El passat 2 de juliol, Netflix va estrenar Fear Street: 1994, primera de les tres parts en què es divideix el tríptic de terror basat en les novel·les d’un dels autors més prolífics del gènere dirigit a un públic infantil i juvenil, R. L. Stine. Fear Street: 1978 i Fear Street: 1966, són la segona i tercera part respectivament, estrenades el 9 i el 16 de juliol, i que, entre les tres, creen una mitologia pròpia, a través de la unió dels subgèneres del terror com l’slasher i el folk horror.
Com bé indica el subtítol de la primera part, la història comença el 1994, on un grup d’adolescents descobreix que els successos que terroritzen la ciutat de Shadyside, des de fa generacions, podríen estar connectats amb el municipi rival de Sunnyvale. La segona part se situa l’any 1978, al camp d’estiu de Nightwing, on una innocent competició entre ‘shadysiders’ i ‘sunnyvalers’ es converteix en un bany de sang. L’acció de la tercera part es desenvolupa el 1666, a l’origen colonial de Shadysida i una caça de bruixes que té conseqüències letals durant segles.
Les tres cintes, que bé podria haver estat una minisèrie, però que Netflix ha volgut estrenar a una per setmana, seguint la tendència que utilitzen HBO o Disney+ i que tants bons resultats els estan donant, estan dirigides amb solvència per Leigh Janiak, ja avesada en el gènere de terror amb altres produccions com Panic (2021) o Outcast (2016-2018). És evident que la plataforma ha volgut repetir l’èxit d’un dels seus productes estrella de la casa com és Stranger Things (2016-), no només pel que fa a l’ambientació, sinó també amb el repartiment, que compta amb la participació en la primera part de Maya Hawke, que interpretava a Robin a la tercera temporada de la sèrie dels germans Duffer, i Sadie Sink, que feia de Max a la temporada dos i tres, i que protagonitza la segona part de Fear Street, com si d’una jove Jamie Lee Curtis es tractés.
Passant a parlar de cada una de les parts per separat, encara que formen un conjunt indissociable, podem dir quant a la primera part, Fear Street: 1994, està repleta de nostàlgia dels 90, amb psychokillers zombis sense escrúpols, que faran les delícies dels amants al gore, i girs més o menys inesperats, que beu directament del clàssic indiscutible de Wes Craven Scream (1996). En conjunt és un més que digne i, per moments, entretingut passatemps de terror clàssic sense ínfules autorals.
La segona part, Fear Street: 1978, és un pèl més fosca i ombrívola, revisant tots els tòpics del summer slasher, al mes pur estil Friday the 13th (1980), on prima l’austeritat i la brutalitat kitsch. El resultat final no és, ni de bon tros, enlluernador i sorprenent, però compleix amb el seu objectiu: matar adolescents de la manera més truculent possible.
Per últim, la tercera part, Fear Street: 1966, la història viatja als orígens del mal girant al voltant de la bruixeria i la seva primera víctima, al més pur estil The Witch (2015), i connectant amb eficàcia les tres pel·lícules, on la protagonista, que també ho era a la primera part, Kiana Madeira (After We Fell, 2021), ofereix un recital interpretatiu, com si es tractés d’una altra actriu completament diferent. Tot i que hi ha moments en què es fa feixuga, sobretot en el seu tram final, quan l’acció torna al 1994, el resultat final és prou satisfactori.
En conclusió, el tríptic de terror de Fear Street és un compendi d’al·lusions a històries de terror clàssiques amb una sòlida ambientació, uns eficaços ensurts i un apetible gore.
Veredicte
Agradarà: als incondicionals del gènere de terror que gaudiran buscant referències i homenatges al llarg de tot el metratge.
No agradarà: als que busquin una nova aproximació al terror i les seves variants que els aportin noves experiències.
Enganxòmetre: 7
Nota: 7
