Des del 1997, any de la publicació, American Pastoral ha esdevingut una novel·la de referència per als nord-americans del torturat i més que cèlebre escriptor Philip Roth, crescut entre jueus a Nova York, la qual va fer a l’autor mereixedor de tot un Premi Pulitzer. American Pastoral, la primera de la American Trilogy juntament amb I Married a Communist i The Human Stein, tracta d’alguns dels temes més constants de Roth, com ara les contradiccions de la societat nord-americana, les quals deixen els individus en entredit, en el limbe, no essent gens fàcil pronunciar-se com a lector, ni tan sols opinar, des d’una voluntat objectiva. Les dificultats dels jueus per inserir-se en el món wasp sense patir antisemitisme ni perdre l’entitat hebrea, el paper de les ideologies, del racisme, de la política i dels avalots i guerres en què els americans s’han vist submergits, un cert astorament, uns pregona decepció i frustració pel melting pot que ha esdevingut aquella confederació d’estats, tot això configura l’univers permanent de l’escriptor.
Segons sembla, el personatge principal de la història, Seymour Irving Levov, el “suec” a causa d’una estampa inusualment nòrdica en la comunitat jueva (era alt i amb ulls blaus), el va extreure Roth de la realitat; va existir un tal Seymour “Swede” Masin que igualment va ser un gran atleta en els seus anys al mateix institut Weequahic de Newark, al Comtat d’Essex, Nova Jersey. Igual que el “suec” de ficció, encarnat per Ewan McGregor al film, l’autèntic va anar a la Universitat de pedagogia a la veïna East Orange i fou heroi de guerra durant la Segona Guerra Mundial, a banda de casar-se amb una cristiana en contra de la voluntat dels pares.
El personatge de ficció hereta la fructífera fàbrica de guants del pare, i en resulta un empresari modèlic que manté els mateixos treballadors de fa quaranta anys, o els fills d’aquests, els quals són majoritàriament negres, i als quals tracta molt bé. Aparentment du una vida perfecte, feliç, i finalment la seva muller, Dawn Levov (Jennifer Connelly), té una tendre i bonica filla, Merry, que només té una pega: quequeja. El drama sembla raure aquí en tant que a mesura que creix la filla això l’acomplexa, tot i que la psicòloga que l’atén adverteix als pares que es tracta d’un quequeig fals fruit d’un conflicte intern ja que se sent atreta pel pare i veu la mare com una competidora (les pulsions i els instints irrefrenables, una altra constant de Roth).
Tota la historia entorn al “suec” i la seva família queda narrada en flash back. Nathan Zuckerman, un personatge que Roth ha fet sortir en vuit de les seves novel·les i que aquí encarna l’actor Davis Strathairn, un escriptor visiblement entès com l’alter ego del propi Philip Roth, l’escolta de boca del germà del “suec”, el metge Jerry Levov. Ambdós havien estat companys a l’institut Weequaich i es troben el 1995, en un encontre d’antics alumnes que celebren el 45è aniversari. Zuckerman guarda veritable veneració pel “suec” i els seus assoliments esportius, i sent una pregona pena quan s’assabenta que al dia següent l’enterren amb 68 anys.
Jerry li explica la tragèdia que el matrimoni va tenir amb la filla. L’adolescència d’aquesta es radicalitza contra els valors establerts pel poder i l’estat de coses: coincideix amb l’època de la Guerra de Vietnam i de les protestes contra aquesta arreu del país, dels avalots de Newark del 1967 a causa de la brutalitat policial contra els negres, que deixaren 26 morts, i finalment del Watergate d’inicis dels anys 70; temps convulsos d’Angela Davis i els Black Panthers, que significaren fins i tot l’esclat de bombes i una situació general angoixant. Precisament l’esclat d’una bomba a l’estafeta de correus i la benzinera del suburbi dels Levov (Old Rimrock) és l’inici del calvari d’aquests puix que la policia sospita que la filla n’és responsable. Cosa que s’agreuja quan aquesta desapareix. Els Levov l’estaran cercant durant els cincs anys següents, i el grau de desolació que els acompanya, particularment a la mare, que necessitarà ingressar a un manicomi, esdevé indescriptible.
Ewan McGregor ha acabat debutant com a director amb aquesta cinta; val a dir que un xic de rebot puix que l’hauria d’haver dirigit Phillip Noyce. Tot tenint en compte el material de partida, la pel·lícula hauria pogut esdevenir un producte sòlid per diversos motius. Malauradament, la impressió final és la d’una cinta un tant plana, buida, sense ànima. McGregor no troba la manera d’evitar el badall malgrat un background convuls que a priori per ell sol ja hauria de cridar l’atenció i esdevenir poderós: uns Estast Units capgirats com mai. Però és que, a més, els principals personatges no acaben d’assolir densitat ni suficient entitat per commoure. Les causes de la radicalització de la filla no s’expliquen només pel moment de revolta majoritàriament juvenil que viu el país. S’intueixen complexos, frustracions i tot un món intern en dur i permanent conflicte que no acaba de transmetre’s a l’espectador. També s’hauria pogut emfasitzar i aprofundir molt més en el conundrum tendent a la irresolubilitat entre les raons dels radicals i la creença d’altri en un ordre i valors que consideren els correctes, acrítics o aliens a un munt d’aspectes socials i polítics que requerien immediata revisió i transformació.
Tot desfila mecànicament i fa pensar que Ewan McGregor no ha sabut treure profit del guió de John Romano (Crueldad intolerable, El inocente), actiu en el projecte des de l’inici, tret que aquest també compti entre els causants del naufragi.
