El festival de la cançó és ja de per si, per a moltes persones, un plaer culpable. I aquest any, per culpa de les circumstàncies, ens el vam haver de perdre en detriment d’un programa eurovisiu que la gran majoria encara no hem arribat a entendre. Ara bé, Netflix ha tornat a salvar l’any perquè, per a tots aquells que us vau quedar amb el mal regust de boca, arriba Eurovision Song Contest: The Story of Fire Saga.
Amb un títol innecessàriament llarg, han hagut de ser els americans els primers que plantegin una pel·lícula sobre el concurs musical europeu més important del món. Ara bé, també cal dir que han comptat amb la col·laboració a la producció de la Unió Europea de Radiodifusió. Segurament tots ens esperàvem una gran sàtira o paròdia del certamen, però aquí ha vingut Europa per suavitzar el discurs.
Will Ferrell, protagonista masculí i coescriptor del guió, interpreta juntament amb Rachel McAdams una parella de cantants islandesos l’ambició dels quals és arribar a Eurovisió. El director David Dobkin torna a repetir comèdia amb Ferrell (ja els havíem vist junts a Wedding Crashers (2005)) i ens torna a portar una pel·lícula acolorida, còmica i d’allò més previsible.
La festa d’Eurovision de Netflix
En Lars (Ferrell) i la Sigrit (McAdams) són dos músics i cantants que aspiren a participar i guanyar el festival de la cançó. En una concatenació de fets que ningú dins el film podia preveure en què queda desclassificada una Demi Lobato transformada en islandesa, aconsegueixen entrar a les semifinals. I de mica en mica, tot va evolucionant tal com ens esperem, sense necessitat d’aixafar la guitarra a ningú en aquesta crítica. Tot el que us podeu pensar que passa, acaba passant. Fins i tot la relació amorosa dels dos protagonistes és de manual de comèdia romàntica hollywodiana. O la distant relació d’en Lars amb el seu pare (interpretat per Pierce Brosnan) acaba sent de manual de relació paternofilial.
Segurament aquesta previsió dels esdeveniments és el que fa que la pel·lícula no deixi de ser un mer producte d’entreteniment sense gaire suc més enllà de la part musical. S’ha de reconèixer que el mashup de més o menys a la meitat del metratge farà les delícies dels eurofans. Un cançó que aconsegueix aglutinar ‘Waterloo’ (ABBA), ‘Believe’ (Cher), ‘Ray of light’ (Madonna) y ‘I gotta feeling’ (Black Eyed Peas) amb grans estrelles de l’escena eurovisiva despertarà la nostàlgia més moderna dels fans. Conchita Wurst (Àustria 2014), Netta Barzilai (Israel 2018) entre d’altres estrelles seran la cirereta del pastís per a una festa eurovisiva com Europa mana. Però no seran les úniques picades d’ullet a la història del festival de la cançó, ja que també podrem veure una banda vestida d’orcs i cantant heavy metal, clara al·lusió al grup finès Lordi entre molts d’altres ous de pasqua que han anat sembrant.
Tot i ser una comèdia massa plana pel meu gust, sí que he de reconèixer que hi ha certs gags interessants per la crítica social que comporten, la gran majoria destinats a americans i russos (sembla que la Guerra Freda no acabarà mai). Es tracta d’un humor més buscant les pessigolles, però molt subtil. Tot i això, aquest humor hi és ficat amb comptagotes i, en canvi, l’humor que predomina és l’estridència i l’absurd. Humor Will Ferrell per tot arreu.
Un dels aspectes més interessants del film però, l’aporta precisament el personatge que interpreta el representant rus del certamen. Interpretat per un cada cop més camaleònic Dan Steves, Alexander Lemtov és un rus amb aspecte de George Michael allatinat que li sobren els diners i que d’entrada sembla destinat a ser l’antagonista del film però que acaba fent un gir molt agradable. Histriònic igual que la pel·lícula, Stevens sap rematar un film que queia per la plenitud de guió i acaba sostenint correctament el vessant més gamberro del film.
En definitiva, Eurovision Song Contest: The Story of Fire Saga no passarà mai a la història com una gran pel·lícula d’humor ni crec que la recordem d’aquí uns mesos, però sí que està predestinada a ocupar l’espai d’un plaer ocult per a aquelles persones que tolerin l’humor desenfrenat de Ferrell.
Veredicte
El millor: el mashup i la nostàlgia de veure estrelles d’Eurovisió en un any que no hem tingut certament.
El pitjor: Aquest humor Ferrell dins un guió tan previsible.
Nota: 6 points
