La saga Potter ha estat una màquina de fer diners per Warner Bros. Després de l’univers cinematogràfic de Marvel, és la franquícia que més diners ha donat a la història del cine passant per sobre de tots els James Bonds i de totes les pel·lícules d’Star Wars (de moment). Tenint en compte això no és d’estranyar que es vulgui explotar una mica més la gallina dels ous màgics. L’autora dels llibres, J.K. Rowling, no només no hi té res en contra sinó que s’apunta al carro fent de guionista i productora per assegurar-se que tot el seu món de bruixes i bruixots està sota control.
Bèsties fantàstiques i on trobar-les és, d’entrada, una tornada nostàlgica a un entorn amb el que tota una generació de nens que ara ja estan crescudets van conviure durant anys. Tornar a sentir els encanteris, veure elfs domèstics, varetes, hipògrifs i recuperar la dualitat del món màgic i món “normal” serà per molts un motiu ja suficient per passar pel cine. Tanmateix, tot estar davant d’un superproducte per fer diners a cabassos, el film aconsegueix tenir la seva pròpia personalitat i els nous personatges tenen força suficient com per no haver de trobar faltar en Harry l’Hermione i en Ron.
El protagonista Newt Scamander interpretat per Eddie Redmayne (The Theory of Everything, The Danish Girl) té prou carisma com per portar el pes de la pel·lícula però té ajudes molt valuoses. Destaquen la protagonista femenina Katherine Waterston i el sempre benvingut Collin Farrell que continua demostrant projecte rere projecte que és molt més que el nen dolent de Dublín que molts encara s’empenyen en veure. I si no us ho creieu mireu la segona temporada de True Detective…
El que enlluerna des del principi fins el final són els magnífics efectes visuals i la normalitat amb la que s’exposen fets, personatges i situacions completament extraordinàries. És a dir, totes les coses bones que tenien les anteriors adaptacions dels llibres de la saga Potter… però també les dolentes. 15 minuts menys no haguessin fet mal a ningú i certes historietes d’amor secundaries i cursis no ajuden al producte. Ara bé, aquesta saga s’ha construït també amb aquestes absurds afers sentimentals així que no trobo estrany que hi siguin per més previsibles i buits que siguin.
Un altre aspecte que mereix ser destacat és com el film prepara el terreny pel que vindrà. Les diverses mencions a Albus Dumbledore ens mostren el camí del que serà un dels personatges centrals de les quatre seqüeles que tindrà el film. Però el més destacat és la presència (sorpresa) al final del que ha de ser el dolent que té la difícil tasca de fer ombra a Voldemort: el mag Gellert Grindelwald interpretat per un Johnny Depp amb molt poc maquillatge. Tot plegat és un més que digne renaixement de l’univers màgic que estic segur que omplirà moltes butxaques de dòlars a Warner Bros.
Veredicte
El millor: No trobar a faltar els personatges originals, Collin Farrell i els efectes visuals.
El pitjor: La sensació que estàs davant un producte, ben empaquetat i presentat però un producte.
Nota: 7
