Atenció fidels lectors d’El Cinèfil: aquest 16 de juny fa 46 anys de l’estrena de Grease! Deia la meva mare, al cel sigui, que l’amor és una de les coses més importants d’aquesta vida. I no es referia a l’amor d’una mare, o d’un germà, o de qualsevol que passés pel carrer, la molt punyetera! No, no. Es referia a l’amor de parella, a l’amor apassionat entre un noi i una noia —o entre dues persones del mateix sexe, siguem moderns—. Quan ma mare m’ho deia, la miraves als ulls i entenies per què ho deia amb nostàlgia. I després donaves un cop d’ull al pare, gras i calb i mal afaitat, i imaginaves que de joveneta devia haver conegut algú a qui va estimar de forma especial. Un galán que la duia a passejar i la tractava com una reina…
Segur que a vosaltres també us passa que recordeu algun amor d’adolescència de forma especial. I és que de fet, quan tenim disset o divuit anys i ens enamorem, tot és especial, esbojarrat, màgic… Sí, tenim les hormones alterades, gairebé podríem dir que ens falta un bull. Però és l’edat, i si no gaudim durant aquests anys, quan ho farem? Bueno, sí. Ara tot s’ha allargat, i d’allò que deien que “Els trenta són els nous vint” hem passat al “Els quaranta són els nous trenta”. A aquest pas, quan arribeu a vells, estareu gaudint d’una nova joventut sota el lema de “Els vuitanta són els nous setanta”.
Grease, una gran penícula musical
Tot això us ho dic perquè avui us porto una penícula que tracta sobre totes aquestes coses que us estic explicant. Jovenets, jovenetes, amor, petons i ballaruques vàries. Sobretot, moltes ballaruques! Sí, estic parlant de Grease, el musical, el mític film que va fer-nos moure malucs mentre veiem fer el mateix a pantalla a John Travolta i Olivia Newton-Jones. Un títol del 1978 que ha sabut aguantar molt bé els anys, i que tot i tenir aquest títol —jo al principi em pensava que es deia Gris—, ens omple la pantalla de colors, moviments i cares boniques.
Com ja deveu saber, Grease tracta la història d’amor d’en Danny i la Sandy. Són joves, guapos, tenen bona veu i saben portar bé el ritme… Però els falla una cosa, i és una cosa de les més importants que es poden tenir, i això també va per vosaltres: les influències! Sí, tenen uns amics que són, tant ell com ella, una colla de ganàpies rebels maleducats que només tenen ganes de protagonisme i de tocar la pera a la resta… Bé, resumint, adolescents! Resulta que ell està ficat en una colleta de cinc que es fan dir els T-Birds, i vesteixen jaquetes de cuir, no fan cas als mestres i gasten més gomina que les joventuts del PP. I ella, que és una mica bleda, s’enganxa a un grup de noies anomenades les Pink Ladies, que també quines mendengüeles estan fetes.
Balls mítics
El Danny i la Sandy van tenir una bonica història d’amor a la platja durant l’estiu, i en retrobar-se a l’institut, ell es va voler fer el machito davant dels amics i no li fa cas. Ella té el disgust de la vida, i plora que ploraràs, ves també que ràpid ho arreglem, se’n busca un altre que la distregui o, el que ve a ser el mateix en aquells paratges dels Estats Units, perquè li pagui els batuts de maduixa amb gelat de xocolata. Ell que ho veu i agafa un atac de gelosia dels grossos. I què fa? Mireu si es va avançar als temps la penícula Grease que el bo d’en John Travolta se’ns converteix en runner per recuperar tipet i enlluernar la seva estimada Sandy.
Per sort, l’amor flueix en tot el film, i com que la noia encara mulla les calce… Perdó! Encara està enamorada d’ell, quan en Danny li proposa de ser la seva parella pel ball, ella accedeix encantada i tot són flors i violes. Jo no sé què tenen al cap aquests americans, però sembla ben bé que el món s’acabi si no troben una parella per a aquests cois de balls, ja siguin el de primavera, el de graduació, o el de l’amanida de bròquil. Sí, sí. Tenen un munt de balls, aquesta gent. Si fas cas a les penícules i a les sèries d’instituts americans, sembla que es passen més temps al gimnàs celebrant un ball d’aquests que no pas a classe.
Un gran clàssic
I què passa en el ball, us preguntareu les deu o dotze persones que encara no hàgiu vist la penícula? Doncs que ja sabem com és en Travolta, que comença a ballar i perd el món de vista, i s’anima i s’anima, i algú li canvia la xicota per una altra joveneta i ell tan panxo segueix ballant com un posseït, com si l’hagués envaït l’esperit d’en Tony Manero, per exemple, i ni s’adona que la noia amb qui balla, que abans era rossa, ara és morena. Però és igual, perquè guanyen el concurs de ball, i tots tan feliços! Menys la Sandy, és clar, que té un disgust tan gran que l’endemà, quan estan sols al cotxe ella i el Danny, no es deixa grapejar!
Poc després, mireu com han canviat les coses des dels anys cinquanta, que és on està ambientada Grease, és ella qui creu convenient fer-se un canvi de look per a tenir-lo enamorat. És, com no podia ser d’altra forma, a la festa de graduació, on ella es presenta amb una pinta de quinqui poligonera i ell cau rendit als seus peus. Oh, quan amor! Bé, sí, us he explicat el final, però crec que ja era de suposar que tot acabaria bé, i amb els jovenets i jovenetes protagonistes tots ben emparellats.
El llegat
I deixava el millor de Grease pel final! Què seria Grease sense les seves boniques cançons i coreografies? Poca cosa, ja us ho dic ara! Perquè en el repertori hi ha temes que ben segur tots i totes hem cantat i ballat, o si més no, ho hem intentat. Són balls d’aquells tan bonics que, com es veu clarament a la penícula, quan un comença a cantar i a ballar, la resta de persones del seu entorn, encara que no en tinguin ni idea, de ballar, ni sàpiguen què carai diu la lletra de la cançó, es posen a seguir al protagonista, a imitar-li el ball, a respondre també cantant! Deu ser cosa de les hormones alterades del jovent, però si jo em trobés en una situació similar a aquestes, miraria cap a una altra banda i passaria de llarg. Ai, joventut, joventut!
