today-is-a-good-day

Ficcions tarantinesques

- Advertisement -

Una vegada hi havia a Hollywood un director anomenat Quentin Tarantino. I descobrir-lo durant una batalla constant amb les putes hormones dels pebrots i la refotuda adolescència va ser una sensació estranyament plaent. I dic estranyament perquè un fenomen de la seva naturalesa aparegui enmig d’una època en què estàs més confús, idiota i exultant que mai no deixa de ser curiós. Et mola, t’hi sents atret i la realitat és que no saps per què (ni t’hi acostes de lluny) encara que t’ho pensis.

El que estava cridat a ser un dels titans de Hollywood del nou segle va aparèixer durant els anys 90 i enmig del renaixement del cinema independent nord-americà. Noms com Kevin Smith (que després es acabaria sent bastant bluf), Richard Linklater, Todd Haynes o el mateix Tarantino van marcar una època trencadora amb el missatge més familiar i “feliç” que el Reaganisme havia fomentat. Quentin Tarantino va cridar l’atenció de seguida amb una òpera prima extremadament violenta i original que s’emmirallava en el policíac retro (Reservoir Dogs,1991), el guió d’una de les icones culturals de l’època (True Romance, Tony Scott, 1993) i la història que Oliver Stone va utilitzar (i que Tarantino sempre ha rebutjat) per dirigir Natural Born Killers, una visió delirant del món dels assassins en sèrie. L’estil de Tarantino era diferent de tot el que jo havia vist fins aquell moment. Bevia dels clàssics d’una manera estranya però familiar a la vegada, es refermava en les formes narratives del millor cinema dels 70 i es fonamentava en quatre pilars característics: el guió i uns diàlegs que descobrien personatges riquíssims, l’ús de la música en forma de cançons sovint passades de moda com a motor narratiu, una manera inèdita de presentar la violència a la pantalla (un factor massa sovint i injustament polèmic) i una veneració extrema al setè art i més concretament a la sèrie b (molta gent reconeix el director com la persona que més sap de cinema en tot el planeta, poca broma). Quentin Tarantino tenia tots els ingredients que necessitava un director cool i el meu cervell adolescent en ple creixement va ser categòric: aquest tio molava i qualsevol cosa que dirigís seria venerada sense filtres i sense vergonyes pels segles dels segles. Però no estàvem preparats pel que vindria a continuació.

- Advertisement -

- Advertisement -

El 1994 Pulp Fiction va guanyar la Palma d’Or a Cannes i mesos més tard s’estrenava als Estats Units. De fet m’atreviria a dir que massa amagada pel que després arribaria a ser, perquè a hores d’ara és prou evident que els infames Weinstein sabien que tenien una cosa bona entre mans però segurament no la feien mereixedora d’estrenar-se al desembre (ho va fer a l’octubre) i per tant amb més possibilitats de guanyar més premis Oscar (una tàctica errònia que de poc els surt bé). Per quan va arribar a Europa i gràcies a la Palma d’Or, la marca Tarantino, l’èxit als Estats Units i el boca/orella, Pulp Fiction ja era un dels fenòmens de la dècada i una de les referències culturals de l’última tongada de la Generació X: aquella que va enxampar el grunge a l’adolescència, els gloriosos 80 a la infantesa i té records difusos de la Guàrdia Civil disparant al Congreso de los Diputados (a Espanya, a la resta del món ja tindran els seus propis mals records).

Però què ens va fascinar i enamorar tant (a la nostra generació i moltes més) de Pulp Fiction? En primer lloc era un més i millor del que havíem vist a Reservoir Dogs. Abans de parlar de la pel·lícula en si cal aturar-se sobre un altre tret característic de Tarantino: al llarg dels anys el director ha teixit un món paral·lel on les realitats i els personatges estan connectats entre si i fins i tot els fets reals es canvien sense vergonya. Les connexions són constants també en la narrativa i la forma i van més enllà del que en qualsevol director seria un estil característic propi. El títol i la trama de Pulp Fiction eren un homenatge a les novel·les noir barates que sovint s’ambientaven a Los Angeles i, en aquest sentit, Reservoir Dogs no deixava de ser una espècie de preqüela molt reconeixible. El segon film del director arribava d’una manera molt reconeixible pel públic que ja estava familiaritzat amb Quentin Tarantino però aportava unes quantes coses noves que es convertirien en marca de la casa ràpidament.

Si parlem de Pulp Fiction, hem de parlar del seu guió. Jo l’anomeno la mare de tots els guions o la pedra filosofal de qualsevol escriptura de Hollywood. Té una perfecció poques vegades vista i un estil narratiu molt per damunt d’altres textos escrits originalment per a una pel·lícula. De fet, va batre rècords dins del (pràcticament inexistent) negoci de la venda al públic dels guions cinematogràfics. El fet que el mateix Tarantino sigui l’escriptor del seu propi univers ha sigut un altre punt bàsic dins del seu imaginari, si no, no s’entendria la capacitat d’imaginar, gestionar i posar en pràctica un llibret com el que ens ocupa: diàlegs potentíssims, detalls que no es poden quedar a l’atzar i una estructuració en tres actes molt complicada de portar a terme si un no té clara i molt ben posada la idea al cap. Per descomptat en primera instància un guió d’aquestes característiques repercuteix sobre uns personatges brillants, que podem disseccionar (a vegades ho fa el mateix director) o no, però que gràcies a seqüències i diàlegs sublims s’entenen a la perfecció i a sobre adquireixen ràpidament un estatus llegendari. Qui més es beneficia d’això és la pel·lícula, però després tot el repartiment. Aquesta vegada Tarantino va disposar de la divisió de Hollywood (Bruce Willis, Uma Thurman o Christopher Walken), col·laboradors habituals (Tim Roth o Harvey Keitel) i de pas va llençar a l’estrellat Samuel L. Jackson i va rellançar John Travolta, encarnant tots personatges icònics que es van convertir en referències de la cultura universal pràcticament a l’instant. Un regal que Tarantino fa sempre als seus actors i que aquests li corresponen a l’alçada.

La narrativa de Pulp Fiction també marca un abans i un després. Sobretot gràcies a un muntatge absolutament perfecte obra de la col·laboradora habitual (i malauradament desapareguda) de Tarantino, Sally Menke, i que estructura les trames i els personatges i els fa convergir en diferents temps i llocs d’una manera mil·limètrica amb una originalitat poques vegades vista. En una definició bàsica Pulp Fiction seria un film coral sobre gàngsters ambientat a L.A. però gràcies al muntatge (previ pas per a una guionització on ja queda molt detallat) es converteix en alguna cosa més, una joia diferent i que brilla amb llum pròpia i una demostració que l’art cinematogràfic d’editar (encara que abans estigui escrit en un paper) és molt més important del que la gent suposa. En l’aspecte de la fotografia es descobreix un director molt més refinat que a la seva òpera prima, amb composicions que potencien les interaccions entre els personatges, els enquadren amb moltes simetries i que defineixen els diàlegs com a part vertebradora de l’acció (la mítica conversa sobre hamburgueses i Amsterdam al cotxe, totes les escenes entre Uma Thurman o John Travolta o el diàleg final entre aquest i Samuel L. Jackson sobre “el miracle”) i amb un ús “tranquil” de la càmera (excepte en l’escena de la persecució i violació on es torna frenètica). Al final el que més i millor defineix Pulp Fiction cinematogràficament parlant són els seus diàlegs però Tarantino va saber acompanyar amb un ús contingut de la càmera per no “espatllar” el que tenia entre mans, perquè és una pel·lícula que no necessita gaires estridències o piruetes conceptuals o de narrativa visual i al cap i a la fi encara és la seva segona obra. La seva filmografia ha anat avançant cap a formes més arriscades i trencadores si parlem de l’storytelling (em venen al cap la meravellosa seqüència manga a Kill Bill, les escenes de lluita a la mateixa o l’ús dels colors a Django Unchained).

I així va sorgir una referència cultural. Amb diàlegs, situacions i moments que van quedar gravats a la memòria col·lectiva (he de dir sense vergonya que des de Pulp Fiction sempre menjo les hamburgueses acompanyades amb Sprite) i van convertir-nos en autèntics junkies de Tarantino i el seu particular univers. El vam poblar de cançons icòniques que abans de la pel·lícula alguns no havíem sentit en la vida, de violència desmesurada i respostes cool en converses encara més guais (“me llamo mulo y hablando no podrás salvar tu culo”), vam viure maneres d’experimentar el cinema com mai havíem fet i vam entendre el llenguatge narratiu d’un tio que fins llavors era un geni que treballava en un videoclub. Tarantino era un dels nostres i ens va transmetre la seva passió i febre pel cinema universal i el seu amor irracional al setè art. I avui dia alguns encara tenim aquesta febre i el més important de tot: sabem que no la perdrem mai. Ens fa escriure fils quilomètrics a twitter parlant del meravellós Quentin Tarantino i ens té esperant més d’un any per la seva propera peli.

Però això ja és una història completament diferent. O no. Ho sabrem ben aviat.

- Advertisement -
Ovidi Domenech
Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents