El passat mes de febrer desapareixia un dels directors més mítics de l’època daurada de Hollywood, una figura essencial dins del musical, la Metro Goldwyn Mayer i el gloriós sistema Technicolor dels anys 50 i un referent de la comèdia romàntica durant la “Dècada Prodigiosa” dels 60: el gran Stanley Donen. El seu estil acadèmic més clàssic va evolucionar cap a un altre més europeïtzat en part perquè la majoria de les seves pel·lícules posteriors estaven ambientades a Europa i també perquè la Nouvelle Vague o el Free Cinema britànic apostaven per uns estils molt més trencadors i atractius de cara a la majoria de nous cineastes. Donen era encara un director relativament jove que va saber adaptar-se als nous temps a la perfecció i de fet (i a excepció de Singing in the rain i alguna més) la majoria dels seus millors films tenen la firma inconfusible de la revolució cultural dels anys 60. La seva importància en la història del setè art és tan important que faltarien llibres per explicar com ha influenciat a molts directors de diferents estils i, així i tot, l’Acadèmia de Hollywood se la va empescar per obviar-lo (a ell i unes quantes més) de l’homenatge que la gal·la dels Oscars fa a personalitats del món del cinema que ens han deixat durant l’any. Ho vaig trobar tan indignant que ho havia de treure com fos. De la cerimònia o d’amagar en no retransmetre l’entrega dels premis (entre altres) al millor muntatge (verge santíssima) o fotografia ja ni en parlaré perquè ja és prou lamentable per si sol.
Pocs dies abans de la mort de Stanley Donen ens deixava una altra figura llegendària del setè art, l’actor britànic Albert Finney. Finney va emergir enmig de l’escena teatral londinenca dels meus estimats Swinging Sixties i es va consolidar amb l’oscaritzada i meravellosa Tom Jones. Format a la mítica Royal Academy of Dramatic Art (RADA), Finney va destacar interpretant antiherois d’orígens proletaris però amb uns dots per la comèdia que brillaven en el sovint acadèmic i excessivament massa formal panorama actoral britànic. Guapo i amb un sisè sentit per la picaresca, no va tardar a convertir-se en un dels actors anglesos més icònics de la dècada amb una carrera que continuaria durant més de 50 anys amb títols tan icònics com Murder on the Orient Express, Annie, Under the volcano, Miller’s Crossing o Big Fish.
L’any 1967 els destins de Donen i Finney es van creuar amb la llegendària Audrey Hepburn i va sorgir una de les pel·lícules més mítiques de la dècada: Two for the road. Two for the road explica la història vital d’una parella durant diferents etapes de la seva vida però amb el denominador comú del sud de França com a escenari únic i els viatges del present i passat que els personatges hi van compartir: d’ençà que es coneixen i passant pel viatge de noces fins als mals moments, crisis i conflictes. En essència va ser la gènesi de les Road Movies (Easy Rider arribaria dos anys després i acabaria per redefinir el subgènere) en uns moments en què el món estava en una espiral de protestes i revolucions de tota mena, incloses les culturals i sexuals. El primer gran encert de la pel·lícula és que el seu guió reflectia d’una manera ferma i inequívoca els canvis que la societat occidental estava vivint però dins d’un concepte de comèdia. El resultat és que Donen va colar un film tremendament trencador i el món el va acceptar com una història romàntica, només així s’explica com ha pogut convertir-se en un clàssic una pel·lícula que l’any 1967 ensenyava amb total normalitat l’adulteri des dels dos costats (avui en dia molts masclistes lapiden a personatges femenins que fan el mateix, compte), la infelicitat i les crisis dins del matrimoni o que transmetia el concepte de la comunicació constant dins del món de la parella. A la seva manera i salvant les distàncies Two for the road és un dels primers crits feministes dins d’una pantalla de cinema, entenent que està feta fa més de 50 anys però que no té por de situar a home i dona al mateix (o almenys quasi) nivell. També és cert que s’ha de tenir en compte que és una pel·lícula innovadora per la seva època i així s’ha de gaudir i mirar, però té més de 50 anys, així que s’ha de saber contextualitzar el missatge.
El guió dissenya perfectament els dos personatges i la seva evolució amb uns diàlegs meravellosos i amb una estructura absolutament trencadora: estableix el funcionament de la relació mitjançant nexes temàtics i no té cap por d’utilitzar flashbacks i salts temporals endavant i endarrere. Aquesta aposta és un altre fet diferencial i especial de Two for the road: el viatge no lineal en la relació dels personatges de Finney i Hepburn és una metàfora perfecta per il·lustrar les alegries i misèries de les relacions humanes. Es torça, pren camins inesperats, és compartit per altres persones i torna enrere o tira endavant millorat. I Stanley Donen va executar a la perfecció aquesta premissa del guió amb molts recursos narratius brillants, per exemple l’ús de tota mena de vehicles (i les casualitats i camins que prenen) o els canvis de vestuari (demostrant l’evolució més conservadora de la parella) per plasmar els canvis que la relació va tenint al llarg del temps. D’aquesta manera el director obre la història en un ventall temporal molt més gran i sobretot, més creïble. La química entre Audrey Hepburn i Albert Finney va fer la resta i Donen en va ser conscient sempre: el film té darrera una tasca de direcció d’actors sublim, reforçant sempre els dots de comèdia de les dues estrelles però també uns contrapunts dramàtics molt intensos. Veient Two for the road es té la sensació que no hauria sigut ni la meitat de bona amb una altra parella protagonista.
Tal com ja he mencionat, una cosa bàsica sobre aquesta pel·lícula és que és fruit dels seus temps i s’ha de ser molt curós visionant-la en el seu context. Tot i que fruit d’un temps de canvis, avui en dia està desfasada en moltes idees i fins i tot pot acabar resultant molesta si no la contextualitzem tenint molt clar en quins moments està feta i on volia arribar (cosa que va fer de sobres). Aquí és on Two for the road juga la seva última gran carta, la de la nostàlgia: escoltar la meravellosa (una altra vegada) banda sonora de Henry Mancini evoca uns temps passats que poc importa si no vam viure perquè ja s’encarreguen de recordar les seves notes amb la narrativa de Donen.
El destí té coses fascinants i a la vegada colpidores. Fa més de 50 anys una comèdia romàntica va revolucionar el cinema i la manera com el públic veia les relacions i tot i que fa anys que Audrey Hepburn ens va deixar, els altres dos artífexs d’aquesta obra mestra, Albert Finney i Stanley Donen, morien en pocs dies de diferència, com tancant un cercle màgic i nostàlgic i completant el viatge que amb total seguretat farem tots un dia: el de la nostra mort.