El cinema social britànic de caràcter més intimista està protagonitzant una renovació en els darrers anys. Estem parlant d’històries autobiogràfiques que sovint estan explicades en primera persona i per joves directores. Aquest és el cas de l’exitosa, tant en l’àmbit de crítica com de públic, Aftersun de Charlotte Wells, potser el cas més representatiu. Però aquesta llista quedaria incompleta sense altres títols com Blue Jean (Georgia Oakley), Scrapper (Charlotte Regan) o Silver Haze (Sacha Polak). Totes elles una certa preocupació per la figura de la dona sigui en la seva etapa adolescent o sigui respecte al desig i l’orientació sexual. O tot alhora com How to Have Sex, la pel·lícula que ara centra la nostra atenció.
Pressió social i desesperació adolescent
How to Have Sex ens explica una història que no és desconeguda per nosaltres: unes amigues adolescents viatgen a Creta disposades a gaudir com qualsevol teenager hooligan britànic. Durant la primera franja de la pel·lícula assistim a les seves borratxeres, les festes a les macrodiscos amb piscina, els primers contactes amb altres guiris com elles (es podria dir que només faltaria, per poc, una mica de balconing). L’objectiu, fàcilment previsible, és aconseguir sexe i, concretament per la protagonista, perdre la virginitat. Tot sembla bastant en la línia d’Spring Breakers versió cockney, però la seva directora, Molly Manning Walker, s’ha marcat un camí molt clar: ella vol parlar de la influència dels iguals entre els adolescents, de la seva irracional necessitat de seguir les pautes del grup sense pensar en les possibles conseqüències dels teus actes. La necessitat, en definitiva, d’encaixar a qualsevol preu emocional i sexual.
I és que a How to Have Sex, la protagonista es fa desesperadament la pregunta a què al·ludeix el títol del film. Se sent rebutjada i es passa el film buscant la relació sexual per tal que les amigues la reconeguin i, també, la deixin d’assenyalar. Però, un cop obtinguda (atenció comencen els espòilers), es comença a sentir malament, insatisfeta. En una conversa amb les seves amigues, no pot definir la seva confusió quan elles celebren el seu “triomf” sexual. El que havia de ser el millor estiu de la seva vida es converteix en el desastre del dia que va consentir per pressió social i desesperació adolescent.
El que la directora ens vol explicar, darrere d’una cortina de festes, alcohol i música tecno, és que en el sexe i les relacions no sempre sí vol dir sempre sí. Un missatge molt subtil, però clar, al qual cal estar molt atent i llegir entre línies, ja que el film no ho enunciarà en cap moment. Però només així es pot entendre la desaparició de la protagonista i el posterior desassossec a l’aeroport, ja de retorn a casa. El debat està obert…
Veredicte
El millor: el debat que obre sobre els límits del consentiment.
El pitjor: quedar-se amb la superficialitat de les festes.
Nota: 8
