El juliol de 2023 no hi ha restriccions de cap mena relacionades amb la pandèmia de la covid-19, encara que, si ens fixem en els crèdits de les pel·lícules estrenades recentment, veurem que algunes tasques de l’equip corresponien a metges o personal d’infermeria relacionats amb el virus. És possible, també, que algunes produccions hagin estat o estiguin condicionades directament per la pandèmia, bé per la temàtica de la trama o bé per la necessitat de disminuir els costos preveient una futura baixa recaptació a sales de cinema, com sembla que s’està produint. La pandèmia també ha impulsat homenatges al cinema en general i a les sales de cinema en particular, tal com hem pogut contemplar en algunes de les pel·lícules seleccionades al Festival Nits de Cinema Oriental de Vic 2023 (o en el seu nom internacional, Asian Summer Film Festival, ASFF).
Al curt japonès de 25 minuts titulat Theater (2022), dirigit per Yu Sakudo, es realitza un emocionant homenatge a les sales de cinema, inspirat en la notícia real d’abril de 2021 a Tòquio en què el govern del país va obligar els propietaris al tancament total durant un mes per frenar en la mesura del possible la propagació del virus, com una acció preventiva davant les imminents Olimpíades que se celebrarien poques setmanes després. Al curt, el gerent es planteja tancar definitivament la sala, però un espectador assidu que s’asseu sempre a la butaca J6 li tornarà la il·lusió en fer-li comprendre la contribució de la sala a la vida de les persones. Aquest espectador va transmetre al seu fill l’amor per les pel·lícules, fins al punt que aquest es va convertir en director de cinema. L’estrena del seu primer llargmetratge queda frustrat justament davant la impossibilitat de poder veure-la en pantalla gran a causa del tancament, però la generositat del propietari li ofereix una oportunitat única, de poder fer una projecció privada (estava prohibit obrir al públic en general), per pare i fill… només que el pare, assidu de la butaca J6, fa vint anys que és mort. “Sona cursi, però el cinema és la vida”, exclama el propietari, que albira un èxit de la nova pel·lícula, cosa que li dóna l’esperança de poder continuar amb la seva tasca.
Guions de denúncia social, costumistes i evocadores
En aquest context, destaca el palmarès del festival marcat per guions de denúncia social, costumistes i evocadors (tot i que també van destacar produccions d’acció, terror o ciència-ficció absolutament brillants). El jurat format pels cineastes Raquel Barrera, Jaume Balagueró i Paul Urkijo, va atorgar el Gran Premi del Jurat a la pel·lícula coreana Next Sohee (다음소희, 2022), de la directora coreana July Jung, “per la seva capacitat d’aprofundir i atrapar-te a una història aparentment senzilla que acaba sent devastadora i emocionant”. La pel·lícula, que és de les poques del festival que té assegurada la seva estrena a Espanya l’últim trimestre del 2023, mostra la perversió del sistema de pràctiques a empreses dels estudiants de formació professional, dels abusos per part de l’escola i l’empresa, i dels requisits imposats des de l’administració que corromp el procés educatiu, davant la impunitat de totes les parts involucrades.
El Premi de la Crítica va ser per a la pel·lícula mongola Harvest Moon (Эргэж ирэхгүй намар, 2022), dirigida per Amarsaikhan Baljinnyam, i basada en la novel·la Tuntuulei de T. Bum-Erden. Aquesta òpera prima explica la commovedora història d’un home que torna al seu poble natal a l’estepa de Mongòlia per tenir cura del seu padrastre moribund, i entaula una amistat agredolça amb un jove, Tuntuulei, orfe de pare que viu amb els seus avis, ajudant-los a les tasques amb el bestiar a l’estepa mongola. La relació entre tots dos durant un període curt de temps durant el dol, canviarà les seves vides per sempre, tots dos s’ajudaran mútuament a curar les seves ferides emocionals respectives. El director mostra la mentalitat i els costums de la seva gent a través dels desafiaments comuns d’una societat nòmada a la vora del canvi (literalment, de la seva extinció), i ho fa a través d’una experiència cinematogràfica inoblidable, tant pels paisatges com per la reflexió sobre la figura paterna que proposa (en el fons, és una denúncia d’una trista realitat al país: nens del camp abandonats pels seus pares quan aquests van a treballar a la ciutat). La pel·lícula va ser seleccionada per Mongòlia per representar-la als premis Oscar (encara que no va ser nominada finalment), i és una carta important en la promoció del país per atraure un turisme que ajudaria a realitzar aquesta transició que s’intueix a la pel·lícula. La traducció del títol original és La tardor no tornarà, que evoca la malenconia d’una estació en què els nens tornen a les escoles (si tornen), la collita ja està recollida, i saben que s’acosta un hivern dur.
Premi del Públic Gat de la Sort
Probablement, la producció que va robar el cor a tots els assistents del festival va ser la pel·lícula xinesa Gelat de moniato (地瓜味的冰激凌, 2021), dirigida per l’actor i guionista Wang Chong, que va ser un dels convidats del festival juntament amb la productora del film, Sijie He. La pel·lícula va guanyar el preat Premi del Públic Gat de la Sort, d’acord amb l’experiència viscuda en la projecció al festival en què els dos convidats van quedar gratament sorpresos de la gran acollida que va tenir, la sessió més emocionant per a ells de les moltes a què han assistit per tot el món, segons van reconèixer. La pel·lícula retrata les vacances diferents d’un nen que ha de passar l’estiu amb la seva àvia i l’oncle a causa de la malaltia terminal de la seva mare, cosa que el portarà a descobrir el nou lloc i els nous amics, mentre els adults evoquen també els seus estiueigs a la infància al poble. El director de Gelat de moniato, Wang Chong, ens va explicar que el guió de la pel·lícula el va escriure el 2004 i que el va portar més de quinze anys aconseguir dirigir-la, cosa que dóna una idea de la dificultat de portar a terme un projecte tan personal com aquest.
Produccions cinematogràfiques, productes de la seva època
Com s’ha indicat amb anterioritat, les produccions cinematogràfiques són productes de la seva època, i al festival s’ha pogut percebre els darrers anys l’evolució de les pel·lícules realitzades a Hong Kong, especialment a causa de la seva situació convulsa dels darrers anys. En aquesta edició s’han pogut veure dues produccions recents basades en fets reals, molt diferents entre si, però amb una càrrega social important al discurs. La premier internacional de la pel·lícula Once upon a time in Hong Kong (追虎擒龙, 2023), dirigida per Wong Jing i Woody Hui, ens va catapultar a la dècada dels setanta, mostrant una societat corrupta on les tríades campaven a gust, amb el beneplàcit de la policia i la seguretat dels fiscals i jutges, tots ells subornats (a la pel·lícula s’arriba a comentar que afecta els 30.000 agents de policia i necessiten portar policia portuària per poder aturar la policia corrupta, tal qual). El governador britànic de Hong Kong es proposa posar fi a tota aquesta corrupció i crea el 15 de febrer de 1974 l’ICAC, Independent Commission Against Corruption (Comissió independent contra la corrupció). Inspirat en fets reals, encara que en un guió de ficció, els protagonistes tenen un aliat fonamental en la lluita contra la corrupció: els mitjans de comunicació. Qui diria que la premsa és un pilar bàsic per lluitar contra la corrupció.
D’altra banda, la pel·lícula In broad daylight (白日之下, 2023), en la seva estrena mundial al festival (està previst que s’estreni a la Xina abans de finalitzar el 2023), està basada en fets reals succeïts el 2016, en concret en un treball de recerca realitzat per una periodista, on els seus articles publicats al diari van destapar els abusos als residents d’un centre que barrejava gent gran amb persones amb discapacitats físiques i mentals. Els abusos eren de tota mena, físics i psicològics, però el detonant va ser descobrir també abusos sexuals del director del centre a una noia de vint anys amb una mentalitat d’una nena de sis anys. Per cert, a la pel·lícula, l’abusador acaba convertit en víctima en quedar en llibertat, ja que el sistema judicial no reconeix testimonis gravats en vídeo i la noia no pot testificar en un entorn tan agressiu per a ella i amb dificultat per expressar-se.
En qualsevol cas, a la mateixa pel·lícula ens informen que el que va passar en aquesta residència és només la punta de l’iceberg, amb un sistema públic molt precari que obliga les persones amb discapacitat a esperar entre 8 i 16 anys per obtenir una plaça, la qual cosa obliga les famílies a acudir a residències privades, mentre que els pacients es veuen obligats a pagar el llit amb la totalitat de la pensió i, sovint, amb l’ajuda de la família. Com a exemple del que suposa el model de privatització de les residències, la pel·lícula acaba amb el text següent: “Les agressions sexuals sovint passen a les residències privades de Hong Kong per a persones discapacitades. La llar de cura subsidiada que presumptament va abusar dels residents actualment té al voltant de 13.000 places cobertes”. La pel·lícula és una petita mostra de les conseqüències de la privatització de serveis essencials de la societat.
Tots els títols esmentats en aquest article són una petita mostra dels 36 llargs i 10 curts que es van poder veure al festival, amb 30 prèmiers (2 mundials, 17 internacionals i 11 espanyoles), amb 29 pel·lícules subtitulades en català (als quals cal afegir dues projeccions íntegres en català) i 9 pel·lícules subtitulades en castellà. Els que defensen els subtítols en català tenen un lloc on assistir amb produccions de gran qualitat i temàtiques variades, de fins a deu països diferents, una cinematografia que, fins i tot malgrat les plataformes, resulta molt difícil de poder-hi accedir.
Si el 2020 la imatge del festival va ser la del Gat de la Sort, el 2021 la Carpa Koi i el 2022 Tigre, per als vint anys de celebració d’un festival postpandèmia el protagonista de la imatge del #FesNits del 2023 és el Ginkgo, “un arbre ornamental de gran altura que es caracteritza per la seva llarguíssima línia de vida –hi ha fòssils de fa 290 milions d’anys–, la seva bellesa i vivacitat dels seus colors, i les seves propietats alimentàries i mèdiques. Parlar d’aquest arbre és parlar de longevitat, sostenibilitat, tradició i regeneració, conceptes que encaixen amb l’esperit que vol transmetre la vintena edició”, indicava a la presentació el director del festival, Quim Crusellas. La imatge està feta per l’il·lustrador Xevi Domínguez (que signa com a Xevidom) i el dissenyador Jordi Farrés de l’estudi Partee.
Siempre nos quedará Pekín
En aquesta edició, el festival també ha publicat el llibre Siempre nos quedará Pekín. Viaje cinematográfico por las relaciones hispanochinas (2023), de Carlos Benítez i Montse Rovira, una investigació de les diferents produccions audiovisuals realitzades entre Espanya i la Xina, que inclou més de 400 imatges de les pel·lícules més destacades. La icònica portada informa amb contundència del que trobarem a dins: la fotografia està realitzada a l’interior del Temple Expiatori de la Sagrada Família a Barcelona, amb la presència dels mítics actors Jackie Chan i Sammo Hung davant de la façana de la Nativitat, durant el rodatge de la pel·lícula Los supercamorristas (1984), dirigida pel propi Hung, una de les llegendes, juntament amb Chan, de les pel·lícules d’arts marcials.
A la pel·lícula In broad daylight, la periodista protagonista es planteja diverses vegades si continuar o no treballant com a periodista de recerca, davant les dificultats i pocs recursos que limiten la seva tasca. De fet, el mateix director del diari l’anima a buscar feina en un altre sector, ja que els diaris “estan a punt de desaparèixer» i «ja ningú llegeix els articles”. No direm què decideix aquesta periodista al final perquè és molt descoratjador. Tampoc sabem, malgrat que podem imaginar, què cobraran els divulgadors Benítez i Rovira, que reconeixen que la tasca d’analitzar la relació hispanoxinesa des d’un punt de vista cinematogràfic els ha portat uns quants anys.
Per acabar amb un missatge més optimista, recuperem una expressió escoltada a la pel·lícula Once upon a time in Hong Kong, basada en fets reals, quan el país va decidir lluitar contra la corrupció: “No lluites perquè hi ha esperança… sinó que lluites perquè hi hagi esperança”. Davant aquesta afirmació només podem dir una cosa: sempre ens quedarà Vic.
