els envolta: mare, padrastre i què va passar amb l’exdona de Dominick. Les històries no són gens lleugeres, precisament pel que es recull en elles: assetjament, traïció, confiança, arrogància, perdó, egoisme, trauma i frustració.
Els bessons Birdsey estan interpretats per Mark Ruffallo, que assumeix dos papers una mica diferents. No estic familiaritzada amb l’obra de Ruffallo, però puc garantir que, en aquesta minisèrie, té una actuació digna d’un Emmy/Globus d’Or. L’argument és molt pesat, però, Ruffallo té la capacitat d’absorbir i mantenir-nos intrigats per com aborda totes les interaccions socials i de com porta pràcticament tota la càrrega emocional d’un extrem a l’altre de la sèrie sense inconsistències. També cal destacar la gran actuació de Rosie O’Donell (Sleepless in Seattle – 1993), que feia temps que estava allunyada de les pantalles, i també el de Juliette Lewis (From Dusk Till Dawn – 1996) amb un paper curt però efectiu. Coneixem altres personatges, secundaris, però d’extrema importància, que configuren els principals. La història de l’avi (Marcello Fonte, Dogman – 2018) i la història de Dominick que vol saber qui és el seu pare i per què la seva mare (Melissa Leo, The Fighter – 2010) no els parla sobre ell… Aquestes dues històries envolten la sèrie des del primer fins a l’últim episodi i són molt rellevants; de fet, tots els detalls de la sèrie són molt importants, precisament a causa del guió extremadament afinat. Dit d’una altra manera: si et perds algun detall, no entendràs l’impacte de cada element que s’hi col·loca.
Per altra banda, si la vostra ment està forta i us sentiu “frescos”, és una aposta sòlida. Però us adverteixo: si us deixeu emergir a la trama de la sèrie i proveu d’absorbir bé la història, us trobareu acabant els episodis mentalment esgotats. És un treball excel·lent, però no és normal, res de Hollywood i no té cap mena de filtres. És un drama cru i nu molt inquietant. La forma en què es mostra a l’espectador els temes del personatge; o fins i tot, els mateixos paisatges, amb els tons freds i melancòlics, són aquí extremadament vàlids. A més, estar gairebé tothom aïllat o obligat a canviar, a adaptar molts vells hàbits, i causa de situacions molt molestes. Si a això, hi afegim que la fotografia poques vegades capta moments de llum i felicitat, i la banda sonora i l’edició sonora són força desoladores, estem davant un producte del tot fosc i angoixant. Costa molt trobar optimisme en el seu relat, perquè, alhora, és molt fàcil entrar en la penombra de melancolia i tristesa que traspua.
Personalment, defenso que el nostre judici crític mai no es pot entelar pel nostre estat d’ànim, en cas contrari no hi ha imparcialitat. Estic farta de sèries amb situacions sense profunditat emocional, només per entretenir-me, per tant, prefereixo (amb diferència) produccions que em facin pensar, sentir i, sobretot, que em commoguin l’estat d’ànim. Per això aposto per I know This much Is True en la que hi ha molts elements de sorpresa, de revelació, d’intriga i de dolor. És un pelegrinatge cap a una veritat que està als ulls de tots, però que per la por i l’orgull d’alguns, va ser silenciada. Una producció que es passeja per àrees molt complexes de la realitat humana i evidencia vincles que, malgrat el dolor, marquen la vida. Entre tanta misèria i sofriment, sembla sempre aconsellable redimir-se. En definitiva, és un viatge lent cap als secrets d’una dura història familiar, amb efectes tan nocius en el present, que modelen la realitat dels seus protagonistes. Fosca, malenconiosa i trista, que s’adona que, de vegades, els pitjors records són dins de la teva pròpia casa.
Veredicte
Agradarà: Potser no és la millor producció per veure en temps complicats per al món, però si ens separem de l’entorn i valorem aquesta peça com a art cinematogràfic, per més dolorós i desesperant que sigui de vegades, realment val molt la pena.
No agradarà: Una aposta dramàtica no apta per als estómacs febles.
Enganxòmetre: 6,5
Nota: 8,5
