L’arribada i l’immediat èxit de Guardians of the Galaxy (2014) ha tingut molta influencia en el cinema fantàstic de pressupostos desorbitats. Sense Star-Lord i la seva colla d’amics antiheroics no hauria existit Suicide Squad i potser Deadpool hauria estat una altra cosa… El cas és que les bromes i les paròdies dels superherois van anar un pas més enllà que el que ja s’havia explotat a The Avengers i va agradar i molt. Aquell film on els coprotagonistes són un ós rentador (és com es diu “mapache” en català) i un arbre que només diu ‘I’m Groot’ (amb veu de Vin Diesel) va arribar al cor de molts espectadors perquè era un producte fresc, desacomplexat i amb molts diners darrera ben usats per crear un espectacle visual dels grossos (i molt de marqueting). Doncs bé, tot això continua…
Gairebé tres anys després de tot plegat Disney-Marvel omple els cinemes de tot el món amb l’obligada segona entrega. La tornada de la colla té un punt que a priori podria jugar a favor però hi juga en contra. El fet de no haver de presentar els personatges fa que el global del film quedi tocat. A diferència amb la 1a part el ritme baixa. Ja no és aquella aventura trepidant que vam veure fa dos estius. La part central perd pistonada i algunes històries secundàries com la de Gamora i la seva germana Nebula allunyen l’espectador de “la tensió” del llargmetratge. Justament quan la història pretén ser seriosa i fins un cert punt profunda és quan menys ens interessa. També hi ha un cert abús de la nostàlgia vuitantera i gags que ja hem vist a la primera. I per acabar amb els aspectes negatius… res no té sentit i tot és absurd… Però per molt que això pugui semblar dolent, de fet, és una virtut!
La gràcia del conjunt, com dèiem, és que és més una comèdia que un film de ciència ficció o de superherois. La vis còmica de Drax, els cameos de Pacman o David Hasselhoff, cada moment adorable amb Baby Groot i el nou personatge de Mantis són el més destacable de Guardians of the Galaxy Vol. II. Seria molt injust no mencionar els efectes visuals, la colorida direcció d’art o la titànica labor de maquillatge (tot i que segur que no gaire gent ho valori). O sigui, la pel·lícula funciona quan tot és un “catxondeo” i quan es barreja l’acció amb el gag. Un exemple és la seqüència inicial on tots lluiten contra un bitxo gegant mentre Baby Groot balla a ritme del Awesome Mix. Vol. II. Un altre és al clímax final quan en mig de la gran batalla la bestioleta peluda intenta aconseguir cinta adhesiva perquè en Baby Groot no premi el botó equivocat. Res no té sentit… I funciona!
Aquest film no decebrà gens als fans. Té tot el que ha de tenir i a sobre suma incògnites i personatges nous com la colla de saquejadors de Sylvester Stallone i la genial química entre Mantis i Drax (que té les millors línies còmiques). També és d’agrair la presència de Kurt Russel en el paper de pare perdut del protagonista Peter Quill (Chris Patt). Aporta frescor i desimboltura i el seu passat l’avala per un paper amb molt bipolar. Molts es quedaran amb ganes de més i no dubteu que Disney-Marvel espremerà la taronja tant com puguin. No seria estrany que algun d’aquests nous secundaris i trames paral·leles acabessin tenint el seu propi spin-off. Mentrestant no dubteu a deixar-vos portar pels Guardians al costat còmic de la Galàxia. Entreu al cine sense prejudicis i amb ganes de passar-ho bé i la pel·li (i Baby Groot) farà la resta.
Veredicte
El millor: l’humor, els efectes visuals i cada moment amb Baby Groot.
El pitjor: el ritme baixa molt a la part central del film.
Nota: 7
