El 2019 es va estrenar a Prime Video l’adaptació en format minisèrie del best-seller de Neil Gaiman i Terry Pratchett, Good Omens, que narra la missió d’un àngel, Aziraphale (Michael Sheen), i un dimoni, Crowley (David Tennant), que han d’unir forces per trobar l’anticrist i evitar que acabi amb el món. La bona acollida que va tenir per part de crítica i públic ha fet que la plataforma hagi apostat per una segona temporada, on la parella protagonista tenen una altra missió a acomplir: fer recuperar la memòria de l’arcàngel Gabriel (John Hamm) i protegir-lo de les forces del mal.
Igual que en la primera temporada, el punt fort de la sèrie és, sense dubte, la parella d’actors protagonistes: Sheen (Masters of Sex) i Tennant (Jessica Jones). Ells dos porten tot el pes de la funció i ho fan de manera superba amb unes inspirades interpretacions dignes del millor teatre anglès. Però, sense el bon treball de guió portat a terme per John Finnemore, amb la supervisió del mateix Gaiman, no seria possible. El material original és d’una gran complexitat, marca de la casa de l’escriptor, però el resultat final ha satisfet tant als fans com al públic en general. No obstant això, i pel que fa a la direcció, el fet que Gaiman ja no compti en aquesta segona temporada amb Douglas Mackinnon (Sherlock) fa que es noti en alguns dels episodis afectant el conjunt global.
Good Omens, igual que en la primera temporada, continua presentant un univers imaginatiu i captivador, gràcies a un excel·lent treball visual, però compta amb moments certament tediosos, que fan perdre puntualment l’interès per la trama. Però, veure en acció al tàndem Sheen-Tennant ho compensa amb escreix.
Química disfuncional
Cal apuntar que la sèrie s’ha de mirar amb els ulls adequats. Si es fa de manera superficial, es pot interpretar com un producte infantil i ingenu, però, si la mirada és més crítica, es poden identificar les seves infinites capes narratives i els seus missatges subliminals. Però, tot i el citat bon treball de guió, és evident que una adaptació literària al format audiovisual mai aconseguirà copsar la immensitat de l’obra original, i menys en una d’aquestes característiques. I en aquesta segona temporada encara es fa més evident.
Tot i que la nova tanda d’episodis se centra molt més en la relació personal entre la parella disfuncional d’herois, es troba a faltar aprofundir més en les seves motivacions per tenir un arc de personatges més complet. S’apunten moltes idees que al final no s’exploren prou, tot i que la química entre l’àngel i el dimoni continua funcionant a la perfecció.
En conclusió, una més que digna continuació de Good Omens, tot i que és inevitable pensar que amb una sola temporada autoconclusiva n’hi hagués hagut prou, que hauria fet que el sabor de boca final hagués estat del tot dolç i no agredolç com ara.
Veredicte
Agradarà: als aficionats als enfrontaments entre el bé i el mal a la pantalla on es decideix el futur de la humanitat, i, per descomptat, als fans de Gaiman.
No agradarà: als que avorreixen la fantasia i el món ultraterrenal i prefereixen històries que toquin de peus a terra.
Enganxòmetre: 5
Nota: 6
