Amazon ens porta aquesta producció de Jordan Peele en què un grup de jueus es converteixen l’any 1977 en venjadors que cacen nazis que viuen als Estats Units. Amb una arrancada molt potent en què l’idíl·lic es converteix en monstruós, la sèrie ja ens posa en avís que res és el que sembla (molt en la línia del seu productor executiu). Deu episodis a la cerca dels monstres del passat, on les ovelles es converteixen en llops.
La sèrie està basada en el fet real de l’operació Paperclip mitjançant la qual el govern dels Estats Units va introduir nazis dins del país amb identitats falses un cop es va acabar la Segona Guerra Mundial. Aquest punt de partida permet als jueus apaivagar la set de venjança de les formes més salvatges possibles.
Repartiment
Logan Lerman interpreta Jonah Heidelbaum, un jove jueu que a causa de la mort de la seva àvia es veu immers en una caça sense quarter contra un grup de nazis. Serà reclutat per Meyer Offerman dins del seu particular esquadró de la mort. El seu personatge l’hem vist mil cops en pantalla, el jove innocent que es veu empès a actuar dins d’una onada de violència per culpa d’un fet traumàtic. A través de la seva pèrdua de la innocència anirem avançant en una escalada de violència.
Al Pacino és el magnat Meyer Offerman. AI Pacino està a la seva salsa. Un personatge que li permet introduir la seva gesticulació i les seves arrancades d’ira que tant l’han caracteritzat al llarg dels anys. Tot i que aquest fet el porta a, a vegades, estar un xic sobreactuat. Però és cert que aquí precisament no desentona. A més, a la versió original podreu gaudir de l’accent alemany que l’actor incorpora en la seva dicció.
Josh Radnor és un actor vingut a menys, en Lonny Flash. És un dels contrapunts còmics de la sèrie, un personatge que encara creu que està a la cresta de l’onada quan en realitat ha caigut fa molt de temps. El patetisme del personatge el reflecteix a la perfecció Radnor que ja va aportar aquesta percepció en la còmica How I met your mother.
Greg Austin es posa en el paper de Travis Leich, un assassí americà que treballa pels nazis. Potser aquest psicòpata és el millor paper de tota la sèrie, un personatge que no deixa de sorprendre amb les seves referències culturals i la seva falta de remordiments. La seva interpretació fa esgarrifança i et posa en tensió cada cop que apareix, tot un encert.
Jerrika Hinton és Millie Morris, l’agent de l’FBI a qui li encarreguen un cas menor per treure-se-la de sobre però que es troba amb una trama de grans magnituds. La seva sexualitat, i els seus conflictes familiars i personals la fan un dels personatges més polièdrics i vulnerables de la ficció.
Influències
Jueus matant nazis? A què em sona? Ah sí, a una faula de Quentin Tarantino que es titulava Inglourious Bastards (2009). El punt de partida, un grup d’assassins a la caça de nazis és el mateix. La diferència és que a la pel·li de Tarantino els seus homes eren especialistes en la cerca i matança de nazis i aquí són uns principiants, a més del fet que la sèrie pretén aprofundir més en les seves vides privades que no pas Tarantino amb el seu esquadró de la mort. Per altra banda, Munich seria el seu altre referent, ja que ens trobem amb un altre grup d’assassins contractats per fer justícia fora de la llei.
Batman, no tant la pel·lícula com el còmic. Les referències del guió a les vinyetes són contínues i el protagonista és una altre justicier que necessita una justificació per esdevenir un heroi. Però el còmic també és un referent tant en l’acolorida posada en escena com en la planificació i l’enquadrament dels plànols.
Una altra influència és la canònica Schindler´s List (1993) però no tant per la seva versemblança sinó pel reflex i panoràmica que fa dels camps d’extermini. Per a molts la pel·li d’Spielberg continua sent l’obra mestre de l’Holocaust jueu i és lògic que l’hagin tingut com a referent a l’hora de plasmar el terror que es vivia en aquells maleïts camps de treball.
Valoració
Estem davant d’una obra que va in crescendo. Tot i que el punt de partida és més còmic perquè pren com a punt de vista el de l’adolescent, la trama avança cap a una negror argumental que es detecta conforme arribem al mig de la sèrie i el jove és conscient de les conseqüències dels actes que protagonitza. Han desaparegut els escrúpols i l’heroi considera que té via lliure per fer tot el que faci falta per assolir les seves fites. Citant al gran poeta Marion Cobretti (Cobra 1986): “mientras tengamos que atenernos a esas reglas y el asesino no, perderemos”. Per tant, per enxampar un assassí haurà convertir-se en allò que més odia.
El disseny de producció és virtuós així com el cromatisme de les imatges que li serveixen per rememorar una època psicodèlica. Dins d’aquesta dècada dels 70 el cinema de la Blaxploitation és també un referent en l’ambientació i en la creació d’un dels personatges com és la Roxy Jones. La violència és cruel i seca i no es compadeix de l’espectador. Per exemple, a l’episodi 5 som testimonis d’una tortura escatològica que produeix un gran impacte.
Una de les crítiques que li podem fer a la sèrie és que és totalment parcial (i a més, no s’amaga de ser-ho). Que els nazis tenen el seu just càstig es veu en cadascun dels flashbacks dels personatges principals, mitjançant els quals s’identifiquen a tots els alemanys com uns monstres que mereixen les tortures a les que són sotmesos. Cap nazi es penedeix dels seus actes. Només els “bons” mostren conflictes interiors. Potser aquest punt de vista és degut a que gran part dels seus directors i productors són jueus.
S’ha de reconèixer que la sèrie, tot i que la durada dels seus episodis és d’una hora (excepte del primer que dura hora i mitja), es veu d’una tirada. És amena i el final de cada episodi et deixa amb ganes de més. Certs girs argumentals sorprenen l’espectador però per aconseguir-ho abusa de la reiteració, fet que molestarà l’espectador més hàbil però que últimament és massa comú en les ficcions nord-americanes. Per tots aquests motius, és una sèrie molt recomanable per tornar a veure a un Al Pacino en plenitud i per passar les llargues hores de confinament que ens venen a sobre amb el Covid-19.
Veredicte
Agradarà a: qui agradi reinventar la història i els thrillers de justiciers.
No agradarà a: qui li tirin enrere les actuacions grandiloqüents d’Al Pacino i busqui un producte fidel històricament.
Enganxometre: 9
Nota: 8
