Good boy ha estat una petita revolució al cinema de terror. El motiu principal és la valentia de col·locar com a protagonista d’una pel·lícula d’aquest tipus a un gosset que es diu Andy. Dirigida pel debutant Ben Leonberg i protagonitzada per la seva mascota Andy (que “s’interpreta” a ell mateix) narra les peripècies canines d’un gos assetjat per una estranya presència en una casa encantada. El film arriba als cinemes el dia 17 de la mà de Filmin, però abans tindrà una sonada presència al Festival de Sitges.
Més enllà de la qualitat del producte i de la seva efectivitat com a cinta de terror, Good boy mereix una ovació només per la gosadia. La creació de la pel·lícula representar un repte sense precedents que Ben Leonberg i el seu equip van afrontar amb una metodologia completament nova.
“Vam rodar durant més de 400 dies al llarg de 3 anys. Va ser una producció no convencional per necessitat i per disseny. L’Indy és la nostra mascota, així que vam haver d’inventar una manera de fer cinema que abracés aquestes limitacions.”
Ben Leonberg
Good boy, un repte i un somni fet realitat
El director detalla que la majoria de pel·lícules que inclouen gossos tenen dobles del gos principal per poder fer una jornada completa de rodatge de 12 hores. Ells només vam treballar amb l’Indy.
“El meu objectiu era que l’Indy es comportés i actués de manera realista, o tan realista com fos possible donats els esdeveniments sobrenaturals de la pel·lícula. No té veu ni està guiat per pensaments abstractes, sinó per instint, sensacions i un raonament simple.
Ben Leonberg
Més enllà de la proesa, Good boy és una pel·lícula de terror convencional. És a dir, l’única revolució que planteja és el punt de vista del gosset. Hi ha dos o tres moments en què el film et fa saltar de la butaca amb ensurts reeixits, però el conjunt és un xic monòton i repetitiu. Tot plegat és una successió d’escenes força semblants entre elles en les quals el gos i el seu humà malalt es veuen amenaçats per un terrorífic ens.
Els amants del cinema de por hauran vist propostes molt més efectives i menys tedioses a cabassos. Ara bé, és innegable el magnetisme que transmet l’Indy i la seva capacitat (i la del director) per fer-nos arribar les emocions d’un animal i que les sentim com a humanes. Només per això, val la pena anar al cinema veure-la.
Veredicte
El millor: La naturalitat del conjunt. Sembla màgia que el gos “actuï” de la manera que ho fa reaccionant als elements terrorífics de l’entorn.
El pitjor: En conjunt, no deixa de ser una pel·lícula de por normaleta i, a voltes, repetitiva.
Nota: 6
