Per primera vegada parlarem de Filipines, un país que fa anys que elabora bones produccions de cinema, però que encara està lluny del seu millor moment, i és que tot talent requereix d’altres elements que l’acompanyin, com per exemple un pressupost del qual molts no poden disposar en un país que no destaca per ser gaire ric i en el qual els recursos econòmics no estan gaire dedicats a aquest sector.
Com a figura destacada trobem el filipí Brillante Mendoza, dedicat en cos i ànima a les pel·lícules de crítica social i d’un estil únic i reconeixible en cadascuna de les seves obres. La seva pel·lícula més destacada va ser Kinatay, on un estudiant de criminologia ha de recórrer a treballs de legalitat dubtosa, com cobrar l’impost de protecció a homes de negocis importants de Manila (capital de Filipines), per poder sobreviure i a la vegada poder comprar regals a la seva novia (que no és precisament la millor manera de viure en un país així), però el protagonista no en tindrà prou i haurà d’acabar recorrent a la prostitució. Una pel·lícula realment molt controvertida en un país que destaca per ser molt religiós, ja que a Filipines la religió principal és el catolicisme.
Brillante Mendoza és un director amb talent, però es nota que tot i ser el més destacat director del país, li costa poder treure endavant alguns llargmetratges; i és que ens podem adonar de seguida que qualsevol de les seves pel·lícules té un to com de sèrie b, com amateur. A vegades, fins i tot ha tingut alguns sotracs a la seva filmografia, com per exemple a Sapi (una mescla estranya de terror demoníac i crítica social) que no va acabar de quallar com s’esperava i que va ser bastant fluixa en general.
Però no només de Brillante en beu el cine filipí, i és que hi ha altres directors com Yam Laranas (The road, The echo) dedicat al terror i que ha estat un dels pocs de poder rodar alguna pel·lícula a Hollywood, Khavn (Desaparadiso, Son of god) més dedicat als documentals o Lav Diaz (The woman who left, From what is before) que té un estil indescriptible amb pel·lícules per sobre de les 6 hores de durada. Aquests directors són d’estils sorprenentment diferents i tenen una visió personal de diversos gèneres bastant interessant, sent l’exemple perfecte del talent creixent del país. Encara que sigui poc conegut, el cinema filipí comença a tenir una producció molt més gran, amb molts més projectes que anys enrere i és que hem de tenir en compte que el cinema a Filipines no va començar fins als anys 80, sent així una de les industries de cinema més noves del continent asiàtic. Hem de dir que tot el sud-est asiàtic, amb Indonèsia i Índia al capdavant està donant molt per parlar en els últims temps.
Podem destacar també el que probablement és una de les sagues de terror i comèdia més llargues que hi deu haver arreu del món, Shake, Rattle & Roll, la qual ja va per la seva quinzena iteració i que a dia d’avui encara segueix tenint bona acceptació a taquilla. Aquesta saga destaca també pel fet que hi han passat molts directors filipins, sent com una saga de pas per a qualsevol que es vulgui donar a conèixer.
El que més m’agradaria deixar patent es que no hauríem de ser primmirats a l’hora d’endinsar-nos a les entranyes del cinema, ja que com a vegades dic, el cinema és com el menjar: molt extens, ric i satisfactori, un plaer a vegades molt sorprenent. Sempre es poden descobrir coses noves, en aquest cas, un cinema asiàtic molt diferent. Us recomano començar mirant Kinatay de Brillante Mendoza o alguna de les pel·lícules de Lam Yaranas si us animeu, dos directors bastant interessants i molt més àgils en el ritme.
Esperem que el cinema filipí comenci a treure el cap fora del seu país amb més força.
