Si féssim un rànquing dels personatges més vils, diabòlics i malvats de la història del cinema probablement el número 1 seria sense cap mena de dubte Darth Vader. Ara bé, si hi ha algú capaç de disputar-li aquesta medalla d’or simbòlica de la maldat. I aquest seria, sense cap mena de dubtes, el molt honorable doctor en Psiquiatria Hannibal Lecter (bé, potser Freddy Krueger també estaria en la lluita, però aquest ja és tot un altre tema).
Hannibal Lecter és d’aquella mena de personatges inoblidables, capaç de seduir-nos al mateix temps que ens espanta. Intel·ligent, educat, refinat en els gustos i amb un codi ètic tant personal com inviolable. On és el problema doncs? Doncs que tot això es complementa amb un ego descomunal, un complex de superioritat digne del superhome de Nietzche que el porta a menysprear el sentimentalisme i la compassió i a executar sense pietat a tot aquell que s’interposi o el molesti, sigui per mala educació, sigui per una cosa tan nímia com atrevir-se a interrompre la seva cadena d’assassinats en sèrie.
Hannibal Lecter: el superdolent
Tot això es complementa amb un detall final que ajuda a completar el retrat esfereïdor del Sr. Lecter: les seves habilitats culinàries i el seu gust particular per la carn. Això és perquè el doctor és tot un xef, un autèntic expert en Haute Cuisine que no menysprea en absolut l’experimentació, a l’hora de provar noves receptes, sobretot si aquestes inclouen la carn de les seves víctimes. Efectivament, quina millor manera de desfer-se de les seves víctimes que menjant-se-les. Això sí, sempre acompanyant l’àpat d’un bon chianti, i favetes.
Però d’on ve Lecter? Quines són les raons per a aquestes conductes? Tot en ell és una incògnita, una mena de fantasma sense passat, sense motivacions traumàtiques, com un ésser humà que hagués pujat un graó en l’escala evolutiva despullant-se de les debilitats inherents a allò que en diem humanitat, quedant només els instints de depredador total. Cert que a la fluixa Hannibal Rising s’intenta explicar tot plegat, però al final queda massa reduccionista, unidimensional, sense aclarir realment les motivacions del personatge. Quelcom que a la sèrie televisiva queda millor matisat en petites pinzellades que ajuden a una comprensió més efectiva del personatge.
És indubtable que ens trobem davant un monstre, però també és cert que transmet un carisma aclaparador. I això es fonamenta en dues raons ben clares. Per un cantó és un personatge ben bastit, coherent en tot el que fa, per horrible que sigui. És indubtable que les seves bones maneres, el seu discurs culte, els seus gustos musicals ens arrosseguen inevitablement cap a un sentiment proper a l’admiració. Per altra banda, la caracterització en mans dels intèrprets del seu personatge han estat acurades i han contribuït a la mitificació de l’univers Lecter. Anthony Hopkins al cinema i Mads Mikkelsen a la sèrie de televisió aporten cadascun matisos diferents, però que en cap moment resulten contradictoris entre ells, ans al contrari, la brutalitat de Hopkins i el refinament sinistre de Mikkelsen es complementen i enriqueixen de matisos al personatge.
Però si per una cosa destaca Hannibal Lecter és pel fet de no definir-se pels seus enemics. Lecter té personalitat i definició pròpia i és ell en tot cas qui acaba per definir, manipular i, d’alguna manera perversa, exercir de mentor dels seus rivals. Will Graham i Clarice Starling es presenten, d’igual manera que Lecter, com a éssers superdotats en intel·ligència però perduts en el seu trajecte vital. Torturats en certa manera pel seu passat i per un present poc encoratjador. És Lecter qui dona sentit a les seves vides i objectius, és Lecter qui, amb un cert ànim de corrompre’ls, acaba per donar direcció a la seva existència. Sí, Lecter és el mal absolut per si mateix, però potser ho és en tant que és el mirall on es reflecteix tot el negatiu de l’ésser humà. Lecter, doncs, ens posa davant dels nostres propis fantasmes i desitjos obscurs i ens obliga a enfrontar-nos-hi, a exposar-nos a ser autocanibalizats o a ser menjats per ell.
