‘Submergir-te en una pel·lícula’. Tot i que en el vocabulari relacionat amb el setè art el verb submergir pugui arribar a utilitzar-se a la lleugera, trobar un film que pugui arribar a transportar-te a un altre lloc, a un altre temps, a una altra pell, és molt difícil.
El cinema treballat, polit, pensat, pot tenir aquest poder. Et pot fer sentir com un aventurer arqueòleg que lluita contra Nazis i escapa de roques gegants; pot convertir-te en un esbojarrat pirata que solca els mars en un vaixell amb veles negres; o et pot posar a la pell d’una assassina moguda per la venjança i armada amb una afilada katana de Hattori Hanzo. Sortir de la vida mundana per transportar-te a un món de ficció és difícil. Però poder arribar a posar-te a la pell d’algú qualsevol i corrent, ho és més.
Això és el que ha pogut fer Jaime Rosales amb la seva última entrega titulada Girasoles Silvestres.
El film del director català, després del seu pas per la secció oficial del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, segons molts crítics i espectadors tenia possibilitats de guanyar la petxina d’Or. No va ser així. La molt criticada decisió del jurat per nomenar guanyadora la colombiana Los reyes del mundo, va deixar enrere un gran nombre de pel·lícules del cinema espanyol que, després de deixar un gran sabor de boca als seus espectadors, se’n van anar a casa amb les mans buides.
Entre elles hi ha Girasoles Silvestres, una pel·lícula que tracta l’evolució de la Júlia, una jove mare de 22 anys, que es llança al món a la recerca de l’amor. Un amor que, com ens ha passat a tots i a totes, acaba propinant-li una hòstia de realitat; per a ella mitjançant tres nois que s’aniran topant pel seu camí angost, i que la faran canviar d’etapa i madurar.
Jaime Rosales, el director català que va guanyar el Goya a millor direcció el 2008 per Soledad, s’allunya de l’experimentació de llenguatge narratiu de què pensàvem que aniria acompanyant aquesta pel·lícula, per introduir-se en una humil naturalitat. Una naturalitat que aconsegueix endinsar-nos en els personatges, fent-los totalment reals i creïbles.
Rosales opta per explicar-nos la història mitjançant escenes curtes, descriptives, centrades en la profunditat dels personatges. Tot això combinat amb una peça fonamental a la pel·lícula, l’el·lipsi. Aquesta permet a l’espectador observar l’evolució de la protagonista i dels seus acompanyants a gran escala de temps. Una característica que pot arribar a xocar a principi de la pel·lícula, però a mesura que va passant metratge, valorem la seva funció real i narrativa.
Però sens dubte el pilar del film és Anna Castillo. La jove de Barcelona aconsegueix fer una interpretació tant captivadora com esquinçadora, on demostra que centrar tota una intensa i potent trama a les mans d’una actriu del seu nivell, és bufar i fer ampolles. Les escenes climàtiques al costat d’Oriol Pla i Lluís Marquès t’introdueixen del tot a la pantalla i a la història, podent viure a la pell de la protagonista. Es nota clarament com el director aprofita clarament el talent desmesurat de la seva actriu protagonista, per acostar-nos en tot moment a la cara i a cadascuna de les seves petites i cuidades expressions.
Una pel·lícula sobre la dona, però també sobre la classe social, el rol de gènere, la masculinitat i l’amor tòxic, les dificultats de ser una mare jove i la joventut. Una pel·lícula imprescindible d’aquest 2022 que ningú no es pot perdre.
Veredicte
El millor: La brillant interpretació d’Anna Castillo i l’estructura dinàmica de tota la pel·lícula.
El pitjor: La baixada de ritme al capítol del Marcos.
Nota: 9
