Des que el maig del 2018 el film Gräns va mostrar-se al món al Festival de Cannes (i va guanyar el premi de la secció Un Certain Regard) només ha fet que recollir elogis allà on ha aterrat. El director iranià establert a Suècia, Ali Abbasi, ha escrit i dirigit un conte de fades contemporani i fantàstic on la tendresa i la bellesa estan amagades darrere les cares lletges dels seus protagonistes. El mèrit però el comparteix amb John Ajvide Lindqvist. Si el nom no us sona cal saber que és l’autor del llibre Let the right one in, aquell film suec de vampirs infantils que va meravellar el món sencer l’any 2008 i que ens va arribar aquí amb el nom de Déjame entrar. En una línia similar (faula fantàstica intimista) la història es desvia dels xuclasangs per entrar directament en la mitologia nòrdica.
Gräns (o Border en el seu nom en anglès) comença explicant-nos la història d’una dona que treballa en en control l’aduanes d’una terminal de ferris. La Tina té un estrany sisè sentit que fa li fa percebre quan algun turista arriba amb alguna cosa il·legal, ja sigui droga o una targeta amb pornografia infantil. Ràpidament veiem que alguna cosa no és “normal” en la protagonista del film i conforme anem descobrint el què i el perquè anirem flipant (en positiu) amb la història darrere del personatge.
Si alguna cosa crida l’atenció des del principi és que la Tina és, per dir-ho suau, més lletja que pegar un pare. Entre la seva incòmode presència i les seves rareses a ningú no li sembla estrany que visqui aïllada en una caseta al bosc amb company de pis també força estranyot tot ell. El seu món canvia del tot, però en conèixer en Vore un home tan poc agraciat com ella amb qui ràpidament sent una connexió especial. Sabut això ja és moment per destacar dos aspectes clau del film que fan que sigui un dels millors de l’any: Les interpretacions d’Eva Melander (Tina) Eero Milonoff (Vore) sumades a la labor de maquillatge i a la posada en escena de la història en un context mig bucòlic mig depriment creen una atmosfera única. Gräns és un film diferent del tot el que has vist. Lliure, salvatge i cru. Amb les pinzellades d’humor (negre) necessàries i amb un rerefons on trobem amor, discriminació, racisme, mitologia, investigació… En resum, un film rodó i sorprenent com pocs en trobem al cine.
Malgrat algun espectador endevini aviat el perquè de tot de plegat (i que no es pot explicar per allò de l’spoiler) el film no deixa de tenir interès. És més, la resolució de la història un cop les cartes estan sobre la taula, és encara més interessant que descobrir “el teòric misteri”. Gräns és un film que costa d’oblidar perquè la seva màgia silvestre i la seva harmonia ferotge arribaran al cor del l’espectador. Feu-vos un favor i aneu-la a veure. Dubto que us decebi.
Veredicte
El millor: la perfecte fusió entre tradició i mitologia nòrdica amb l’època contemporània… i tot això amb una història i uns actors sorprenents.
El pitjor: alguns espectadors potser els crea rebuig la part més salvatge/animal/crua del film.
Nota: 8,5
