Han transcorregut 5 anys des que Dreamworks va presentar la segona part de Kung Fu Panda i ara torna amb una nova aventura animada del gènere wuxia fantàstic. Dirigida per Jennifer Yuh (Kung Fu Panda 2, Spawn) i Alessandro Carloni (Over the Edge, How to Train Your Dragon). Quant a l’elenc que conformen les veus dels personatges repeteixen Jack Black (Po, el panda), Angelina Jolie (Tigressa), Jackie Chan (Mico), Dustin Hoffman (Mestre Shifu), David Cross (Grua), Lucy Liu (Escurçó), als quals s’uneixen Bryan Cranston (pare biològic d’en Po) i J. K. Simmons (el malvat Kai). Uns rols de deu que ajudaran a amenitzar amb les seves veus i creure’t més als personatges animats.
En aquesta nova entrega, el grup d’en Po i els seus deixebles hauran d’unir-se per a combatre a Kai, un pervers iac que desitja apoderar-se del chi dels guerrers més forts. No lluitaran sols. Rebran l’ajuda de tot un poblet panda. A més, apareixerà el pare biològic del panda protagonista.
A nivell de guió la pel·lícula coixeja, ja que segueix pel mateix camí que les anteriors i ha perdut la frescor inicial. Proposa un humor força bàsic. El vil Kai esta mancat de carisma i és un personatge fàcilment oblidable. No escassegen les referències a la filosofia i mitologia xinesa, la instància a la lluita i al fet de seguir aprenent com a mètode per a créixer en la vida. Així mateix, incorpora debats molt profunds respecte a la paternitat que a estones es fan soporíferes.
El que més enlluerna i sorprèn del film són les belles il·lustracions inspirades en Gustavo Doré (il·lustrador francès segle XIX). El llargmetratge conté una exuberant i brillant paleta de colors que atorga una àmplia coreografia visual i de detalls tant als combats com a les presentacions de paisatges orientals.
La banda sonora, realitzada pel magnífic Hans Zimmer (Gladiator, The Lion King, Inception), ens endinsa al màgic món asiàtic. Si tanquem els ulls podem notar com cada nota del pentagrama ens va submergint en aquest idíl·lic paradís d’animals antropomorfs. Algunes pistes transmeten alegria i dinamisme i recorden bastant a les de The Lion King. Malgrat no esser la millor BSO que ha creat el compositor es troba a l’alçada del film.
Per tant, estem davant d’una pel·lícula que funciona. Compleix els seus objectius: és entretinguda, els seus 95 minuts no es faran pesats pel públic adult i faran les delícies dels infants. No obstant això, es reitera en els mateixos tòpics, humor superflu i es troba a faltar enginy.
Veredicte
El millor: Coreografia visual
El pitjor: Reiteració en la fórmula
Nota: 6
