‘Gagarine’, astronauta d’extraradi

A l’inici del film, imatges televisives dels anys 60 ens mostren la inauguració, el 1963, del complex de 370 habitatges socials per a la classe obrera d’Ivry-sur-Seine, comuna del Departament de Val-de-Marne, suburbi al sud-est de París. Llavors, la majoria dels veïns eren francesos blancs, i a les imatges estan il·lusionats pel fet de gaudir d’un habitatge ‘digne’ a la batejada com a Cité Gagarine, segons el nom d’un famós astronauta rus del moment, Yuri Gagarine, el primer humà que el 1961 va anar a l’espai i durant uns minuts va donar voltes a la Terra. La gentada es mostra emocionada perquè Gagarine en persona surt d’un cotxe amb uniforme militar i saluda el nou veïnat, el qual es mostra agraït al govern comunista de França que ha construït el complex. La felicitat va durar poc. La desindustrialització de França dels 70 va generar gran atur arreu i entre els veïns del complex i llavors el Partit Comunista francès va perdre molts afiliats entre la classe obrera. 

Gagarine_1

Amb els anys, la immigració de gent procedent de fora França va anar ocupant aquests habitatges, i el 2019, quan s’inicia el film, un seguit d’inspeccions decideixen que l’estat ruïnós de l’indret aconsella abans la demolició del conjunt que cap altra cosa. Al llarg de setze mesos es procedeix a l’enderroc, que va acabar el 2020. 

Els newcomers Fanny Liatard i Jérémy Trouilh, abans de la destrucció total, van decidir el 2020 de situar el seu film en el context d’aquesta demolició i en com afecta un seguit de veïns implicats. Mentre ells rodaven a una banda, la demolició avançava per una altra. De fet, ja el 2015 havien realitzat un curt homònim de setze minuts amb un seguit d’entrevistes a veïns del complex, alguns dels quals també han participat en el llarg. El curt ja s’havia realitzat en un moment en què la demolició hi planava. De fet, aquestes entrevistes les havien realitzat per encàrrec dels arquitectes responsables de l’estudi que havia de decidir sobre la demolició. El parell de curts següents d’aquesta parella de cineastes abordaven igualment aspectes vinculats a complexos d’habitatges.

El llarg ressegueix el jove Youri (Alséni Bathily), de disset anys —el nom recorda el del cosmonauta rus—, el qual viu sol —els pares s’han separat i desaparegut—, entossudit a romandre al seu habitatge i barri, on espera la vinguda de sa mare, mentre fantasieja amb esdevenir astronauta, com l’home que dona nom al conjunt.  

Gagarine_2

En aquesta quixotesca actitud de resistir-se a marxar amb tota sort d’estratègies, Youri compta amb la jove Diana (Lyna Khouda), amb gran domini de mecànica, gitana romanesa de qui s’enamorarà, i el marroquí Houssam (Jamil McCraven), col·lega del barri de fa molt. Tots tres reparen llums, l’ascensor i el que s’escaigui i fan pinya en allò de negar-se a abandonar l’habitatge, però un seguit de circumstàncies i malentesos acaben separant-los. Dali, un jove veí amb mala reputació en vendre droga al barri (Finnegan Oldfield), se’ls unirà de manera intermitent i vindrà a ser més aviat una nosa. 

El film combina, no sempre encertadament, la realitat d’un context progressivament hostil amb un peculiar realisme màgic —ambdós directors van passar una llarga temporada a països sud-americans— entorn de la fantasia de Youri pel que fa a imaginar-se exercint com a astronauta en una nau que no és una altra cosa que el seu pis condicionat com a tal amb gran dosi de perícia tècnica i creativitat galopant. Els realitzadors, que cerquen la poesia a indrets i homes en marcs arquitectònics poc proclius a aquella, forcen aquesta obsessió del jove protagonista fins a extrems tan absurds com els del desenllaç. 

La cinta no s’atreveix a fer una lectura més pregona de la banlieu parisenca pel que fa a les veritables condicions de vida en aquest tipus de barri, i a totes les problemàtiques que se’n deriven i que tan abastament han tractat de fa dècades d’altres films francesos com ara Le thé au harem d’Archimède, o la molt més recent Frères ennemis, tot passant per L-627 del gran Tavernier, per només citar uns títols. Tot es queda a una àrea menys contundent, la de la nostàlgia i l’esqueix d’una gent que veu l’entourage de tota la seva vida desaparèixer, i la d’uns quants joves lliurats a si mateixos, perdedors de bell antuvi, encara disposats a aixoplugar somnis amb grau romàntic mentre mantenen alguna baralla sense conseqüències amb alguns altres joves dealers del barri fotuts amb llurs arranjaments i actitud positiva, o amb veïns perepunyetes. Els habitants obtenen compensacions —tot i que el cas de Youri i Diana no quedi gens clar—, i el més tràgic és, si es vol, la dispersió d’una gent que s’ha conegut de sempre.

Gagarine_3

Però la tragèdia definitiva no es toca aquí: l’existència en si de complexos d’aquesta grandària cridats al deteriorament, la pobresa i àdhuc misèria que s’hi amaguen, el malestar evident de la classe treballadora, el malestar del sistema, l’atrocitat que connota la desigualtat social i la incapacitat o la manca de voluntat d’anivellar oportunitats i posar-hi solució. Sentir nostàlgia per contexts amuntegats i amuntegadors simplement perquè és l’indret en què s’hi ha viscut sempre esdevé, si més no, xocant i paradoxal. 

Despunten els dos protagonistes principals, Alséni Bathily (Youri) i Lyna Khoudri (Diana) pel convenciment que transmeten. El primer no tenia cap experiència com a actor. Va veure un anunci al seu institut i es va presentar a una audició. Per bé que no va viure a Gagarine, son pare sí, i un cosí. La segona, nascuda a Alger, disposa ja d’un bagatge a films com ara The French Dispatch, de Wes Anderson, o Haute couture. Ambdós directors, d’altra banda, i com ja s’ha dit, van incorporar veïns del mateix Gagarin.   

Veredicte

El millor: la cerca de poesia i valors humans enmig de l’aridesa del totxo i de l’amuntegament.

El pitjor: l’associació marciana entre el complex de Gagarine i la conquesta espacial. 

Nota: 7

*Gagarine fou seleccionat per a la selecció oficial del Festival de Cannes de 2020.

Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents