En un futur distòpic la natalitat ha baixat a nivells mínims com a conseqüència de la contaminació. Després d’una guerra civil als Estats Units es crea Gilead, una societat totalitària on a les últimes dones fèrtils se les alliçona i utilitza per tal que els alts càrrecs de la societat puguin repoblar el món. A Gilead s’ha instaurat un règim de terror on la cultura i el coneixement estan prohibits per a les dones i on l’home és l’amo. En aquest infern hi haurà de resistir June Osborne/Defred, una dona fèrtil que té la missió de perpetuar la descendència del comandant Fred Waterford, un dels líders de Gilead. Mentrestant, farà tot el possible per trobar la filla que li van arrabassar.
Aquesta sèrie de 10 episodis de la cadena HBO ha triomfat als premis Emmy d’aquest any, on ha guanyat fins a 8 guardons. Està basada en el best-seller de Margaret Atwood. A través de diferents flashbacks anirem coneixent com s’ha arribat a crear aquest nou Estat i el paper de pares fundacionals que van desenvolupar alguns dels personatges.
Repartiment
Elisabeth Moss interpreta el paper de June Osborne/Defred. En diferents mitjans ja se l’ha comparat amb les estrelles del cinema clàssic, una percepció amb la qual hi estic molt conforme. En el cinema mut i en els primers anys daurats de Hollywood els ulls reflectien les emocions de les actrius, fet que succeeix amb aquesta interpretació. La recurrent utilització dels primers plànols, deixen a l’actor/actriu nu davant la càmera, pel fet que la seva capacitat interpretativa queda només acotada a un plànol curt on la seva mirada, el seu somriure, les seves celles han de transmetre una sensació, una emoció a l’espectador. I Elisabeth Moss ho aconsegueix. És la lluentor dels seus ulls la que ens determina si està sotmesa o per contra, a partir d’un determinat moment a la sèrie, comença a ser la responsable del seu destí. Tot i que és una dona reprimida (la veu en off , on ens fa saber tot allò que pensa realment però que no pot dir, i així ens ho indica) i maltractada pel sistema arribarà a la conclusió que és poderosa. La seva millor arma és la seva fertilitat. És allò que els seus amos desitgen i com que ho necessiten ella se’n podrà aprofitar per treure-n’hi benefici.
Yvonne Strahovski és la dona del comandant, Serena Joy Waterford. Està meravellosa en el seu paper. És una dona resignada que no pot donar-li descendència al seu marit i això la frustra fins al punt d’odiar a Defred. Tot i esdevenir una de les peces cabdals en la creació del nou Estat i de les seves lleis, es veu relegada a un segon terme pel que ella considera que és un bé general. Assumeix a la perfecció que ella sempre estarà a l’ombra del seu marit i el silenci vers l’actuació d’aquest la converteix en còmplice dels seus pecats.
Max Minghella interpreta el paper de Nick Blaine. Ell és el xòfer de la família Waterford i un dels espies de Gilead, anomenats “ulls”. Potser és el personatge més íntegre però les circumstàncies l’avoquen a conductes que ell mateix hauria de denunciar vers els altres.
Joseph Fiennes interpreta el comandant . És un personatge que anirem descobrint a poc a poc. La nostra percepció de les seves intencions van canviant cap al final de la sèrie (no us donaré més informació per evitar el odiosos spoilers). Tot i que Fiennes sempre m’ha semblat un actor molt poc expressiu, aquí és un encert del casting, pel fet que la seva falta d’emoció va a favor de crear en l’espectador diferents sentiments envers ell i que en certs moments ens menteixi sobre els seus objectius.
Influències
Tot el cinema on es reflecteix un estat opressor és ja en sí una influència per aquesta sèrie. Començant per Farenheit 451 (1966), 1984 (1984) i finalitzant amb Equilibrium (2002). L’escena del tercer episodi on cremen els llibres i les obres d’art ens recorda a les escenes de dues pel·lícules que ja hem mencionat: Farenheit 451 i Equilibrium, on se’ns reflecteix unes societats en les quals la cultura està prohibida i assetjada per l’Estat per tal d’aconseguir un pensament únic. Però malauradament això va succeir a la realitat, i a Indiana Jones and The Last Crusade (1989) es va plasmar quan l’Indi és testimoni de la crema de llibres a Alemanya organitzada per la Nationalsozialistischer Deutscher Studentenbund (NSDStB).
A la pel·lícula 1984 (1984) hi trobem una altra influència. Allà “El gran Germà” és representat per un gran ull que controla a la societat. A Handmaid’s Tale els “ulls” són els espies enviats per l’Estat per evitar que hi hagi insurreccions o pensaments subversius.
Hi ha una influència que em va semblar molt divertida. A la pel·lícula Lock Up (1989) el personatge de Sylvester Stallone està a la presó arreglant un cotxe. En un moment del film el seu company Primera Base l’agafa i el condueix al pati de la presó on és crivellat pels policies. El cotxe en aquella seqüència esdevenia la llibertat dins d’un món d’opressió. A l’episodi 5 de la sèrie el personatge d’Ofglen roba un cotxe per intentar escapar. Aquest cotxe torna a ser un símbol de llibertat.
Valoració
Estem davant d’un producte intens amb moltes lectures polítiques i socials. Aquesta riquesa interpretativa la fa de visionat imprescindible en els moments que ara vivim. La sèrie podria haver tingut perfectament una durada de 8 episodis, però tot i el seu ritme pausat aconsegueix el que es proposa: crear la tensió dins d’una societat opressiva. Allà la dona és només el recipient d’una llavor, és una esclava sexual. Les escenes de “La cerimònia” ens creen repulsa i indignació. En aquest acte tot esdevé artificial i cadascun dels personatges intenta alienar-se: el comandant executa l’acte sexual sense expressar cap tipus de sentiment i de manera mecànica; Defred assumeix que el seu cos és allà però, no la seva ment; i la dona del comandant és una espectadora més d’una violació en tota regla justificada només pel fet d’omplir el planeta de nens. La menció a les Sagrades Escriptures és continua pel fet que l’Estat de Gilead les utilitza per justificar els seus actes com a accions que tenen el vist i plau de Déu. Aquesta crítica a les interpretacions fanàtiques del llibre Sagrat és una altra de les lectures de la sèrie, que ja als seus inicis ens deixa clar que no està en contra de la religió (Defred és creient) sinó en la mala utilització.
També és una crítica a les oligarquies, on només uns quants ostenten tot el poder. Gilead és una societat dirigida per corruptes que no prediquen amb l’exemple de les seves pròpies esmenes. Per tant, sorgeix l’eterna qüestió: qui controla a qui ha de garantir el compliment de la llei? Com ja he dit abans, és una sèrie que crea molts debats i aquí resideix la seva grandesa i universalitat.
Tot i que la dona és la que veritablement esdevé una possessió més per a l’home, tampoc aquesta és una societat que defensi els drets de l’home. Tenim l’exemple de la parella de June o del xòfer, que són dos personatges que també estan sotmesos a l’Estat i que han de vigilar davant la possible persecució de les seves accions o idees.
La manera de dirigir és molt més propera al terror que a cap altre gènere. La lentitud, l’enquadrament (molt més pròxim al terror gòtic) i la música ens apropen a un conte tètric. Tot està rumiat per crear angoixa i patiment a l’espectador. Fins i tot, les poques escenes d’acció de la sèrie es resolen amb molta violència. És un terror molt més psicològic que no pas físic, pel fet que ens anima molt més a pensar en la conseqüència dels actes dels personatges que no a veure el resultat violent que comporten. No es recrea en cap moment en les tortures que es porten a terme, però sí en les seqüeles psíquiques que deixen en les protagonistes. La tortura és imprescindible per aconseguir la submissió en les criades i, a més, és necessària per evitar la rebel·lia. Aquesta submissió la podem veure sempre en pantalla en com les criades en presència dels seus amos o superiors miren a terra sense establir en cap moment un contacte visual amb ells. També ajuda molt la planificació que fan els directors de l’enquadrament i la posició de la càmera. Per exemple, en les primeres visites que fa Defred al despatx del comandant, a ella la veiem amb plànols picats mentre que al comandant el veiem amb contrapicats, fet que dona a entendre la posició de superioritat que té el personatge de Joseph Finnes respecte la seva criada. Un altre aspecte a agrair és que cap dels personatges de la sèrie és lineal. Cadascun d’ells té un passat que condiciona les seves accions posteriors o bé les circumstàncies del nou Estat modifiquen la seva actitud. Estan plens de grisos. Personatges que al principi ens semblen simpàtics esdevindran veritables monstres conforme vagin avançant els capítols. És d’agrair el fet de trobar-nos amb una trama adulta, polièdrica, que permet discussions apassionades després del seu visionat.
És una sèrie plena de flashbacks, però no per aquesta raó es fa feixuga de veure. Al contrari, augmenta el nivell de suspens de la trama i ens manté enganxats al relat perquè a cada nou episodi coneixem nous esdeveniments que desconeixíem.
Veredicte
Agradarà a: qui li agradin les trames amb diferents lectures i gaudeixi amb el debat que creen una vegada s’han vist.
No agradarà a: qui pateixi amb històries on els protagonistes les passen magres.
Enganxòmetre: 7
Nota: 8,5
https://youtu.be/PJTonrzXTJs