Després d’un temps de passar-se en streaming (Amazon), el darrer llargmetratge de Fresser s’estrena també als cinemes. Una nova estratègia d’exhibició, cert, però en veurem moltes més en els temps postpandèmia, ja n’he parlat de tot això. Però fonamentalment a mi m’interessa perquè és un film d’esquetxos, un format poc habitual en el cinema actual. Reconec que són pel·lícules molt difícils de fer. Es necessita molta capacitat de síntesi i el públic no sol acceptar-les massa bé.
Històrias lamentables és una excel·lent pel·lícula d’esquetxos, un format (de fet un gènere en si) que noto a faltar al cinema actual i que no poden suplir els curtmetratges, senzillament perquè la seva exhibició és molt restringida i pràcticament no es poden veure, llevat de a Movistar+ i festivals. Cal dir que un film d’esquetxos és molt més que l’assemblatge d’uns quants curtmetratges.
En els anys 40 o 50 del segle passat estaven de moda aquestes pel·lícules, anomenades pel·lícules òmnibus o d’episodis, o d’esquetxos, formades de fet per curtmetratges que podien tenir nexes d’unió o no, fetes per un o diversos directors i que signaven noms prestigiosos com Dino Risi, Berlanga, Pietrangeli, Summers, Vadim, Pasolini, Lazaga, Fellini, Comencini, de Sica, Truffaut, Godard, Autant Lara, Rossellini… Si les trobeu, us recomano films com Los complejos, Las mil i una noches, Historias de la radio, Historias extraordinarias, Los siete pecados capitales, Las cuatro verdades, Los cuentos de Canterbury, Cuentos inmorales, Del rosa al amarillo, Cuatro pàgines de la vida… o qui ho diria? Intolerancia.
Després d’aquella època se n’han fet, però amb comptagotes: els Monty Phyton, Ventura Pons, Miguel Albadalejo, Spielberg, John Landis, González Iñàrritu, Woody Allen… sempre surt un director (o un productor) que té la temptació de fer-ne.
Hi ha autèntiques obres mestres: els guionistes i directors que les fan van aconseguir mostrar el seu talent amb una increïble capacitat de síntesi, narrant en uns 20 minuts històries complexes que ara, pel nou tipus d’exhibició, necessiten hores. Penseu en les redundàncies inacabables de certes sèries i veureu de què parlo.
Normalment han estat comèdies, tot i que s’han fet pel·lícules de terror i fantàstic. Tarantino o Spielberg, entre d’altres, han fet alguns intents de ressuscitar-ho, amb poc èxit, per cert, però han estat molt habituals en la història del cine i de tant en tant algú es despenja amb una pel·lícula d’esquetxos. Ara ho ha fet Javier Fresser.
Historias lamentables està formada per quatre episodis –amb petites relacions entre ells– i representa un retorn del realitzador a l’estil d’alguns dels seus films anteriors, El milagro de P. Tinto, Mortadelo y Filemón… i els seus curts, un format del qual és un gran especialista. Potser ha fet una pel·lícula irregular, però a mi m’ha fet riure molt amb el seu humor negre, surrealista, un humor que molts diran que és absurd, però que té molta mala bava, posat al servei d’una sèrie d’actors i actrius, per a mi pràcticament desconeguts, que encaixen perfectament amb les idees del director creant personatges insòlits, en els límits de la realitat però absolutament reals. Surrealisme pur.
Després del parèntesi de Campeones (on també hi era present, però més moderat), Fresser ha tornat amb el seu humor de sempre i, molt important, ha recuperat el cine d’esquetxos que ell no havia abandonat mai, un format cinematogràfic que molts realitzadors actuals –especialment els de llarguíssimes sèries– haurien de revisar per aprendre a narrar històries sense parts inútils. És un tipus de cinema que mereix molt més que aquest article.
