Vaig descobrir Arrós Covat més o menys a l’edat que té el protagonista de Heavies Tendres: en Juanjo, un noi de 15 anys del barri de la Sagrera que tot just comença un nou curs. Curiosament, em disposo a veure el nou projecte de Sáez quan ja m’acosto a l’edat dels protagonistes d’aquella sèrie indie que emetia el canal 33. L’il·lustrador torna amb els seus dibuixos amb una sèrie que convida a la nostàlgia i a la reflexió, anys després d’aquell mític Arròs Covat. Quin millor moment per retornar a aquell niu d’hormones que és l’adolescència? Després de l’estrena a TV3 la primavera de 2018, la sèrie s’ha convertit ara en una pel·lícula. Presentada en primícia al Festival de Sitges, arriba a les sales el 22 de desembre 2023. I ho fa amb l’aval de ser un dels films nominats al Premi Gaudí a la Millor Pel·lícula d’Animació.
Sagrera de fons a Heavies tendres
Començar parlant d’un lloc, d’un espai, potser no és el més protocol·lari quan s’escriu una crítica. Tanmateix, a Heavies Tendres mereix una menció especial. La Sagrera, barri obrer que durant la Barcelona preolímpica també es va veure sotmès al canvi urbanístic que en aquells moments es vivia a bona part de la ciutat.
Sáez emmarca la història en aquest context d’obertura al món, de suposada modernització i creixement econòmic la seva història, tot creant un entorn que es converteixen en la jungla on el Juanjo i el seu amic Miquel hauran d’aprendre a sobreviure. El parc de la Pegaso o un carrer Tallers on l’únic que s’hi respirava era música dibuixen una Barcelona que cada cop es dissol més en el temps, fa que el retrat del lloc cobri una rellevància que no s’entendria si no fos pel moment en què té lloc.
Curs 1991-1992
Cap lloc està exempt al pas del temps, així com tampoc ho estan les persones que hi coincideixen. L’efecte nostàlgia ja ha tocat a la dècada dels 90 i, tal com s’ha pogut anar comprovant amb sèries com Everything Sucks o pel·lícules com Estiu 1993, sembla que està aquí per quedar-se. Amb l’estil de traç que caracteritza a Sáez, les petites picades d’ullet són per tot arreu, però subtils i afegides amb enginy, sense caure en el típic producte “revival”. Fins i tot, si pareu bé l’orella, n’hi trobareu algunes en les melodies heavies (tendres) que acompanyen la narració d’aquests vuit capítols.
Ironside, els telèfons amb cable, aquella col·lecció de vinils que només podies tocar tu, el walkman on posaves les mixtapes més personals i el ‘Black Album’ de Metallica copsen, sens dubte, un gran temps pels canvis, un gran moment per ser adolescent. D’aquesta manera, aquest curs 91-92, es converteix en el mirall del temps en el qual es reflecteix l’adolescència, aquesta difícil transició de nen a adult.
Els heavies són els bons
Si a TEOTFW l’adolescència es plasma a través de la rebel·lia de la joventut, etern clixé, Heavies Tendres ens parla de tot allò que realment és aquesta etapa de la vida. La sèrie segueix un Juanjo que tot just comença a repetir curs, moment en què comença a forjar la seva personalitat i a veure el món tal com és, gràcies a totes les persones que formen aquest ecosistema que és el barri de la Sagrera a principis dels anys 90.
Les pors, els dubtes, les ganes d’encaixar i d’altres sentiments típics d’aquesta etapa vital, fan que la resta esdevingui el decorat que el creador ha triat, ja que al que realment apel·la el seu creador és a aquells pensaments amb els quals tot adolescent s’ha trobat, construint així un relat cru i real que Sáez vesteix de forma excel·lent de comèdia.
El mateix Sáez ha admès en diverses entrevistes que s’ha basat en la seva pròpia adolescència (amb bastants llicències, segons explica) però, tal com fa amb els seus dibuixos ens mostra l’essencial i la cosa comuna amb el que tots ens puguem sentir identificats. Així, l’entorn del jove Juanjo esdevé una peça clau que conformaran la seva experiència i la seva transformació, cadascun d’ells hi juga el seu paper, des dels pares protectors fins a l’amic oblidat, tots creen aquest calidoscopi que és l’adolescència, i per on Sáez mira per tal de reflexionar sobre aquells temps on les prioritats eren ben diferents de les d’ara, per tal de veure-hi molt més clar del que creia que hi veia al seu moment.
Reflexiu, poètic i sincer, l’autor ens mostra el que hi ha darrere un heavy més enllà de l’aparença, però també trenca amb tota mena de tòpics i estereotips tot i la caricaturització dels seus personatges.
Veredicte
Agradarà a: no us penseu pas que només agradarà als heavies, tot i ser un homenatge als que han seguit algun cop aquesta subcultura. Aquesta sèrie és perfecta per tota persona que vulgui fer un petit passeig per la seva adolescència.
No agradarà a: aquells que estiguin massa acostumats a les sèries amb grans inputs visuals i trames enrevessades. Tanmateix, també pot suposar una bona opció si busquen un canvi d’aires.
Enganxòmetre: 7
Nota: 8
