today-is-a-good-day

Gràcies per la ficció

- Advertisement -

Aquests dies la nostra tele està amenaçada. TV3, la teva, la nostra, està en el punt de mira del govern espanyol perquè diu que ens adoctrina, perquè ens fa pensar d’una determinada manera, perquè no és la tele de tots. Mirin, senyors, no és la tele de tots perquè és la televisió nacional de Catalunya, de qui sent, de qui sap, que Catalunya és un país. Amb la pluralitat que tu vulguis, però és la tele de qui la sent seva. I ja està.

Des d’aquí se’ns ha ocorregut fer un homenatge repassant totes les ficcions que ens ha aportat des del 1983. Reconec que no les he seguit totes, que se me n’escapen moltes, però sí que he mamat molta tele, i ja he dit més d’un cop que ben sovint tele vol dir TV3. Per totes les bones estones de distracció que ens ha ofert aquesta televisió nostra, per tots aquests personatges que ens han fet estimar.

- Advertisement -

- Advertisement -

S’accepten comentaris i records aquí més avall i a Twitter i Facebook. Som-hi.

Teresina, S.A. (92)

El meu subconscient guarda la careta inicial i res més. Vaig néixer el 88, recordem.

Oh, Europa! (93)

Me l’imaginava més gran. Amb aquesta sí que recordo haver-hi rigut.

Poblenou (94)

La primera gran sèrie de la casa. Dues temporades. No us sembla poquíssim temps, comparat amb el record important que se’n té? A mi els records se’m dilueixen. Llegeixo a la Viquipedia que després es va emetre per Antena 3. Curiós.

Poblenou TV3

Estació d’enllaç (94-99)

Si us dic la veritat, només la recordo grisa, així fosca. Anys més tard vaig entendre que, efectivament, era una estació d’enllaç (obvi, eh?) i les estacions sempre tenen aquesta mena d’aire trist i lleig, així que normal, i tal.

Pedralbes Centre (95)

Només una temporada. En recordo, bàsicament, el nom.

Secrets de família (95)

Perdoneu-me que no en digui gaire cosa, d’alguna escena en guardo record, però tenia set anyets i prou feina tenia a anar a classe. Veig que només té una temporada, també.

Rosa (95-96)

- Advertisement -

L’spinoff de Poblenou. Va tenir diverses seqüeles, diu. Aquí, tot i no recordar-ho gaire, recordo que em vaig fer fan de la Minguillon. Però deixeu-me dir que la vaig confondre amb la Montse Guallart durant molts i molts anys.

Nissaga de poder (96-98)

Por. Aquí sí que en tinc més records clars. Fer-me fan de la Nina, descobrir que dos germans podien tenir un fill, que un mort podia no estar mort i ressuscitar, que Abril era un nom de persona, que la veueta de la iaia només amagava maldat, la senyora fent sonar la campana, el Mateu Montsolís i la seva veuarra perseguint-me per casa i pels somnis. Coses.

Oh, Espanya! (96)

Potser els records que en tinc són d’aquesta i no de l’europea del 93. Potser.

Laberint d’ombres (98-00)

He sentit molt a parlar del Salvador Borés del Cartes, però si us dic que no recordo haver-ne vist ni una miqueta no us enfadeu, oi? M’acabo de posar la careta al Youtube i no em sona de res. Ai.

La memòria dels cargols (99).

Em sap molt greu per als fans, però no la vaig poder suportar mai. No és el meu humor, ves.

Plats Bruts (99-2002)

És increïble que Plats Bruts només durés tres anys. Mític, mític, mític. Aquí sí, cada dilluns, papa, corre al sofà, que comença. I l’Eixample des de dalt de color groc. Mil repeticions cada estiu, però és que mai hi ha hagut res tan bo. Però abans de la iaia, eh. Quan hi havia la Carbonell. Recordo amb un amor especial el capítol que celebren el dia normal que s’assembla molt al Nadal, el del flam del Lopes i, per sobre de tot i de tots, el musical de la platja. Encara les canto al subconscient. Encara. Aplaudiment al Ramon, també. Deixeu-me aplaudir el Ramon.

Plats bruts

El cor de la ciutat (2000-2009)

Nou grans anys. Amb el Cor em vaig enganxar a les sèries diàries del migdia. Quan van fer el canvi a Sants, que vaig començar a tenir tardes lliures. Ho puc dir tot i no dir res alhora. La tan religiosa Isabeleta, el Tomàs violador fent veure que era el seu germà, la Sandra que perd una mà, la mort de la Cinta, l’amor i les mil llàgrimes amb la història del David i la Marta, les morenes del Francisco, la Núria i l’avi i el gos, la mítica frase del Ramon de les Olives, les mil històries del bar del Peris.

Temps de silenci (2001-2002)

Una altra creadora de records mítics. I en només un any? Les múltiples repeticions de l’estiu no me’n fan cansar. La maldat de la senyora Victòria, quan s’inventa que li ha tocat la màquina de cosir a la Carmeta només per no dir-li que el seu fill és viu, la mort de l’Antonio allà a la plaça, la mort de la Carmeta que la va a buscar la senyora, la Consol saltant del terrat, el Ramon tornant i retrobant-se amb la Isabel i visca i bravo l’amor i com li cau a ella la copa de cava per Sant Joan. Moltíssims, moltíssims moments. Molt d’amor.

Jet lag (2001-2004)

Jet lag va passar per la meva vida amb una mica de hihi-haha sense pena ni glòria, però amb la certesa absoluta que la millor era amb diferència la Diana.

Psicoexprés (2002)

Als temps de Messenger, la recordo amb un somriure gran.

Majoria absoluta (2002-2004)

Aquí vaig descobrir que l’Emma Vilarassau i el Jordi Bosch són parella de veritat. El caos d’aquella casa ens va captivar a tots, em sembla. Tantes històries tan variades i el fet que tots fossin tan entranyables i no hi hagués cap desgraciat. Sí rotund.

16 Dobles (2003)

Vam tornar a la Plaça del Blat de Temps de silenci, i en recordo la Cristina Brondo i el Miquel Sitjar i poc més, tot molt classy.

L’un per l’altre (2003)

Volia ser un Plats Bruts 2 i no ho va ser. Res més a dir.

Porca Misèria (2004-2008)

Tot i que va tenir gran èxit, a casa no ho vam veure mai. Però em quedo amb la cançó de l’inici, encara que el Joel Joan digui “per tot el què hem viscut” amb accent, en comptes de la neutra “per tot el que hem viscut”. Porca misèria, que la vida va com va.

Ventdelplà (2005-2010)

Ventdelplà és l’altre gran hit. Rodada al costat de casa i amb escenes al meu poble, amb mil històries. Alguna anada d’olla amb màfia i coses estranyes, però molt bon record. Està clar que el bar és un gran lloc de trobada per fer que tot giri. He de dir que vaig plorar a l’últim capítol. La primera que vam comentar per Facebook amb altres fanàtiques.

Lo Cartanyà (2005)

Només en vaig enganxar moments fent zàping, però em va semblar un gran desastre. L’horror.

Mar de fons (2006)

La vam veure, ens va agradar, però no me’n recordo gaire.

Infidels (2009-2011)

No sé si és que la imatge era massa suau o que estava cansada d’enganxar-me a tot, però no la vaig seguir mai.

La Riera (2010-2016)

Em sembla que si feu un cop d’ull als altres articles que he escrit aquí no cal que digui res més. Sis grans temporades allargades a vuit que vaig acabar a plató amb els protagonistes. Amor pur. I aquí vam descobrir que amb Facebook i Twitter tot passa millor.

Dues dones divines (2011)

Parlant de twitter. Una merdufla que només passava gràcies a les rajades via tuit.

Kubala, Moreno i Manchón (2012).

Aquesta em va agafar en un moment que tenia temps per La Riera i poc més. O no tenia ganes d’enganxar-me a res més. O simplement havia d’anar a dormir aviat i em feia mandra buscar-la al 3alacarta.

Polseres vermelles. 2011-2013. Vaig veure la segona temporada, després que tothom cantés les meravelles de la primera. Sèrie diferent de tot, entre bonica i crua, entre el somriure i la llàgrima. Que queda a la memòria de qui la veu. Per això és la sèrie que va emocionar Spielberg.

Gran Nord (2012-2013)

Al nivell de Dues dones divines. Que em perdoni si em llegeix algun fan d’aquesta cosa, però no ho vaig ni entendre ni suportar mai. Només passable per criticar-la per Twitter.

El crac (2014-2017)

Aquesta és una d’aquestes on no vaig aconseguir entrar mai. Massa surrealista tot plegat.

Pop ràpid  (2011-2013)

27 capítols que m’han quedat pendents. Està a la llista. Hipsters, gafapastes, moderniquis. Algun dia vindreu a mi. A part que… Miki Esparbé, com m’agrades.

Cites (2013-ai)

La sèrie que em va fer tornar a estimar el prime time i a anar a dormir tard. El toc suau, la classe, les situacions, l’amor. L’amor, l’amor, l’amor. La manera d’identificar-se amb alguna de les històries, en els temps de Tinder. Petites píndoles plenes de màgia (i de pasta, perquè quins pisos!) en una Barcelona que es veu preciosa. M’encanta. M’enamora. Em fa tornar a somiar. Que duri. Un dia he de mirar Dates, la inspiració anglesa.

Merlí (2015 – ara)

Merlí està molt bé, Merlí està molt bé. Parlo pel que em diuen, que jo en dec haver vist deu minuts. Ja vaig parlar de reforma horària i de l’horari en què va i està pendent, també, perquè a aquella hora ja dormo. Que hi ha 3alacarta, ja ho sé. Ho faré. Diu que ajuda a pensar i reflexionar i que ens fa veure el món dels instituts des de diferents punts de vista, oi?

Merlí

Nit i dia (2016-2017)

Una altra que tinc pendent. Fa temps que estic avesada als thrillers psicològics i a les novel·les policíaques i d’intriga, i m’ha arribat que aquí la televisió de casa nostra va fer una sèrie a l’alçada de les grans televisions d’arreu. La buscarem.

Com si fos ahir (2017-ara)

En vaig parlar el mes passat. Nova sèrie diària. Acabem de començar a ficar-nos en la història d’aquests vuit amics que es retroben i ens fan reflexionar sobre el pas del temps i moltes altres coses. Ben feta, suau, amb tocs, detalls, moments.  Molta gent la troba lenta. Aquí li fem vot de confiança.

I fins aquí. Fins aquí el recull de sèries que la nostra ha fet passar per la meva vida. Si aneu a la web de la CCMA en trobareu més, però no les he posat perquè no em sona ni el títol. No es pot ser a tot arreu, com deia abans. Sigui com sigui, tota una vida acompanyada d’una ficció que ens seguirà acompanyant sempre. Gràcies, TV3, per tot aquest camí. Per tot el que ens has donat, pel teu valor social, de nucli, de casa de tots. Ara que et critiquen, ara que et volen mal, ara que et volen tancada. Gràcies per ser-hi. Abans, ara, després. Ahir, avui, demà.

TV3 serà sempre nostra. Sempre.

- Advertisement -
Anna Amat
Traductora que mira de reinventar-se cap al món del protocol, les relacions institucionals i l’organització d’esdeveniments. Fanàtica de les llengües, les relacions humanes, les possibilitats d’Internet, les abraçades i els petons perquè sí i les idees de bomber. Entén la tele i el cinema com a elements socialitzadors. I amb Twitter, encara més.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents