Aquest divendres 13 de novembre arriba a Netflix una de les pel·lícules italianes més esperades de l’any. Aquesta producció de gran format no només té l’al·licient de veure Sofia Loren altre cop en una pel·lícula, també podem gaudir de l’últim treball de l’actriu catalana Abril Zamora. Després de triomfar en sèries com Vis a vis o Señoras del (h)AMPA, fa un salt internacional amb La vida por delante. Tota una fita per aquesta intèrpret nascuda a Cerdanyola que, a més, també és guionista i directora.
Primer de tot, moltes felicitats per la pel·lícula! És una petita joia…
Moltes gràcies! La veritat és que jo l’he descobert fa poc, quan he tingut ocasió de veure-la, perquè, fins que no la veus, no saps exactament del que estàs formant part, per molt que et puguis fer una idea.
Què ha significat per a tu formar part de La vida por delante?
Formar part d’una pel·lícula internacional com aquesta ha estat tot un regal. M’ha servit, sobretot, per provar-me a mi mateixa com a actriu, ja que no tinc tanta trajectòria i encara em sento molt insegura. Ha estat tot un repte, però molt bonic. Tot i que també dirigeixo i escric, la interpretació per a mi és el que m’agrada més i on gaudeixo més, perquè implica menys responsabilitat, al contrari de les altres facetes que impliquen molta pressió i no et deixen dormir a la nit.
“De Sophia Loren em va sorprendre la gran energia que té, tot i la seva edat”
I, treballar amb Sophia Loren ha de ser brutal, no?
És brutal per tot l’imaginari que s’ha creat al voltant d’ella. Abans de conèixer-la pel meu cap només rondaven paraules com ‘mite’, ‘icona’, ‘diva’… Però, quan la vaig conèixer, em vaig trobar amb una senyora molt senzilla, que s’implica totalment amb la feina, i et recolza en tot i en tot moment. A mi em va sorprendre, sobretot, la gran energia que té, tot i la seva edat. Jo he arribat a la conclusió que la diva està en els ulls que la miren, ja que sent qui és i el que representa sempre es mostra propera a tothom. La llàstima va ser que com no controlava massa l’idioma no podia tenir massa conversa amb ella, tot i que ella sempre feia per parlar-me per crear un vincle més estret entre les dues.
A la cinta interpretes el paper de Lola, la confident de Rosa (Loren). Com et va arribar el paper i com te’l vas preparar?
Els responsables de càsting de la pel·lícula em volien veure per al paper, perquè donava totalment el perfil, però abans de tot em vam preguntar si sabia italià, ja està rodada en aquest idioma, i jo els vaig dir que no tenia ni idea. Però, tot i això van insistir i juntament amb el meu representant vam buscar una coach d’italià i em vaig poder preparar bé la prova, tant que els va encantar i em van contractar. També va ajudar el fet que Lola no és italiana sinó espanyola. Per tant és una espanyola parlant italià amb accent espanyol.
Vas començar la teva carrera en el teatre. És la millor pedrera per a actuar, escriure i dirigir al cinema o la televisió?
Sincerament, si no tingués la trajectòria que tinc en el teatre, sobretot independent, em relacionaria de forma molt diferent amb els meus companys del cine o la televisió. Si formes part d’una companyia petita de teatre, com jo durant tants anys, aprens a fer de tot i t’humanitza molt en les relacions personals, aconseguint un tracte més íntim i proper. El teatre alternatiu d’on provinc m’ha fet créixer molt com a professional i m’ha ensenyat a treballar des de l’honestedat, a tots els nivells.
“El teatre alternatiu d’on provinc m’ha fet créixer molt com a professional i m’ha ensenyat a treballar des de l’honestedat”
Després de la teva transició, un dels teus primers papers ja com a actriu va ser a Vis a Vis. Què va significar per a tu, tant en l’àmbit personal com professional?
No t’enganyaré… Al principi, estava acollonida. Jo, abans de formar part de la sèrie, ja era molt fan i quan em van trucar per fer-me una prova per a un petit personatge de la tercera temporada no m’ho podia creure i vaig tenir un atac de pànic. I quan vaig entrar estava molt insegura, però vaig tenir molta sort amb totes les meves companyes de repartiment, que em van cuidar molt i em van ajudar a creure en mi mateixa i en el personatge. I tot això em va ajudar molt de cara a la següent temporada, on el personatge va agafar més pes. En resum, una gran experiència que em feia aixecar a les 5 de la matinada per anar al rodatge amb un somriure d’orella a orella.
“Quan vaig entrar a Vis a Vis estava molt insegura, però vaig tenir molta sort amb totes les meves companyes de repartiment”
I Élite o Señoras del (h)AMPA i el teu treball com a guionista en la primera i directora i guionista en la segona?
D’Élite puc dir que ha estat una experiència molt divertida poder escriure dos capítols de la segona temporada, a part de dues novel·les que amplien l’univers de la sèrie. Al principi, quan em van trucar de Planeta per fer el primer llibre, em va entrar un mica de vertigen, però com vaig veure que confiaven plenament en mi, em vaig tirar a la piscina. I de cara a la segona, com que el feedback del públic va ser tan positiu, em vaig sentir molt més segura i confiada, i he pogut gaudir més introduint nous gèneres com l’slasher, que és un subgènere de terror que m’encanta. A veure quina és la resposta de la gent. I pel que fa a Señoras del (h)AMPA, s’ha estrenat recentment la segona temporada a Amazon Prime i he escrit tot el guió, juntament amb Carlos del Hoyo, tal com vam fer a la primera, i només he pogut dirigir el primer episodi, ja que tenia altres compromisos professionals que m’impedien seguir-ho fent. Tot i això, ha estat meravellós retrobar-me amb tot l’equip, que són, per sobre de tot, els meus amics.
“Les persones trans som reals, existim i tenim una vida, i, si s’impossibilita que la societat ens vegi, es fomenta la nostra invisibilitat”
Com és ser una de les poques persones transgènere del sector audiovisual espanyol? Què li demanes a la indústria?
A la indústria li demano que obri la ment artísticament, i que deixin de pensar que una actriu trans només pot interpretar un personatge trans. Això limita molt i més tenint en compte l’elevada taxa d’atur dins el sector, encara més elevada en el món professional trans. És una pena que només hi hagi un o dos personatges trans a l’any i cap classe de personatge més per a nosaltres. Això ens impossibilita créixer com a intèrprets. Jo només demano als directors de càsting que vegin a les actrius com el que són, actrius, més enllà de la seva condició sexual. Les persones trans som reals, existim i tenim una vida, i, si s’impossibilita que la societat ens vegi, es fomenta la nostra invisibilitat. S’ha de deixar de boicotejar el fet de ser feliç, siguis com siguis. Sembla que a les persones els costa que els altres siguin feliços.
