Per a tots aquells que sigueu amants del cinema nipó i que vulgueu saber més coses sobre el cinema clàssic d’aquest país, estigeu atents als propers paràgrafs que llegireu, perquè us endinsaré en un dels clàssics més esbojarrats i plens d’energia de la història del cinema japonès. Hausu (House) és un dels noms propis del cinema de culte asiàtic, una pel·lícula que va revolucionar el gènere del terror i la comèdia a parts iguals i que ha arribat fins als nostres dies com una de les millors pel·lícules de tots els temps dins del Japó.
Hi ha moltes raons per les quals ha estat considerada com una de les millors produccions de la història i com una obra de culte, algunes bastant evidents, i és que podríem dir que qualsevol persona que la vegi avui dia podria pensar que és una pel·lícula actual per la manera com està rodada. Hi ha molts elements per destacar, començant pel seu marcat to juvenil i pel seu estil propi i únic a l’hora d’abordar l’estètica de la pel·lícula. Amb uns efectes especials basats en dibuixos i d’un caràcter molt marcat i especial, aquest llargmetratge serà un sac de riallades constants.
He de dir que no sóc una persona de riure gaire amb les comèdies i que a més no sóc amant del gènere, el qual em sembla més avorrit i anodí que cap altre, però quan trobo una bona pel·lícula d’aquest gènere m’agrada fer-ho saber i fer córrer la veu. Aquesta és una d’aquestes ocasions, ja que crec que és obligatori que a tots aquells a qui us agrada el cinema en general hauríeu de donar-li una oportunitat i veure-la. Així doncs us intentaré fer un repàs dels motius que fan d’aquesta la meva major recomanació del mes.
El primer motiu i més destacat és sense cap mena de dubte el repartiment, un grup de joves actrius que aborden el paper d’unes col·legiales les quals tenen una vitalitat inhòspita i que ens faran sentir com nens que acaben de sortir de l’escola, i és que aquest és l’argument; unes vacances d’estiu en una mansió d’allò més creepy després de finalitzar el curs. Els caràcters i personalitats diferents però a la vegada tan interessants fan que sentim una especial simpatia per a totes elles. Cadascuna de les set protagonistes té una manera d’actuar diferent i uns hobbies i personalitats molt marcats que faran que la seva diversitat sigui un dels pilars bàsics de la pel·lícula. Des d’una noia que toca el piano per ser amant de la música, a una que practica les arts marcials o una altra que podria considerar-se la més estudiosa i intel·ligent de totes elles.
Seran les nostres protagonistes, totes elles, sense haver-n’hi una de més important que les altres i donant una empatització clau en els porpres esdeveniments, ja que en cap moment voldrem que els passi res dolent, un factor clau en qualsevol pel·lícula de terror. També és veritat que les seves morts no ens afectaran gaire, i tot i que sembli una contradicció amb l’anteriorment dit, no ho és, ja que aquesta falta de sentiment en aquestes morts és per culpa de la comicitat. Totes elles tenen situacions i morts d’allò més esbojarrades, i tot i que penseu que això es un spoiler, no us preocupeu, perquè us adonareu només començar el film que així s’esdevindrà i que ningú pot pensar el contrari en veure la mansió on passen les vacances.
L’equilibri aquí entre els dos gèneres és també una altra de les claus que tot funcioni tan bé, i és que mai una pel·lícula ha sabut portar tan bé aquesta mescla, ni tan sols la primera Scary Movie o qualsevol americanada de les que coneixem. En tot moment tindrem un somriure marcat als llavis, de manera totalment inevitable i sense adonar-nos-en. És un viatge d’allò més acollidor a una de les cases encantades més emblemàtiques de la història. Una mansió que passa a ser un altre dels motius que us puc comentar, i és que té vida pròpia, sent així un personatge més de la pel·lícula. La mansió té encant, té uns decorats realment espectaculars i ens fa sentir dins de la cinta. Només trepitjar la casa per primer cop ens sentirem com el vuitè membre del grup. Un grup que viurà situacions úniques, i és que nomes entrar per la porta seran testimonis de la bogeria que s’amaga allà dins.
Una de les coses més interessants, a part dels ja anomenats efectes especials, és l’agilitat que té la narració del guió. Un guió que contínuament planteja situacions i amb diàlegs d’allò més bojos i a vegades sense sentit, ja que molts cops sentirem coses que sabem que qualsevol persona normal no diria en aquella situació, però que ens semblen igualment divertits. Ens passarà la pel·lícula amb una velocitat inusual i sense adonar-nos-en tot haurà acabat. Una hora i mitja que és un autèntic homenatge als amants del cinema.
Com deia, aquesta és una de les propostes més particulars de la història del cinema asiàtic i una d’aquelles recomanacions que se que fareu als vostres amics i família un cop l’hagueu vist. Això sí, és vital saber analitzar l’època en la qual va ser rodada, els recursos d’aquells moments i el to que el director va voler donar-li, sinó us pensareu que jo estic boig i que tots els que van fer la pel·lícula també. Una comèdia diferent, un cinema necessari. Així doncs, espero que podeu fer-hi un cop d’ull i fer-nos arribar les vostres sensacions i impressions. Estem oberts a un debat d’allò més entretingut!