‘Flee’ o l’odissea (animada) d’un refugiat

- Advertisement -

El film danès Flee ha aconseguit una fita històrica. Aquesta cinta dirigida per Jonas Poher Rasmussenque arriba als cinemes el dia 11 de febrer amb l’honor de comptar amb una inèdita triple nominació a l’Oscar: Millor Pel·lícula d’Animació, Millor Pel·lícula Estrangera i Millor Documental. I és que narra en forma de documental sui generis la vida d’un refugiat afganès homosexual des de la seva infància (en un país més o menys lliure) fins que l’arribada dels talibans al poder ho capgiren tot. Per a ell i la seva família, però, fugir del seu país no és precisament la salvació sinó l’inici d’un viacrucis ple de paranys, perills i sorpreses (la majoria desagradables). Serà especialment corprenedor el seu pas per la Rússia comunista on la seva família no serà pas rebuda amb els braços oberts.

- Advertisement -

Tota la història l’explica el protagonista Amin Nawabi a un periodista que enregistra tota la narració combinada amb llargs flashbacks i petites pinzellades de la seva vida actual a Dinamarca. La pel·lícula és un constant contrast entre la duresa de la vida del nen/jove i petits moments de felicitat o llum al final del túnel. Sens dubte la decisió d’explicar la història narrada en primera persona és un encert, ja que, a través dels flashbacks, reconstrueixes i vius amb ell cadascun dels seus sentiments i emocions. I no són pocs…

- Advertisement -

També ajuda al conjunt la volguda indefinició entre ficció i documental. Saps que t’estan explicant fets reals, però no estàs veient-ho en un documental “convencional”. L’animació permet jugar amb les imatges i la introducció del blanc i negre abstracte pels moments més salvatges i confusos és un molt bon recurs per escenificar les pors i inferns del protagonista. Malgrat ser un film dur de digerir, té moments molt bells. La personalitat d’Amin Nawabi i la seva innocència ens permeten “gaudir” de l’odissea, que, a més, sabem des del minut u que té un final feliç. Tot i ser una trama que hem vist molts cops al cinema i al documental, Flee és una molt bona pel·lícula, de les que et fa reflexionar i et deixa imatges gravades. Potser és una impressió personal, però en certs moments em va recordar a les genials Persépolis (2007) i Josep (2020) que també recorren a l’animació per explicar la transformació d’un país a través dels ulls d’una nena, la primera, i una epopeia de refugiats, la segona.

Veredicte

El millor: la combinació entre tendresa i duresa i la naturalitat del conjunt

El pitjor: malgrat que l’originalitat del format és una història que hem vist i sentit centenars de vegades

Nota: 8

- Advertisement -
JR Armadàs
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

spot_img

Articles més recents