‘Foe’: ciència-ficció reflexiva

- Advertisement -

A finals de segle els canvis climàtics han fet que les ciutats estiguin superpoblades, la vida al camp s’hagi reduït a granges aïllades i corporacions destinades als subministraments bàsics, i l’aigua i el menjar siguin béns escassos a l’abast de pocs, mentre es busquen alternatives per portar la vida a l’espai exterior. Però això no impedeix a la parella formada per la dolça Saorsie Ronan (Hen) i l’emergent Paul Mescal (Junior) a viure a la granja que la família d’ell ha mantingut durant cinc generacions, fins que la seva rutina es veu trencada per una visita inesperada que els farà reflexionar sobre la seva vida al camp, el seu matrimoni, les decisions que han agafat o les que han deixat enrere i el que senten l’un per l’altre en circumstàncies que els poden superar als dos.

Foe
Foe

A partir d’aquí, amb un llenguatge visual prou poètic, un ritme pausat i un argument que avança amb els protagonistes, lluny de parafernàlia visual moderna, Foe ens portarà a indagar en la relació entre ells i amb les forces majors que els estan darrere, per tal de prendre decisions a favor d’un bé superior potser no desitjat.

- Advertisement -

Ciència-ficció humanista

Certament, la història té punts argumentals discutibles i a vegades dona voltes en un mateix punt, hi ha decisions poc justificades i espais buits que aporten confusió, tot i que poden ser fruit de l’argument per tal de crear una ambivalència en els personatges i ens facin dubtar també a nosaltres mateixos. No sabem si és la intenció original, i potser certes escenes es queden a terra de ningú (com la granja en si), punts que potser farà tirar enrere a més d’un (el públic general no sembla massa content amb el resultat) però la proposta és prou captivadora i interessant per a donar-li una oportunitat, ja que planteja debats de parella quan la llum s’apaga en determinats moments i els dubtes recorren una relació, entremig d’una ciència-ficció reflexiva i humanista, amb plans captivadors i fotografia treballada, lluny d’explosions i naus espacials i histrionismes del gènere, a favor d’un punt més realista de cinema independent d’atractiva part visual de possibles dosis previsibles i d’altres d’implícites.

- Advertisement -

Els efectes especials realment són molt pocs i molt fins i no sobrepassen en cap moment la història, cosa que fa pensar que amb més pressupost el film potser hauria guanyat en escala i hagués agafat una altra dimensió per arribar a un públic més ampli i no passés tan desapercebuda. Al final se centra més en les relacions humanes i tot el que comporta prendre decisions, cosa que la fa més terrenal sense desenvolupar la part espacial.

Foe
Foe

Foe la teniu a Amazon Prime des de principis d’any, estranyament sense àudio ni subtítols en català com ens té acostumats la plataforma.

Veredicte

El millor: la part visual i per moments la reflexiva.

El pitjor: poc desenvolupament i explicació de certes parts argumentals.

Nota: 7/10

- Advertisement -
Carles Vilar
Carles Vilar
Autor nascut l'any 1977, entre naus espacials en forma de lletra X i robots de caminars xiuladors que li trepitjaven els peus, mentre nous encontres apareixien del cel saludant amb una música de compositor etern. Va créixer en una època màgica (els 80) que ara tot el món sembla voler recuperar, donant alegria als que la van viure, i indiferència als deambulants. Autor de la saga literària de fantasia èpica començada amb 'La Pedra de la Llum' (Ed. Tempore, 2017) i seguida per 'El Camí d’Ainesderion' (Ed. Tempore 2019). Actualment es troba en fases de correcció del tercer volum. En el passat fou col·laborador amb articles de cinema i sèries televisives per altres plataformes digitals. Va seguir els camins de la llum per il·luminar-se, donant sentit al seu missatge principal. Fins que ben aviat decidí establir-se en una nova llar, fora d'aquest món, per escapar de l'obscuritat del present.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

spot_img

Articles més recents