'F1', molt soroll per a res

Joseph Kosinski ha dirigit una proposta que en cap moment pot considerar-se una pel·lícula; F1 es tracta d’una sèrie de curses que farà les delícies dels amants de la Fórmula 1, però que avorrirà absolutament als espectadors aliens al món de les curses: un documental sobre una temporada automobilística tindria el mateix resultat.

Molt són els problemes del film. El principal la seva reiteració: les seqüències de curses són masses i dilatades, provocant un metratge final d’uns eterns 155 minuts. El cineasta s’ha centrat en l’ambientació sonora i, és ben cert que en les curses el so aconsegueix que l’espectador tingui la veraç sensació de trobar-se en un circuit, però erròniament manté aquesta potència de so fora del circuit i molesta, i molt, a l’espectador fins al punt que en moments puntuals la mateixa banda sonora evita que es puguin seguir els diàlegs.

Espectacle sense guió per a fans de la F1

Un altre gran hàndicap és la seva absència de guió. Encara que el protagonista absolut siguin els cotxes, hi ha d’haver una història darrera que la justifiqui (com en les darreres LeMans’66 o Ferrari): aquí no existeix, només és una encadenació de diàlegs mínimament coherents per justificar la suma de curses: una pel·lícula feta exclusivament pel lluïment del seu protagonista, un apàtic Brad Pitt, acompanyat per un Javier Bardem que ens brinda una interpretació que frega la caricatura i una desaprofitada Kerry Condom (probablement l’únic al·licient per acceptar aquest personatge era compartir pantalla amb dos monstres com Pitt i Bardem).

F1 és extens reportatge d’una temporada automobilística des del punt de vista d’una escuderia concreta, sense que hi faltin els cameos de diverses estrelles del mateix esport (el seu rodatge durant els grans premis reals no és casual), que resulta apassionant pels milions d’aficionats al món del motor, però que esdevé una eterna tortura per a la resta d’espectadors de la pel·lícula. Una molesta pèrdua de temps.