Fly me to the moon de Greg Berlanti (Love, Simon) està plantejada a l’estil de les populars comèdies que reflectien la guerra de sexes durant l’època daurada de Hollywood. La clau d’aquest subgènere és sempre la mateixa: la química entre la parella protagonista de torn, i aquí és on falla estrepitosament aquesta proposta.
Fly me to the moon
Scarlett Johansson està radiant i entregada al seu personatge —brillant la seva escena de presentació— però el seu partener, absolutament pla i inexpressiu Channing Tatum, provoca que el seu esforç sigui inútil: la química és totalment nul·la, dinamitant l’enorme potencial de la pel·lícula.
Lleugeresa i superficialitat excessiva
Un altre dels problemes de la proposta és el seu guió. Ens situa davant d’una de les fites més destacades de la humanitat, l’arribada de l’home a la Lluna l’any 1969 —acurat el seu treball d’ambientació en direcció artística i especialment vestuari—. Però, tot i la importància de l’esdeveniment, no aconsegueix que el fet mantingui l’atenció de l’espectador, el qual està més interessat en el ‘pla b’ de la missió, probablement, si aquesta subtrama fos el focus principal del film, milloraria, i molt, el resultat final.
Fly me to the moon
Té alguns gags prou divertits —pràcticament totes les seqüències del citat ‘pla b’, resolució inclosa, malgrat que el running gag del gat acabi resultant repetitiu, les falses entrevistes o la intencionada referència al cineasta Stanley Kubrick—, però el to general de la proposta desprèn una lleugeresa excessiva que desemboca en una sensació final de superficialitat extremadament simple.
És una llàstima que una història amb tantes possibilitats desemboqui en un film tan pobre. Només canviant el seu protagonista masculí no evitaríem el desgavell, però, si més no, com a mínim trobaríem algun punt d’interès en la pel·lícula. Una autèntica decepció.
