1961, comença el rodatge de What ever Happened to Baby Jane. El que se suposava que seria la gran reunió de dues dives del món del cel·luloide acaba esdevenint un infern. Joan Crawford i Bette Davis protagonitzen una de les batalles més aferrissades de tots els temps. Serà a partir d’aquell moment considerat un rodatge maldit i assistirem a una enemistat que es va perllongar en el temps.
Per entendre la sèrie, que és un clar homenatge al cinema clàssic, hem de fer primer un estudi preliminar. Qui eren aquestes dues grans actrius? Són reconegudes avui dia per tothom? Entre els bons amants del cinema no en tinc cap dubte però entre els joves, no ho tinc tant clar. Va dir un cop en Jack Nicholson: “Les grans productores estan dirigides per joves que no saben qui va ser en Billy Wilder”. És per aquesta raó que us demano que em deixeu fer, abans d’entrar en matèria, un anàlisi de qui són aquestes dives i en quin moment es trobaven, al voltant del 1961 quan les seves carreres es van trobar.
Bette Davis no era cap bellesa, i en un temps, el de l’star-system, on el que els productors buscaven era una cara bonica, no ho va tenir gens fàcil per obrir-se camí. Com sabeu, abans els actors pertanyien a un estudi, ells hi tenien un contracte i eren traspassats d’un estudi a un altre com a mercaderia. Un actor o actriu no sempre escollia els seus papers sinó que se’ls atorgava l’estudi que el tenia en nòmina. Ella va passar sense pena ni glòria per la Universal, després va tenir un contracte amb la Warner i aquesta la va cedir a la RKO per fer Of Human Bondage. La seva gran interpretació fa que la Warner la torni a reclamar com a seva i li comenci a donar grans papers. Al 1936 guanya el seu primer Óscar per Dangerous i al 1938 fa Jezabel i guanya el seu segon i últim premi de l’Acadèmia. Al llarg de la seva carrera va estar nominada fins a 11 cops. Els papers s’amuntegaven a la seva taula, era l’actriu del moment, ella sola omplia la pantalla, tothom la volia. Però, a causa dels seus plets contra els estudis per defensar els drets de les actrius que se sentien discriminades vers els actors, va començar a perdre “quota de pantalla”. Al 1950 li arriba el que per mi és un dels seus millors papers, el de Margo Channing a All About Eve (la pel·lícula que tenia el record de nominacions, que n’eren 14, fins que va arribar Titanic). Tornen a nominar-la als premis de l’Acadèmia, però tot i així els estudis no la volen. La seva desesperació és tan gran que arriba a posar un anunci a la premsa per buscar treball com actriu. És en aquell moment, quan tot sembla perdut, que arriba en Robert Aldrich amb el paper de Baby Jane.
Joan Crawford al contrari que Davis era una bellesa. Va començar com a corista i després d’estar a Broadway va aconseguir un contracte amb la Metro-Goldwyn-Mayer. És una de les grans actrius de l’estudi i des de finals dels anys 20 fins a finals dels 30 és tota una estrella. És a finals d’aquest anys 30 que es guanya el títol per part dels productors de “verí per la taquilla”. Però va poder sobreposar-se i al 1945 aconseguiria el seu primer i únic Óscar per Mildred Pierce. Al 1956, després de casar-se amb el president de Pepsi Cola, el seu ritme de feina decau, fins al punt que a finals de la dècada dels 50 només fa telefilms o sèries. Al 1961 se li tornen a obrir les portes de l’Olimp interpretatiu, serà Blanche Hudson, la germana de Baby Jane.
What Ever Happened to Baby Jane (1962) és un dels millors exponents del gran guinyol, és a dir melodrames portats fins a l’exageració on hi havia grans dosis de violència. Us copio la descripció curta i molt encertada que l’Steven Jay Schneider en fa al seu llibre 1001 películas que hay que ver antes de morir: “Dos ancianas y grandes estrellas se tiran de los pelos en la decadente mansión de una de ellas”. En el seu moment va ser un éxit de públic i crítica i va aconseguir 5 nominacions als Oscar i va endur-se només un premi. Però la repercussió de la pel·lícula, més enllà de la crítica i els premis, ve donada per dues interpretacions plenes d’odi que traspassaven la pantalla.
Repartiment
A Bette Davis la interpreta Susan Sarandon. Sembla que la gran convidada d’aquest any al Festival de Sitges hagi nascut per fer aquest paper. La seva gestualitat, la seva manera de posar amb la cigarreta és idèntica a la de la gran Davis. Quan a l’episodi 1 veiem la transformació de Sarandon en el personatge de Baby Jane, ja no la veiem a ella. Ja s’ha transformat, Davis és allà, a cada plànol. L’actriu potser amb més caràcter de tots els temps, juntament amb Hepburn, és humanitzada a cada moment per Sarandon.
Jessica Lange, per la seva part, interpreta Joan Crawford. Torna a ser brillant. L’estrella vinguda a menys, que té moltes inseguretats però que ha creat un personatge i ha d’aferrar-se al mateix per sentir-se estimada és interpretada per Lange en una nova classe magistral d’interpretació. Manipuladora, engalipadora, trepa, falsa, és un personatge que té tots els adients per ser el dolent de la sèrie, però tot i així Lange aconsegueix amb la seva interpretació que li tinguem llàstima: el seu personatge, la seva creació, s’ha menjat completament a la persona. Lucille Fay Le Sueur ja no existeix, només pot ser Joan Crawford.
Alfred Molina és Robert Aldrich, el director que ha de posar pau. Els seus grans moments són quan s’enfronta amb el productor Jack Warner per exigir-li control. Ell no vol ser un artesà més a les ordres d’un gran estudi. Vol esdevenir un autor. Tinguem en compte que és el moment de Hitchcock, un director que tenia un segell propi. La cara i aparença de bona persona d’en Molina ens ajuda molt a veure a Aldrich com una persona sobrepassada per les circumstàncies. Se l’acusa en molts moments de no tenir valor per imposar la seva decisió, però el risc de perdre el control de les seves creacions fa en determinats moments que reaccioni amb una violència verbal que permet a Molina sortir-se de la seva interpretació moderada.
Influències
El cinema post-clàssic hi és molt present. Els títols de crèdit ja són un clar homenatge als títols que Saul Bass va crear per a Hitchcock o Otto Preminger (Anatomy of a Murder (1959)). El creador és Ryan Murphy, conegut per sèries com American Horror Story, però també per American Crime Story, de la qual en pren alguns detalls. Tant en aquesta com en Feud utilitza diferents tipus de color en la imatge: quan ens mostra imatges de la pel·lícula o dels noticiaris de l’època ho fa en blanc i negre, mentre que la resta estan en color digital. A American Crime Story fusionava també el muntatge de diferents tipus d’imatges. El duel entre les dues actrius està plantejat en algunes escenes com un western: a l’episodi 5 quan Davis arriba al camerino on hi és Crawford obre la porta a l’estil de l’oest i s’aproxima a la seva rival amb el mateix odi com John Wayne s’apropava a les seves víctimes. També a l’episodi 6 quan les dues actrius es retroben a l’entrada del plató tornem a pensar en aquest gènere, però aquí no hi ha pistoles, hi ha paraules feridores. Com diu la Bíblia: “N’hi ha que fereixen quan parlen (…)” (Proverbis 12:18). Els moments de post-producció, de Warner revisant les escenes amb Aldrich recorden a plànols de The Aviator (2004), on el productor establia com s’havien de muntar la pel·lícula. Per últim, a l’episodi 5 ens trobem un homenatge a Birdman (2014), on en un plànol seqüència hi veiem com Lange acompanya David Lean entre bambolines per tornar a situar-se al costat de l’escenari. Tant Birdman com Feud reflecteixen el món que hi ha darrera de l’escena, un teatral i l’altre cinematogràfic.
Valoració
És un tour de force interpretatiu de manual. Les dues actrius estan d’excel·lent. La direcció és només vehicular per permetre el seu lluïment, i elles aconsegueixen lluir-se d’allò més bé. La sèrie és una reflexió del pas del temps i de la crueltat de la fama, de com dues estrelles cotitzades arriben a un moment de les seves carreres on ja no hi compten per ningú i com han de viure amb aquesta nova situació. També, com per arribar a ser les millors en la feina, tant Davis com Crawford arriben a desatendre a la seva família, que en ambdós casos té molts grisos. L’alcohol arriba a ser el seu company d’alcova dins la seva solitud. En aquest sentit, la trama ens arriba a commoure amb la història d’aquests dos ídols caiguts. En la meva opinió els dos últims episodis són extraordinaris, perquè ens expliquen el declivi en el qual arriben a caure i on la cançó The End de The Doors està perfectament escollida. A l’episodi 7, dirigit per una dona i actriu com és Helen Hunt, és on ambdues actrius recorden amb nostàlgia qui eren i què són ara. El dramatisme és a tocar en cadascuna de les escenes però l’homenatge pel que van representar com a dones treballadores i lluitadores que van obrir camí per a les properes generacions hi és patent.
És també una sèrie de metacine, és a dir, ens mostra com és el cinema darrera de les càmeres, com es maquillen les actrius, com es fan les lectures dels guions, com es dirigeix i es planifica una escena, com es promociona una pel·lícula i com es munta. Tots els secrets que hi podem trobar a un rodatge hi són representats. I és un retrat de part de la història del cinema, un moment en el qual el productor era molt més important que el director, figura que estava sota les ordres del primer. Com ficaven la mà en la post-producció i tallaven o obligaven a tornar a rodar allò que els de gust. Eren altres temps, però el despotisme dels directors dels grans estudis està perfectament reflectit. Per tant, és un retrat fidel de l’època i del conflicte que va enfrontar dues dives a l’ocàs de les seves carreres. En veure-la i comprendre que aquelles dues dones hi tenien més coses que les que apropaven que no pas les allunyaven, ens preguntem, per què nassos es van odiar tant? Com a contrapunt diré que no hi ha canvis de ritme que accelerin l’acció ni cada episodi et deixa en suspens per veure el següent, fet que fa que els episodis es puguin veure amb independència de la resta i no et mantingui amb l’emoció de veure el següent immediatament.
Veredicte
Agradarà a: qui li agradi el cinema clàssic, els tours de force intrepretatius i busqui conèixer els secrets d’un rodatge.
No agradarà a: qui el metacine l’avorreixi.
Enganxòmetre: 6,5
Nota: 8
