La pel·lícula Verónica de 2017 és una de les cintes més celebrades del terror espanyol dels darrers anys. I no és per menys. La barreja entre costumisme local farcit de referències amb una mà experta i alhora juganera al darrere, oferia un espectacle de terror prou estilitzat sense renunciar a un clímax esbojarrat i d’absolut gaudi per als fans del gènere.
La consolidació d’un geni del terror
Paco Plaza és sense cap mena de dubte un dels noms més importants del gènere dels darrers anys, i no només a escala estatal. Responsable de la saga REC al costat de Jaume Balagueró, els darrers anys ens ha portat títols tan notables com el thriller Quien a Hierro mata (2019) o La Abuela (2021), a part de la ja esmentada Verónica. Amb una cura del detall minuciosa i una estudiada posada en escena, sap com a director que de vegades només cal un petit detall posat en el lloc i moment exacte per poder despertar l’interès, la sorpresa o la por de l’espectador. Un d’aquests detalls, a Verónica era el personatge de qui ara n’ha tret una pel·lícula. Perquè posada en el lloc indicat, una monja cega i vella pot fer molta por.
Hermana Muerte parteix de la idea d’explorar en profunditat aquest personatge, sobrepassant l’anècdota per cercar tot un rerefons que alhora ampliï l’univers ja dibuixat a l’anterior pel·lícula. “Hay que hacer bien lo que se hizo mal” deia la monja a Vero, per ajudar-la a resoldre el misteri. I sota aquesta premissa es construeix també el final d’aquesta. També podem trobar-hi altres rimes, com ara l’eclipsi de sol, que ens recorden l’univers compartit entre ambdues.
Un mateix univers, però amb identitats pròpies
Al mateix temps, però, la pel·lícula es reivindica com a entitat per si mateixa, contada també de manera molt diferent. S’allunya de la posada en escena de Verónica, que evocava una època i lloc concret per generar el terror des de la proximitat, i aposta per una construcció molt més estètica. L’elecció del format 4:3 evoca un cinema més clàssic, així com la narració per capítols. La paleta de colors, amb un predomini del blanc, negre i vermell (que és la sang) és el detall més ben treballat d’aquesta estilització. Es destaca així doncs, el control de la fotografia, fruit d’una depuració estilística molt ben pensada.
Per altra banda, reconec que perdre a Bunbury i els Héroes del Silencio com a leitmotiv musical d’entrada em feia una certa pena, ja que era un dels elements més destacats i ben treballats de l’anterior entrega. Però se supleix completament amb una construcció de l’espai sonor molt treballada, amb especial importància dels silencis i els sorolls ambientals. Les lletanies i resos que apareixen constantment són alhora emprats com una eina de construcció de l’espai sonor que ajuda a perfilar el caràcter i atmosfera de l’espai.
Una narració més clàssica, però més rodona
Pel que fa al guió, ens trobem altra vegada amb una voluntat de depuració i estilització. Són molt pocs els personatges que intervenen i això permet fer un retrat més exhaustiu de cada una d’elles. El suspens es va construint de forma pausada, acord amb la suposada “pau” que hauria de transmetre un espai com el que es recrea. I tot i que ja des del principi podem albirar entrades del món paranormal, la seva escalada es manté constant fins a arribar a un final de revelacions amb molt d’impacte. S’ha d’agrair per aquesta banda que, sense ser excessivament expositiva, deixi més clar el perquè de tot plegat, a diferència de la falta de concreció de l’anterior.
Hermana Muerte no és només diferent de Verónica. És encara més, i també millor. I no era una tasca gens fàcil. En definitiva, un nou hit del cinema de terror espanyol, del que ben segur en continuarem parlant durant molta estona.
La pel·lícula es podrà veure a Netflix a partir del pròxim 27 d’octubre.
Veredicte
Agradarà: als fans del terror, elevat i no elevat
No agradarà: a persones impacients o que s’espantin amb facilitat.
Nota: 8