Firebrand (La última reina) és un film peculiar i alhora en sintonia amb la tendència feminista o femenina del cinema actual. És un projecte que emana de dues dones productores principalment, la britànica Gabrielle Tana i la nord-americana i reputada fotògrafa Carolyn Marks Blackwood, que han produït el film a través del segell en comú, Magnolia Mae Films, amb seu prop de Londres. El segell ha produït llargs com ara The Duchess; The Invisible Woman; Philomena; la molt interessant The White Crow, sobre la fugida a occident de Nureyev; o The Dig, la també atractiva història entorn de la descoberta de la sepultura i tresor anglosaxons del segle VII de Sutton Hoo. Firebrand és, però, una coproducció entre ambdós països en la qual també han participat l’americana FilmNation, la britanico-australiana Brouhaha Entertainment, de la qual Tana és també cofundadora, i la londinenca MBK Productions, amb notòries connexions amb Rússia a través del seu propietari.
El film es basa en la novel·la de 2013, Queen’s Gambit, d’Elizabeth Fremantle, entorn dels darrers temps de vida d’Enric VIII, però amb l’èmfasi posat en la qui fou la sisena i darrera esposa del monarca Tudor: Caterina Parr. L’interès de Fremantle en aquesta època i en les seves dones no s’acaba aquí, ja que n’ha escrit tota una trilogia; a banda la citada, hi ha Sisters of Treason (2014), entorn de l’execució de la protestant Lady Jane Grey ordenada per la catòlica Maria, filla d’Enric VIII i Caterina d’Aragó quan va ser reina, tot entenent Grey com una amenaça; i Watch the Lady (2015), la qual se centra en la dama de companyia d’Isabel I, Penélope Deveraux. Es tracta d’una escriptora amb trames sovint de caire històric, particularment emmarcades a l’Anglaterra dels segles XV, XVI i XVII. Fremantle també esdevé peculiar perquè els protagonistes de les seves novel·les són dones que cerquen emancipació sotto vocce, i que no són exclusivament grans figures, sinó personatges sovint a l’ombra dels grans. Fixar-se en Caterina Parr ja és tota una declaració de principis, perquè tradicionalment ha passat per ser una de les esposes d’Enric VIII més discretes.
Una producció amb segell femení
El director és una altra elecció peculiar. El 2020, les productores proposaren el projecte a Karim Aïnouz, un realitzador brasiler de mare brasilera i pare algerià que poc o res sabia dels Tudor, segons confessió pròpia. Cert que havia anat destacant amb films com ara Madame Sata (2002), i A vida Invisível (La vida invisible de Eurídice Gusmao, 2019), reconegudes a Cannes, on precisament Firebrand va tenir la première tot competint per la Palma d’Or de 2023. El director apunta que les productores deurien percebre en ell una certa sensibilitat femenina haguda compte del gran nombre de dones que hi ha als seus films, que Tana i Blackwood digueren que havien examinat detingudament. No hi ha dubte que ambdues han sortit satisfetes de l’experiència perquè ja han produït el següent film d’Aïnouz: Motel Destino (2024), novament parlada en portugués i situada al Brasil.
A banda, el film esdevé eminentment femení no ja per la iniciativa de dues dones, i per l’origen literari d’una altra dona, una escriptora centrada en aspectes femenins de bell antuvi, sinó també perquè les guionistes que han adaptat la novel·la són les germanes Henrietta i Jessica Ashworth (la cèlebre sèrie Killing Eve; El secret de les abelles), amb la col·laboració addicional de Rosanne Flynn. Això a banda que la responsable de la fotografia és la veterana Hélène Louvart (La chimera; Lazzaro felice; els dos films esmentats d’Aïnouz); la muntadora és Heike Parplies (A vida Invísible); la dissenyadora de producció és Helen Scott; i la directora de repartiment és Nina Gold; i dins l’equip de producció, força extens, predominen les dones abastament.
Aquest film independent, com indicàvem a partir de la novel·la, pretén centrar-se en Caterina Parr, una figura sovint menystinguda o tinguda en una posició discreta que, com acostuma a passar, tot apunta que fou més interessant. Dona de caràcter fort, fou una intel·lectual que assolí publicar amb el seu nom per primer cop a Anglaterra fins a tres llibres de prosa religiosa; les poques dones que la precediren hi publicaren anònimament o amb pseudònim d’home. La Reina gairebé hauria acabat a la garjola i molt probablement finalment executada per la seva ferma creença protestant, en part mercès als seus conservadors enemics catòlics, entre d’ells el catòlic bisbe Stephen Gardiner, i el Canceller Wriothesley (absent al film però igualment perillós); però se’n sortí en part a causa de la mort del monarca, que així no va ser a temps d’ordenar la condemna. Caterina Parr també fou decisiva en haver educat com si fossin seus els fills d’Enric VIII fruit de matrimonis precedents: Maria, Isabel i Eduard; determinats valors i actituds d’Isabel I semblen sorgir directament de l’educació rebuda de sa madrastra. En aquest sentit, la reforma religiosa que experimentà Anglaterra, del catolicisme al protestantisme, passa ineluctablement per Parr, des de la posició de poder que tingué en alguna mesura.
Film bicèfal
Firebrand, però, acaba essent un film bicèfal en el sentit que si bé una de les protagonistes és Caterina Parr, encarnada per una continguda Alicia Vikander que ofereix un treball potser massa esmorteït, Enric VIII, encarnat aterridorament per Jude Law, acaba per endur-se part de l’atenció.
El discurs de la pel·lícula clarament està en una dona vista com a forçada a acceptar el matrimoni amb qui és vist com un tirà diabòlic, impredictible (a ulls moderns, tot un precedent d’homes perillosos estil Putin o Trump), capriciós, devorat per les malalties (té una cama plena de pus que l’enfolleix), gens equànime a causa dels malestars físics però també per la situació exterior i interior, i per les intrigues, que el tornen paranoic al punt que ens fa pensar també com a precedent de Stalin, puix que veia enemics a tot arreu.
A Aïnouz li agrada promocionar la cinta com a film de terror: el que viu permanentment Parr davant un home boig; i és probable que totes les esposes que seguiren a Anna Bolena aixopluguessin certa temença consistent. De fet, Caterina Howard va córrer igual sort que la segona esposa, i per diversos motius, Caterina d’Aragó, Jane Seymour i Anna de Cleves no tingueren finals feliços. Però en el fons, el que Jude Law transmet és una pregona sol·litud; és una bèstia presonera d’ella mateixa que sap que ha perdut tot atractiu (està gras i està molt malalt) i que tothom l’aguanta perquè no hi ha més remei. A banda no tenir amb les esposes un hereu al tro que no es mori (Eduard serà l’únic, finalment), part del país se li subleva d’amagatotis en part per motius religiosos; també dins l’església anglicana catòlics conservadors i reformistes s’enfronten, i manté de fa molt una lluita contra Francesc I, el rei francès, enmig d’aliances canviants amb Roma i l’Emperador, que l’arruïnen i l’obliguen a mesures extremes i impopulars com ara el saqueig dels monestirs.
Parr ha de saber navegar, callar i aguantar, ésser subtil, saber què dir i quan dir-ho, i què no dir mai, i ser complaent per molt que senti fàstic. És conscient que la seva creença protestant és un handicap que el marit tolera sempre que no arribi a saber fins a quin punt té contactes amb els rebels i amistat des de la infància amb Anna Askew, una noble igual que ella però que ha optat per rebel·lar-se contra el conservadorisme encara catòlic d’Enric VIII. De fet, una amistat que no existeix al llibre ni sembla que tingui cap base real, per bé que Parr pensés igual que Askew que la Bíblia i les misses havien de ser en anglés, i que elements com ara el celibat, determinats rituals, la pretesa existència del purgatori o les relíquies havien de ser eliminats, tot i que ja els semblava bé que el cap de l’església fos el Rei i no pas el Papa.
Vocació de thriller psicològic
Hom diria que Aïnouz ha donat massa corda a les guionistes, que s’han pres unes llibertats excessives: l’afer del collar que Enric regalà a Parr i que ella dóna a Askew perquè mantingui les accions, mai no va tenir lloc simplement perquè no sembla que ambdues dones es coneguessin realment. En conseqüència, la por de Parr que es descobreixi la joia, un cop executada Askew, perquè passaria també com a rebel a ulls del monarca, mai no va ser ni tampoc surt a la novel·la. Aquest collar va a parar a Thomas i Edward Seymour, aquest darrer el veritable amor de Parr, ambdós germans de la tercera esposa del Rei, Jane Seymour, i aliats de la Reina. La seva condició com a protestants enmig d’una situació límit dins la cort, els fa témer per la seva existència fins al punt que són a punt de denunciar Parr. Res de tot això va passar. Tampoc és cert que la sisena Reina quedés embarassada del Rei, que aquest sospités que en realitat no era seu sinó de Thomas, ni en conseqüència que després el perdi.
Fremantle, molt més fidel als fets reals, genera una novel·la plena de tensió i atractius narratius sense necessitat de recórrer a aquests subterfugis en l’argument.
Els cineastes han optat per inventar-se moltes coses en el seu intent evident de fer un film atractiu, comercial i feminista, en sintonia, com dèiem, amb la voga de les heroïnes femenines, però arrisquen així la versemblança.
Consta que el director i Jude Law van investigar molt i van consultar diversos experts en l’època i la quotidianitat, i historiadors versats. L’actor va posar-se pesos a les cames per emular amb convicció la dificultat de caminar. Sabuda és la fetor que feia la cama del monarca, plena de pus. Law va procurar emetre olors extremament desagradables que contribuïssin al malestar dels actors que feien de cortesans. Va arribar a assajar l’actitud d’un malalt amb 39 de febre.
L’actor fa un Enric VIII que es percep culte i que té bones maneres, però que segons com també pot ser cruel i insensible, fins i tot pervers, sabedor que té les vides de tothom a les seves mans, mentre veu fantasmes arreu. Segons sembla, al llarg del seu regnat va ordenar executar més de trenta-sis mil persones. I Vikander assoleix expressar, dins del baix to de la interpretació, el pànic que sent en determinats moments mentre intenta que no es noti.
Tanmateix, la pel·lícula esdevé un xic plana, sense prou élan. I no ajuda la fotografia d’Hélène Louvart. Ha optat per una imatge fosca i somorta que priva de tot atractiu la posada en escena; i és una llàstima perquè aquesta és òptima com ara també el vestuari de Michael O’Connor, extremament acurat i fruit d’un altre estudi dedicat.
Veredicte
El millor: el clima ominós de la cort, perceptible també quan Caterina Parr esdevé la regent en absència del rei, de campanya a França. Els consellers no se la prenen seriosament, per bé que els seus criteris de govern són assenyats i intel·ligents, allunyats del bany de sang habitual.
El pitjor: la fotografia i les excessives concessions a la maquinària narrativa en detriment de certa veracitat necessària, el que du a un desenllaç tan impossible com potser gairebé ridícul a l’encalç del discurs feminista.
Nota: 6,5
