Ruth, una actriu de segona categoria, busca un paper a Los Ángeles dels anys 80. I l’únic que troba és un projecte nou, un programa de lluita lliure de dones. Ella i 13 noies més participaran a Glow. Prepareu el quadrilàter, els títols de neó, la música pop, els cabells cardats, l’ombra d’ulls i la lluentor del títol. Han arribat les belles dames de la lluita lliure.
La sèrie es basa en un programa televisiu de nom homònim dels anys 80 que va durar 4 temporades, però no pretén ésser un reflex exacte d’aquell programa sinó que només li pren el nom i el punt de partida per crear una comèdia original. Per exemple, aquell programa es gravava a Las Vegas i tenia molts mitjans, mentre que a la primera temporada veiem que a Glow li falta pressupost i se situa a Los Angeles. Aquesta és una sèrie de dones, elles són les protagonistes amb el seu glamour i la seva quotidianitat (per exemple hi ha un episodi en què totes tenen la menstruació i es tracta d’una manera molt natural i còmica). Però no ens trobem amb cap cliché sinó tot el contrari, quan els donen els seus personatges i veuen que són estereotips es queden decebudes. Però malauradament aquí hi residia l’èxit dels programes de lluita lliure: eren visuals no conceptuals. És per aquesta raó que hauran d’adaptar-se.
Repartiment
No hi tenim a cap actor o actriu que sigui cap de cartell. Tots ells són secundaris a films o a d’altres sèries. Alison Brie és Ruth, una perdedora en el sentit ampli de la paraula. En cap càsting la volen, li ha posat les banyes a la seva millor amiga amb el seu marit i fins i tot a les primeres probes de Glow la rebutgen. Però, la seva empenta i tenacitat fan que aconsegueixi fer-se un lloc. No es cansa de ficar la pota ja que creu que ha de viure el personatge per arribar a interioritzar-lo i fer-ho seu. Però és tan dolenta que fa tot el contrari del que el mètode Stanislavski pretenia: mai sembla natural. Té dos moments tragicòmics que resol amb molta solvència. Un d’ells el trobem a l’episodi 8 on mitjançant un molt bon treball d’introspecció ens transmet moltes coses sense dir-hi cap paraula. L’Alison és tan convincent que ens arribem a creure que és tan dolenta i patètica com ella vol que ens creiem. La seva recerca per crear una malvada que sigui recordada és molt divertida.
Betty Gilpin és Debbie Eagan, l’antítesi de Ruth. És una dona de família a la qual el seu marit enganya amb la seva millor amiga, la Ruth. Tot i que ella seria l’heroïna tots ens sentim més a prop de la Ruth. Li costa molt, a la Debbie, creure’s el seu personatge, considera que és millor actriu que la resta per haver aparegut temps enrere en un serial i que el que fan és una bogeria. Això fa que sempre estigui relegada de la resta del grup de noies. Això succeeix fins que Machupichu li obre els ulls i entén que la lluita lliure és com un dels seus serials. Però un cop ella descobreix que està feta per aquest paper, veu que el seu marit no la recolza. Ella representa per tant a totes aquelles dones preparades que han sigut relegades a la llar perquè els seus marits no hi creien en les seves possibilitats o bé perquè egoistament creien que només ells podien triomfar.
El director del programa, en Sam Sylvia, és interpretat per Marc Maron, que és un còmic famós allà als Estats Units però no massa conegut aquí al nostre país. És un personatge que no pensa mai allò que diu i que detesta la soledat però no està fet per les relacions personals. El més remarcable és com intenta donar-li sempre una segona lectura més intel·lectual a les seves pel·lícules de sèrie B. És una crítica a tots aquells directors d’aquest tipus de films que van intentar dotar d’un rerefons més culte les seves mediocres produccions.
Influències
Com tota sèrie que intenta reflectir una època en concret utilitza tant l’estil visual com musical per introduir-nos en aquest cas als anys 80. Trobem cançons de Scorpions, Roxette, Queen, Tears for Fears, Pointer Sisters o Billy Joel. Potser és una de les millors bandes sonores que trobem a una sèrie actual.
Les seves referències al “World Wrestling” són contínues, des del primer episodi on Ruth per documentar-se veu vídeos de Hulk Hogan, fins al cameo de la filla d’aquest (Brooke Hogan) a l’episodi 8. La nostàlgia que provoca el retrobar-nos amb aquests herois de la nostra infància és un punt més a favor d’aquesta sèrie.
Com no, el programa Glow també hi està present. Les caracteritzacions de les noies i els noms dels seus personatges al ring estan basats en aquelles dones pioneres que als anys 80 van ensenyar al món sencer que elles també podien lluitar i ser sexys al mateix temps.
Una altra referència és Rocky IV des de la lluita antagonista entre els EUA i la URSS que aquí representen Ruth i Debbie fins al robot que veiem a l’episodi 3 que ens recorda al que li regala en Rocky a la Poli. Fins i tot el color dels cabells són els mateixos, el bru s’enfronta al ros (l’únic que aquí és a l’inrevés).
Full Monty la considero també un referent, potser no tan evident, però aquest grup d’actrius o pseudoactrius en un moment baix de la seva carrera que són capaces de fer qualsevol cosa per aconseguir guanyar-se la vida ens rememora a aquells homes que estaven a l’atur i que per poder tirar endavant ideaven fer un grup d’striptease. La desesperació per aconseguir uns calerons els obliga a tots ells a fer una feina que en condicions normals no farien però de la qual n’acaben gaudint.
Valoració
Tot i que potser els dos primers episodis són fluixos, a partir de l’episodi 3 agafa un bon ritme d’humor i velocitat narrativa que no deixa fins al final de la sèrie. Que els episodis només siguin de 30 minuts de duració ajuda a que cap episodi arribi a ser tediós i crea un dinamisme d’allò més envejable. És un gran divertimento amb molts bons moments de nostàlgia per tots aquells que vam néixer amb el “pressing catch”. Les interpretacions són magnífiques per part de tot el repartiment, el que fa que ens enganxem a les trames. Sap conjuminar a la perfecció els moments humorístics amb els dramàtics i cap element hi trontolla. Els personatges secundaris permeten el lluïment i complementen a la perfecció amb les actrius principals. A més, no li fa por de ser políticament incorrecte (a l’episodi 9 en Sam Sylvia es fa una ratlla de coca sobre una fotografia dels Reagan). Ha sigut una de les grans sorpreses de la temporada. Només us puc dir el següent: poseu-vos còmodes, agafeu el vol de crispetes i pitgeu el play, gaudireu d’una gran comèdia.
Veredicte
Agradarà a: qui busqui una comèdia fresca i divertida.
No agradarà a: qui no li doni una oportunitat més enllà dels dos primers episodis.
Enganxòmetre: 8,5
Nota: 8,5
