El realitzador sud-africà Gavin Hood, que despuntà el 2006 amb Tsotsi, una cinta que reflectia determinats realitats inclements del seu país, té certa preferència, a banda d’aquestes qüestions socials (també a A Reasonable Man), pels films amb background polític, espies i serveis d’intel·ligència en acció (Expediente Anwar), o si més no on l’exèrcit juga un paper determinant (el sci-fi El joc d’Ender). El fet d’haver estat soldat, no estranyarà que s’hi trobi com a casa en aquest camp específic. Després de la seva relliscada a X–Men Origins: Wolverine, amb Eye in the sky ofereix una síntesi de les temàtiques per les quals probablement té més mà dreta. Efectivament, la cinta produïda per Raindog Films, (propietat de l’actor Colin Firth i Ged Doherty) hi ha aspectes socials, polítics, militars, i propis de l’espionatge, que el fan un producte força rodó, ja que adopta el format de thriller comercial.
La cinta compta amb dos monstres de la interpretació: Helen Mirren i Alan Rickman, aquest darrer tristament en el seu darrer treball davant la càmera, en traspassar a causa de malaltia pancreàtica. Aquí encarnen sengles militars britànics d’alta graduació (la Coronel Katherine Powell i el seu superior, el Tinent General Frank Benson), al capdavant d’una operació conjunta amb els EUA de captura, a Nairobi, capital de Kenya, de la britànica Helen Danford, terrorista jihadista que opera en les files del moviment somali Al-Xabab. L’operació s’està fent per terra, on un agent kenyà (l’excel·lent Barkhad Abdi, que ja despuntà a Captain Phillips) guaita la casa on ha d’esdevenir-se una reunió imminentment, i per aire, on un drone (vehicle aeri no tripulat–UAV), amb càmeres que manega des dels EUA el pilot Steve Watts (Aaron Paul), controla els moviments de l’encalçada i del grup de terroristes. Un destacament de soldats aquarterats prop de la casa de la reunió esperen les ordres per tal d’intervenir i fer efectiva la detenció.
Tanmateix, la situació efectua un gir dramàtic quan hom descobreix que la reunió és per preparar un parell de suïcides amb explosius. A partir d’aquesta certesa, que pot corroborar-se perquè l’agent kenyà ha introduït a la casa un insectothopter (petit vehicle aeri amb forma de borinot amb càmera i micròfon incorporats controlats des del carrer), el film abasta la seva veritable dimensió: l’encadenat de dilemes que cal solucionar a tots nivells: polítics, humanitaris, ètics, pràctics… la classe de dilemes en realitat irresolubles que un militar ha d’afrontar i solucionar sovint en qüestió de segons tot sabent que, prengui la decisió que prengui, s’equivocarà i hi haurà un tipus o un altre de conseqüències nefastes.
El drone va equipat amb projectils. L’operari dels EUA espera l’ordre de disparar contra la casa i posar fi al perill imminent, però vet aquí que de la llar del costat surt una nena d’uns deu anys que per ordre de son pare es disposa a vendre, al costat del mur de la casa dels terroristes, el pa que fabriquen: el projectil pot occir la nena, i les conseqüències polítiques i diplomàtiques per a la imatge del Regne Unit i dels EUA no cal dir que serien terribles. La Coronel Powell té clar que és un dany col·lateral que cal afrontar a causa de la pressa. Però el Tinent General Benson vol l’aquiescència del ministre britànic. Tampoc és que el pilot nord-americà ho vegi clar. El film és en si un conundrum absolut; tota la cinta regalima la tensió generada entre polítics i militars amb tot el seguit d’escrúpols que se’n deriven, no tots necessàriament humanitaris, car també n’hi ha de purament egoistes, centrats en les respectives carreres, posició i benestar, el que no els farà precisament simpàtics. Diverses maniobres de l’agent kenyà per allunyar la nena del teatre d’operacions no faran sinó augmentar la tensió en no reeixir i fer-se apressant actuar, car els terroristes són a punt de sortir cap als seus objectius.
Eye in the sky dispara el debat alarmat en diversos camps. D’una banda, òbviament, està la nova guerra asèptica derivada d’una tecnologia que situa els contendents a distància, tanmateix amb conseqüències igualment horribles per als més innocents i vulnerables: la població del teatre d’acció, que ignora la geopolítica. Però alhora, del film, se’n deriva un altre tipus de reflexió: es tracta d’una tecnologia que facilita l’espionatge i amenaça la intimitat de tots i cadascun de nosaltres.
Un interrogant aclapara quant als danys col·laterals d’una acció militar asèptica: fins a quin punt és més important la vida d’una nena i dels pocs que van pel carrer que evitar uns atemptats amb conseqüències encara pitjors? Probablement és un plantejament pervers, perquè la situació és fruit d’un mal major, un món malalt, sense ànima ni principis, sense ètica ni moral de cap classe, capaç de generar situacions insuportables, irresolubles des de la irracionalitat impersonal.
I el fet que el món estigui malalt, horroritza davant la creixent certesa que l’ús que se’n fa i se’n farà, de la tecnologia, serà igualment pervers. A ningú no escapa que Internet ha acabat amb la intimitat. Tots som susceptibles de ser espiats fins a extrems abans impensables. Hem permès que el diable, disfressat de seductores andròmines, penetri en el més profund de les nostres llars i de les nostres ànimes. El poder, pervers per definició, ho té fàcil per controlar amb la feliç aparença d’unes democràcies sovint sospitoses de cert formalisme. Potser l’insectothopter tingui al film una eficàcia encara no abastada, però serà qüestió de temps que acabem mirant les mosques o els mosquits que entren per la finestra amb una desconfiança que anirà molt més enllà de les típiques molèsties derivades del brunzit, els microbis o la picada.
El pitjor de tot és que això no sembla tenir aturador. Eye in the sky ja no és un near-future, és un present ben real, i el seu discurs va molt més enllà de la seva història concreta i del seu background militar que podria trobar diverses justificacions en la necessitat d’actuar, davant l’amenaça, amb tota la high-tech a l’abast: parla d’un món que no apunta a arribar precisament a la felicitat per avançats que estiguem tecnològicament, on totes les utopies semblen condemnades a caure sota la distòpia, on els conflictes (d’igualtat i justícia socials, militars, polítics) no semblen evolucionar cap a solucions definitives, ans al contrari, de vegades sembla que s´hi posi llenya per tal de mantenir tensions, estructures, diferències, estrats socials, i dues, tres o quatre velocitats al món. Tant de bo que ens equivoquem.
