Els Gremlins fan 40 anys! I ho fan lluny de les festes de Nadal! Bé, avui parlaré d’una penícula nadalenca! Gremlins! Gremlins no és una penícula russa encara que el nom pugui portar a malentesos. No parla del Kremlin, oju! És Gremlin, amb G de gat! De gat, de gos, de goril·la i de qualsevol altra bèstia perillosa, perquè a la penícula s’hi tracta la plaga que viu un tranquil poblet d’Amèrica d’unes bèsties un pèl peculiars que a continuació us explicaré. No us hi vulgueu trobar!
Tot comença al barri xino, com tantes altres històries del cinema. Un home, inventor ell, entra en un bazar d’aquests orientals tot buscant un regal pel seu fill. I va i el molt tòfol s’enamora de l’única cosa que no està en venda de la botiga. És que, des de luego, als humans sempre ens ha agradat el que està prohibit! No li podia haver comprat un paloselfi i fora problemes? Es tracta d’una bestiola peluda, d’ulls i orelles enormes, que canta cançonetes. Un Furby viu, vaja! Però el botiguer, que sembla tret del kungfu, l’avisa de les tres regles que no es poden trencar si vol conservar aquella criatura:
- no li pot tocar llum brillant,
- no li pot tocar l’aigua
- no pot menjar tocades les dotze de la nit.
Aquesta última és la més important!
Gremlins: Nadal, amor i bestioles
Dit això, a la penícula se’ns presenta el noi, el protagonista, un jovenet bufó que fa de caixer en un banc del poble i té una companya de feina també joveneta que li fa tilín. Ja es veu a venir des de l’inici que aquests dos acabaran junts! No us estic fent cap espoilert ara… I arriba el pare dels seus viatges i li dona la capsa. Oh! És una adorable criatura peluda! “–¿Qué es, papá? –Es un molguai!”. Total, que el noi li agafa carinyo a la bèstia, i fins i tot se’l posa al llit, una cosa que ara, trenta anys després de l’estrena, estaria una mica mal vista a la nostra societat… Clar, trenta anys enrere no hi havia aquests ordinadors d’ara, i el nino aquest és de veritat, de plàstic i pèls i ves a saber què més. Té el seu mèrit, eh?
Però… Ah, amigo! Passa un accident i la bestiola es mulla! Pitjor que un gat, es posa! Clar, Déu Nostru Senyor hauria pogut posar-li una etiqueta de LAVAR EN SECO, també! Com si tingués tírria a l’aigua, el molt marrano, i… PLOP! PLOP! Li surten pilotetes de l’esquena i ja tenim 5 molguais més d’aquests campant pel món! Bueno, una multiplicació que ni la dels pans i peixos de Jesucrist! I llavors comencen els problemes, perquè una de les noves criatures és dolenta com la pesta! Ja se li veu a la cara, ja! Que és punki, amb cresta i tot! Un maleducat com una casa de pagès!
Les normes…
El noi protagonista, que es diu Billy, en lloc de posar-los a tots en una bossa de plàstic i llançar-los al riu, que és el que sempre s’ha fet quan et pareix la gata i t’omple la casa de gatets, no se li acut res més que portar-ne un al professor de ciències de l’institut i, apa! En fan un altre! Aquest el deixen internat a l’escola, però ja es veu a venir que tancat en una gàbia encara tindrà més mal geni.
Ara ve lo bo! Recordeu la tercera regla? Els dietistes també ho recomanen, i per alguna cosa serà! No mengeu després de mitjanit, que després tot són mitxelins i cartutxeres i l’operasión bikini no hi ha qui la pugui dur a bon port! Res d’assaltar la nevera a mitjanit! Doncs sabeu què passa? Les bèsties s’atipen com lladres passades les dotze i, l’endemà… s’han convertit en una mena d’ous fastigosos que fan una mania… No us ho podeu imaginar! Això sí que és tenir una mala digestió, eh?
I el de la gàbia de l’institut, també! I llavors, passa el que havia de passar. Els ous s’obren! I les dolces criatures peludes s’han convertit en una mena de dimonis reptilians dolents i amb ganes de fer salvatjades… Els Gremlins! Vaja, el primer que estira la pota per culpa d’aquest coi de bèsties és el professor d’institut!
Tot se’n va a n’orris
I llavors hi ha una de les meves escenes preferides de la penícula. No sé si la recordareu, però és tota una oda a les mestresses de casa, a les defensores de la llar, a les que avantposen el benestar de la família a la seva pròpia salut! La mare del Billy, sola a casa, s’ha de barallar amb els gremlins, tal Juana de Arco, amb un ganivet d’espasa i una safata d’escut! I se’n carrega uns quants al crit de “SAL DE MI COCINA!”. Però el de la cresta s’escapa, i ben fet que fa, que sempre heu de fugir d’una dona furiosa que us fa fora de la cuina!
Ara la feina és del fill, a buscar el gremlin de la cresta pel poble. I al molt cantamanyanes del gremlin no se li acut res més que anar a la piscina! I es tira a l’aigua! Un dolent tirant-se a la piscina… No us recorda algú? Amb samarreta blanca, una pilota als peus i els cabells engominats? Exacte! Aquell gremlin és com el Cristiano Ronaldo de les penícules de monstruitos! Letal, eficaç, i fa una rabieta… I ja tenim una nova multiplicació! Centenars, milers de gremlins campen a sus anchas pel poblet la nit de Nadal.
Però en el fons no són criatures tan incultes, aquests gremlins. A la que tenen l’oportunitat es reuneixen tots al cinema. Clar, entren sense pagar, tot s’ha de dir, perquè al preu que es venen avui dia les entrades… Segur que no hi haguessin anat! I és aquí on comença el desenllaç d’aquesta bonica penícula que a estones et fa riure, a estones et fa patir, a estones et fa venir ganes d’aixecar-te del sofà i fotre-li quatre mastegots al protagonista i dir-li “Va, espavila, borinot! Que no veus que aquests animals se t’estan descontrolant?”. Quina poca esma té el noi en alguns moments del film! Però no us diré res més, tot i que ja podeu suposar que acaba bé…
Una penícula de Nadal a l’estiu
Gremlins és una penícula del 1984 dirigida per Joe Dante. I es va estrenar a l’estiu! Concretament el 8 de juny. I Déu n’hi do, amb els Dante, quina imaginació que tenen i quina facilitat per recrear inferns i dimoniets i aquestes coses. Del ventall d’actors no me’n sona ni un, així que suposo que no han prosperat gaire en les seves carreres cinematogràfiques. Ja passa això, de vegades…
Què hem après de mirar Gremlins? Força coses! Sempre és interessant reflexionar després de mirar una penícula per veure quines ensenyances en podem treure. En primer lloc, sempre que hi ha un negre en una penícula plena de blancs, el pobre és el primer a estirar la pota, en anar-se’n a l’altre barri! És el cas del professor de l’institut. Els negres i els grassonets, com ja vam veure l’altre dia amb Parc Juràssic, sempre són els primers a morir al cine. També hem vist que els americans són molt nadalencs. Omplen les cases de llum i música per aquestes dates.
Regals enverinats
El millor regal no el deixa el Papá Noel als mitjons penjats a la xemeneia, sinó el carter a la bústia en forma de factura de la llum. I finalment, hem après que hem de fer cas a les recomanacions dels botiguers quan ens venen coses. Aquesta camisa no es pot planxar, diuen de vegades. I tu vas i la planxes i ja la pots llançar. I si el botiguer és un savi xinès de barba llarga, amb més motiu cal fer-li cas!
Ara, el que hem d’aprendre de veritat després de mirar Gremlins és a estimar els nostres gats i gossos, que els pobrets fan molta companyia i ens donen molt carinyo, i no cal substituir-los per bestioles estranyes que segur que ens portaran molts més problemes que un sofà esgarrapat o una caca a la catifa. Fins a una altra!
